Resistim!

Quan intentar viure en normalitat (lingüística) passa a ser un acte de militància

2011-10-28T02:53:00.000-07:00

Perdoneu la meva irregularitat a l'hora d'actualitzar. Ja porto vàries actualitzacions dient "demà parlaré de..." i no ho faig. Va com va. Tampoc cal que intenti parlar d'alguna cosa que, en aquell moment, no em ve de gust.

Però sí que vull parlar de llengua. No exactament com tenia previst, que era centrat sobretot en el Correllengua, sinó més aviat en intentar viure en català a les nostres vides quotidianes.

Abans que res, però, sí que vull fer alguna pinzellada sobre les sensacions que em van tornar a brotar arran del Correllengua. I és que, sincerament, en aquestes èpoques on part de la burgesia s'embolcalla amb l'estelada i s'omple la boca de la paraula "pàtria", veient en ella només un benefici econòmic (fi de l'espoli fiscal, i segurament més facilitats per la seva empresa), em sento força distant de l'independentisme més televisiu, d'aquest independentisme que per intentar créixer sembla que oblidi les seves arrels. [Cosa que en cap moment vol dir que dubti de la necessitat de la independència]

Però el Correllengua és una iniciativa que uneix les entitats dels Països Catalans al voltant de dues coses vitals per ser: llengua i cultura. Què som els catalans, sense això? Seríem un simple territori, amb una història concreta, però que en aquest present hipotètic només intentaria diferenciar-se a l'hora de reclamar la gestió dels seus calers. I no, la nació catalana és molt més. Som una llengua v/bellíssima que ha patit durant centenars d'anys la persecució de l'Estat per intentar eliminar-la. Som una cultura que ens fa diferents, ens identifica i ens enriqueix (ens enriqueix en el sentit que les cultures enriqueixen la societat).

I, segurament, molts pallassos sortiran a dir que no passaria res per una llengua, una cultura menys. Que l'important és entendre'ns. Doncs no, senyors. Nosaltres creiem que les llengües són un patrimoni importantíssim. Són un símbol d'identitat, de maneres de fer, d'entendre el món, són la història d'un poble, són part de nosaltres. Totes les llengües, és clar.

Jo, que em moc poc fora dels Països Catalans, tinc assumit que com que estic al territori on el català és la llengua pròpia, encara que hi hagi molta influència (degut a segles d'imposició) del castellà, faré l'esforç de parlar a tot arreu i amb tothom en català. Perquè, com a mínim, tothom l'hauria d'entendre. I si algú no l'entén i fa anys que viu aquí, li hauria de caure la cara de vergonya per arribar a un territori i no fer l'esforç d'aprendre'n la llengua pròpia. Alhora que, si algú de fora intenta aprendre el català però tothom li parla en castellà, el català deixa de ser útil per ell i per tant mai l'aprendrà, li ho estem dificultant.

Recentment he tingut una experiència que crec que reflexa prou el que passa en el tema lingüístic. He entrat a treballar a un magatzem on el que em va fer l'entrevista és català i catalanoparlant, però la majoria de treballadors són castellanoparlants. A més a més, un dels "caps" és francès.

Bé. Tots treballem als Països Catalans i, per tant, tothom hauria de, com a mínim, entendre el català. Així que vaig decidir seguir la meva militància lingüística en el primer curro que tinc fora de Matadepera. Cap dels meus companys de treball em van dir res perquè jo els parlés en català. Alguns feien l'esforç de parlar en català, tot i que els costa, alguns ho fan en castellà i fins i tot descobreixes que alguns són catalanoparlants i si no fos per començar a parlar-los en català no ho hagués sapigut mai.

Tot i això, no és habitual que algú es dediqui a parlar sempre en català. I clar, destaca i estranya a la penya. En canvi, que algú parli sempre en castellà no estranya a ningú... Bé, doncs, fent "jocs/acudits", n'hi havia un que només tenia lògica si es feia en castellà i vaig dir que, clar, jo estava epnsant en català i no ho podria haver sapigut mai. La conversa va desviar fins que un company em va dir que trobava de mala educació que jo parlés en català als castellanoparlants i que no compartia aquesta posició extremista.

La meva resposta la trobo de calaix. Facilíssima, lògica i coherent. Tot i ser el nou, i fer-me vergonya parlar així, el tema lingüístic és dels més clars que tinc i quan us escric aquestes línies ho faig absolutament convençut i, no només això, convençut que vosaltres podeu fer com jo. Bé, doncs, vaig dir-li que jo discrepava i que no estava agafant cap posició extremista; una posició extremista hagués estat que jo digués a la gent que em parlés en castellà. Però jo no feia això, jo deixo que parlin com vulguin i parlo jo com vull, sempre que ens entenguem. Extremista és que em facin parlar en castellà, o que jo faci parlar en català. Però que cadascú parli el que vulgui no és extremisme.

Em va agradar veure com la majoria de companys (no tots) deien que estaven d'acord amb mi i que no els molestava que els parlés en català. Fins i tot, un català d'origen paquistanès va començar a parlar amb mi en català, molt correcte per cert, i explicant-me que ell és d'una regió amb llengua pròpia i li molesta molt quan la menysprea algú, alhora que li mola molt que li parlin en ella. El noi és de Barcelona i, de debò, em va agradar veure que la integració en aquesta ciutat no va tant malament com pugui semblar si ho comparem amb altres llocs. La lluita per la defensa de la llengua no està, ni molt menys, perduda.

O no està perduda de moment, però depèn de com actuem els catalanoparlants. Perquè l'endemà d'aquesta pujada d'autoestima lingüística el meu cap, el que em va fer l'entrevista, catalanoparlant, em va dir que volia parlar un moment amb mi. Resumint, em va dir que hi havia gent que no feia servir massa el català, alhora que el francès no el dominava gaire, i que intentés adaptar-me a cadascú i parlar en castellà quan estiguéssim en grup. Em vaig quedar parat... tot i no enfrontar'm-hi, li vaig dir que jo fins ara havia parlat en català a tothom i no havia tingut cap problema i que ell havia vist que quan algú no m'entenia, que es veia que li costava (com el francès), jo l'ajudava repetint la frase llavors en castellà. Però coi! És que com volem que la gent aprengui català si no li parlem mai en la nostra llengua? Oi que ha vingut a treballar als Països Catalans, i viu aquí? Doncs si li costa l'ajudarem, però ell ha de fer l'esforç d'anar aprenent la llengua. Sinó, estem condemnats. Perdrem totes les batalles.

I a aquí és on vull arribar. D'una banda, la necessitat de parlar a tothom en català. Perquè sinó, queda relegada a una llengua d'escola, d'administració pública, que parles amb certa gent de tota la vida, però la d'ús social seria el castellà. D'altra banda, que queda palès que fer això és molt difícil, que porta a enfrontaments, polèmiques, haver-te de justificar. I això no agrada gens, molesta. A mi tampoc m'agrada. És la posició difícil. Però cal fer l'esforç, perquè el seu nivell de salut depèn de nosaltres. Cada cop que nosaltres canviem de llengua i ells no, perdem terreny. Doncs, almenys, ells que parlin el que vulguin, però no cal que cedim terreny nosaltres gratuïtament. Repeteixo, pot costar, però és necessari.

Hi ha molta gent que fa esforços. Què en seria del català, sense els escriptors que van començar a escriure en la seva llengua tot i potser tenir un mercat potencial menor, al començament? (ara ja molt més normalitzat). Què en seria del català a la música, si no fos pels que van començar a cantar-lo jugant's-hi molt, podent guanyar menys diners? (també al començament, ja que ara ja està molt més normalitzat el negoci de la música en català) Què en serà del català, si nosaltres ens canviem de llengua a la més mínima per comoditat? Cal esforç. Un esforç que és, simplement, parlar la nostra llengua.

Per últim, vull recordar aquella genial frase:

Una llengua no es perd quan els que no la saben no l'aprenen, sinó quan els que la saben no la usen.

I per això em sap greu veure com alguns catalans tenen por de que l'ús del català molesti als altres i intentin arraconar-lo, fer-lo més petit, que no pugui molestar, deixar-lo a un segon pla. Perquè són aquestes conductes les que ens porten a perdre normalitat lingüística. De debò, penseu-hi.

No em vull extendre més. Aviam si serveix perquè algú comenci la militància lingüística o, com a mínim, perquè els que ja la feu us dongui ànims per seguir al peu del canó.

Salut!

ETA, el dret a l'habitatge i la defensa de la llengua

2011-10-18T09:53:00.000-07:00

Hem tingut un cap de setmana bastant mogudet. El dissabte, desenes de milers d'indignats sortien al carrer per seguir reclamant una democràcia més participativa i reivindicant que hi ha altres maneres de sortir de la crisi. Poc després, a Matadepera centenars de persones participaven del Correllengua mantenint la seva flama més viva que mai. I, com que això era poca cosa, dilluns es celebrava la "Conferència de Pau" on diferents agents implicats i internacionals volien traçar les línies que han de servir per acabar amb el conflicte basc, amb una resposta de l'extrema-dreta espanyola realment vomitiva (com ja ens van acostumant).

I vull començar pel final. Segurament perquè és més present i més polèmic.

El primer que cal que tinguem tots clars és que és un conflicte que no apareix fa 5, 10 o 20 anys. És un conflicte que apareix en un règim feixista, d'anul·lació dels drets socials i nacionals. En aquest context apareixen diverses resistències i, entre elles, ETA, una organització armada que lluita contra el feixisme i que, per tant, personalment, té tot el meu suport en aquest context.

Quan Franco mor al llit, comença una falsa transició on l'esquerra fa moltes renúncies i no només no es persegueix el feixisme sinó que la majoria segueixen mantenint quotes de poder. Amb una falsa democràcia tan i tan dèbil, i després d'una transició qualificable de farsa, és normal que els sectors més radicals rebutgin acceptar aquest nou model que neix corromput i, per tant, que segueixi la seva activitat. Ens trobem, doncs, que amb la suposada democràcia no es trenca la dinàmica de la lluita armada i directa, que apostava pel rupturisme amb el franquisme, i que es retroalimenta amb el manteniment també de la persecució a l'esquerra independentista basca i una fortíssima repressió. La lluita, en els dos bàndols, no canvia pas.

Però, per desgràcia, la gent que ha renunciat a canviar el model de societat i ha volgut creure's (o acceptar còmodament) la democràtica monarquia ha estat prou majoritària i això ha legitimitat tota la farsa que acompanyava la Transició. I quan legitimes un Estat estàs, alhora, deslegitimant les accions violentes que s'hi fan en contra. Tots trobaríem lògic una bomba contra la policia de d'un dictador, però no a la d'una democràcia acceptada per la majoria de la població.

Així, amb els anys, dins l'Esquerra Abertzale s'ha anat imposant la idea que era preferible acceptar les regles del joc de l'Estat, destruir l'Estat des de dins, construir la Unitat Popular per tots els mitjans viables i entre els quals, òbviament, no hi ha una violència que et deslegitima i que legitima la repressió a què et sotmet l'enemic.

No cal que comenci ara a citar les mil passes que ha fet l'Esquerra Abertzale, els presos d'ETA, les múltiples declaracions, l'acostament a altres formacions polítiques amb la creació de Bildu, etc. etc. etc... per avançar cap al procés de pau.

Ahir, dilluns, tots els mitjans es van fer ressò de la Conferència per la pau que va reunir a varis actors bascos i espanyols amb actors internacionals (de nivell!) per marcar unes pautes i fets que serveixin per avançar cap a una situació de no-violència. Els sociates han fet un doble joc, assistint-hi però alhora dient que no hi tenen res a veure i que no se li ha de fer gaire cas, mentre que l'extrema-dreta espanyolista liderada pel PP i seguida pel seu entorn (i penya més xunga) ha decidit tirar tota la merda i intentar dificultar tant com es pugui la realització d'aqusts passos que han de portar a la pau.

Parlo des de la distància i, per tant, no veig exactament el moviment diari de cada sector polític. Però la reacció pepera ha estat espectacular. Per tots els mitjans i des de totes les plataformes (diaris, AVT, PP, Telemadrid, Intereconomia, opinadors, ...) han començat a vomitar contra la conferència titllant als assistents d'estar "al servei d'ETA".

Vull dir 4 coses sobre això. 4 coses que tota la gent que pensi una mica ja ha pensat i dit. La primera cosa és claríssima: si l'estratègia d'ETA és avançar cap a la pau, benvinguda sigui. Benvinguda l'estratègia d'ETA, benvinguts els assistents que la segueixen, i benvingut el procés que ha de portar la pau a Euskal Herria. La segona cosa va relacionada: si "l'estratègia d'ETA" és fer una "conferència de pau" amb tots els actors, els que s'oposen a aquesta estratègia és que volen mantenir la violència, no? El PP, l'AVT, Intereconomia, l'ABC... amb tota la merda que tiren demostren que estan interessats en mantenir un escenari de violència i no pas avançar cap a la pau.

I tot i que no ho diuen obertament, les raons que porten al PP a estar interessats en mantenir l'escenari actual són compartides pel PSOE. D'una banda, perquè l'existència d'ETA serveix per justificar la repressió i l'escanyament a tot el Moviment Basc d'Alliberament Nacional: diaris, organitzacions per la llengua, organitzacions juvenils, assembles de veïns, moviment okupa, i un llarg etcètera de persones que s'organitzen pel canvi social i nacional. L'altra, com ha quedat demostrat, és que la força de l'Esquerra Independentista ha anat creixient i teixint complicitats malgrat la persecució que ha patit i ha permès que, per primer cop, una força descaradament d'esquerres i independentista (BILDU) sigui la primera força en regidors a Euskal Herria i, segons sembla, el 20N pot obtenir uns resultats espectaculars. Els que accepten les fronteres espanyoles estan perdent un poder que porten desenes i desenes d'anys controlat, i una força totalment rupturista en tots els nivells és qui els està prenent no només les cadires, sinó l'estabilitat d'un sistema (capitalista) i d'un Estat (espanyol) que, si segueix aquesta dinàmica, tenen els dies comptats. I això els fa molta por. Molta. Molta més que la violència que actualment pugui fer ETA.

Realment, avui, només volia deixar clars aquests 2 últims paràgrafs. Malgrat tot el que puguin dir, malgrat que molts mitjans no s'atreveixen a dir-ho clarament, és l'Esquerra Abertzale qui impulsa i qui ho aposta tot pel procés de pau, mentre l'Estat i els seus partits miren amb por aquests moviments: amb por perquè amb la fi d'ETA hi tenen molt a perdre i molt poc a guanyar.

Però, com va dir l'Arnaldo Otegi: "l'Esquerra abertzale no ha nascut per resistir, ha nascut per guanyar. I guanyarem!"

D'habitatge i llengua ja en parlaré més tard... que m'he enrotllat massa :P

Partits que intenten reinventar-se (i 2)

2011-10-04T14:59:00.000-07:00

Ahir vaig apuntar algunes raons que, al meu entnedre, van provocar que ERC perdés la seva identitat política (tant a nivell nacional com social) i, com a conseqüència d'això, també perdés una quantitat grandíssima de vots i suports de la gent.

Vist com han evolucionat les coses, amb un Puigcercós votat majoritàriament pels militants del partit en unes eleccions a la Presidència bastant dividides (Carod, Carretero, Uriel, Puigcercós), entenc que la decisió d'apostar per unir les -suposades- esquerres del país ja agradava als militants. Que malgrat tot, els militants volien seguir amb el PSOE i no els molestava gaire la pèrdua (o que s'aigualissin) les reivindicacions nacionals.

Llavors, què és el que ha provocat un canvi en la Direcció d'Esquerra i, segons sembla, també un canvi important en la seva manera de fer? Jo només llegeixo una resposta: la pèrdua de vots. La pèrdua de vots ha fet que la Direcció que dominava el partit hagi de deixar espai als que creuen en una altra manera de fer les coses. I, aquest cop (i bé per ERC), s'ha fet sense sang entre la militància. Sense sang, però, alhora, amb membres pro-tripartit que segueixen en posicions destacades.

Però al cap i a la fi hi ha hagut un canvi. I ERC intentarà reinventar-se aquests anys. Després de picar molta pedra des de l'oposició, van aconseguir uns resultats històrics. Resultats que han perdut intentant fer un "pacte d'esquerres". Ara, doncs, intentaran potenciar tant com puguin l'altra branca: la nacional.

Intentaran potenciar la branca nacional per dos motius. Pel que acabo d'apuntar i per un altre segurament més important: Solidaritat. I és que l'aparició d'aquest partit que, com vaig dir i reitero, té com a tema principal la independència i fot canya dia sí dia també sobre aquest tema, permet que moltíssims votants independentistes d'ERC vegin les baixades de pantalons que fa reiteradament ERC en temes nacionals. Quan ningú tenia un altaveu on mostrar el pactisme i la poca fermesa d'ERC en temes nacionals, podien anar fent... però ara hi ha algú que els ho diu a la cara i que té cert ressò als mitjans, sobretot entre els independentistes, i si ERC comencés a perdre terreny davant Solidaritat, mentre la CUP l'apreta des de l'esquerra, ja poden plegar.

Per això ERC ha decidit que intentaran contrarrestar la política de Solidaritat fent una política similar. Posaran el tema nacional a l'ordre del dia, n'aniran parlant sovint, apretaran a Convergència en aquests temes, etc... i, no ens enganyem, com que són el partit independentista més gran, intentaran que un altre cop l'independentisme es concentri al seu voltant, marginant Solidaritat i tornant a tenir, pràcticament, el monopoli de l'independentisme (i etiquetant-se com EL partit independentista, cosa que ara no poden fer).

Potser a bastants independentistes els agradarà escoltar aquest canvi dins d'ERC. I, certament, que recuperin part del seu esperit independentista és bo i necessari. Però, fins a quin punt ens en podem fiar? Fins a quin punt el seu independentisme serà radical, no submís?

Al meu entendre, ERC fa anys que no aposta per un independentisme desacomplexat, sinó que agafa aquesta estratègia després d'un daltabaix a les eleccions i per interessos purament partidistes. A ERC, ara, li interessa vendre's com un partit clarament independentista per, d'una banda, allunyar-se del passat del tripartit i, de l'altra, intentar minimitzar l'impacte de Solidaritat. Què passarà si ERC compleix els objectius que s'ha marcat (recuperar espai perdut i eliminar el rival, Solidaritat)? Tornarà a aigualir les seves reivindicacions nacionals com porta 8 anys fent?

Tot això que he parlat ara és parlant, únicament, d'independentisme. Però no ens hem d'oblidar que Esquerra havia de ser molt més. Esquerra era d'esquerres, en teoria. I com que penjar-se l'etiqueta d'esquerres no els ha funcionat, ara en renuncien. Han decidit que això ho poden deixar de banda, que accentuaran sols el seu independentisme. Quina mena de partit és aquell que, malgrat portar 8 anys repetint-nos que són d'esquerres, ara amagaran aquest discurs per parlar d'una altra cosa? Hi podem creure?

D'Esquerra, el que m'agradava, fot anys ja, era que a part de ser un partit independentista semblava que era un partit que volia canviar les coses. Com a mínim, amb una manera de fer molt diferent a la resta de partits. Per desgràcia, quan va arribar al govern vam veure que això no era així. I, encara més lamentablement, quan es reinventa veiem que fins i tot s'aparta del discurs d'esquerres, d'un discurs transformador, per destacar només una de les dues potes que ahir comentàvem que havien fet créixer ERC.

El colmo va ser aquesta frase: "entre l'esquerra i el país, apostem pel país".

Quina mena de partit d'esquerres diria aquesta frase? CAP, ja us responc jo. Entre l'esquerra i el país, no triem. O triem els dos. Són dos eixos irrenunciables de la nostra ideologia i lluitarem per avançar en aquests dos camps. Esquerra, però, ja es veu que no. Que això d'"Esquerra" queda molt bé al nom i tal, però deixem-ho de banda, acostem-nos a CiU que són els que manen, i aviam què en treiem. I com que CiU, d'esquerres, més aviat poc... doncs au, toca parlar del país i prou.

Sincerament, aquesta manera de reinventar-se d'Esquerra la trobo lamentable. Molt trista. Ja em demostra que no seran capaços d'il·lusionar com feien anys enrere, perquè el seu discurs és dèbil. No dèbil per falta d'arguments, sinó dèbil perquè no se'l creuen. Perquè el fan perquè les circumstàncies els han portat a aquí i el van modelant segons com bufi el vent. Ara toca anar de progres, doncs anem de progres... ara d'indepes? Doncs vinga a parlar d'independència...

i si quan es deien d'esquerres no van fer avançar el país cap a la justícia social, ara que es diuen independentistes jo dubto que facin avançar el país cap a la independència.

Esquerra, penso, necessitava un canvi de dalt a baix. De gent, de maneres de fer, d'objectius, d'aclarir què pensen ideològicament i per què volen lluitar. I no ho han fet. No ho han fet. El que han fet ha sigut un simple canvi de persones en la Direcció del partit, un canvi d'estratègia (passar del pacte d'esquerres, a intentar sobretot dir que són molt independentistes i collar CiU en aquest aspecte) i poca cosa més.

I és això, justament, el que em fa pensar que aquest intent de reinventar-se, com a molt, els pot permetre per posar fre a la caiguda en picat que estava patint el partit. Però en cap cas començar a tenir un creixement notable com havia tingut fa ja una dècada.

Salut!

PD. L'actualització d'avui l'he fet ben adormit i cansat després d'entrenar... si la cago molt, no us acarnisseu amb mi, tingueu pietat! xd

Sant tornem-hi: partits que intenten reinventar-se (1)

2011-10-03T14:42:00.000-07:00

Bona nit a tots!

Comença l'octubre, ja fa 1 parell de setmanes que hem començat classes, l'activitat política fa dies que bull i, per tant, torna a tocar fotre una mica de canya des d'aquest blog. I si no fotem canya, almenys puc vomitar els pensaments varis que van venint massa sovint seguint les notícies.

Abans que res, vull felicitar a la gent del Setmanari La Directa, perquè avui han estrenat una nova pàgina web que serà el referent informatiu dels moviments socials al nostre país. Podeu seguir-los a www.directa.cat Paga la pena!

Dit això, m'agradaria parlar una mica dels canvis que està fent Esquerra (ERC) i una mica quina dinàmica penso que està seguint des de fa temps, ja. Avui parlaré una mica del passat, de coses que molts ja haureu reflexionat i sobre el que s'ha escrit molt, però volia posar els fonaments de l'abans per intentar entendre què pot passar ara. Així, doncs, avui explico això i demà intentaré explicar quins moviments està intentant fer ara Esquerra.

Suposo que no cal dir que els darrers anys l'independentisme ha crescut exponencialment. Malgrat això, la seva representació al Parlament ha disminuït considerablement. Per tant, la lectura que se n'ha de fer és bastant senzilla: 1) hi ha molts independentistes que no consideren l'independentisme com una prioritat, i per tant voten altres opcions (com CiU, IC, abstenció...) 2) l'únic partit representat fins ara (ERC) no ha fet una bona feina i això n'ha fet reduir la representació.

Dins de les altres formacions/moviments independentistes trobem:
- Solidaritat: un partit que s'etiqueta com a transversal i que bàsicament repeteix una vegada i una altra que el que cal és la independència, bàsicament per qüestions econòmiques (tot i que aprofita qualsevol tema per reivindicar la necessitat de l'Estat propi). L'únic que fa, doncs, és intentar tocar els collons tant com poden en qüestions nacionals. Va entrar al Parlament amb 4 diputats i a les municipals va patir un daltabaix considerable.
- Esquerra Independentista: amb dos eixos clars i units, la independència i el socialisme. Amb uns grandíssims resultats a les municipals, amb un creixement exponencial i un discurs d'esquerres sense cap mena de tabú. Al Parlament no s'ha presentat.

Aquestes dues formacions han nascut, la primera, i crescut, la segona, considerablament al mateix temps que Esquerra anava perdent milers i milers de vots. Una pèrdua de vots deguda, al meu entendre, per 2 punts bàsics:

1) Pacte amb el PSOE: un partit que es ven d'esquerres però no actua com a tal i, alhora, subordinat a Espanya. Era de calaix que Esquerra no podia anar massa lluny amb un company de viatge així. I Esquerra ha intentat anar lluny amb aquest company de viatge. Recordem que Esquerra, abans de governar, era el partit abanderat de l'independentisme (quan l'independentisme no estava tant de moda) i, alhora, era vist com un partit d'esquerres, diferent, molt més del carrer, amb una manera de fer i una dinàmica que res tenia a veure amb altres grans partits.

Aquest pacte va fer que Esquerra deixés de ser vista com aquell partit que defensava a mort els Països Catalans i que la independència era el seu principal objectiu, ja que ens van mostrar que no, que la independència podia esperar i que tenien altres prioritats. Però resulta que les altres prioritats eren totalment lamentables. Lamentables en el sentit que no transformaven la societat en cap sentit. Esquerra ens va defensar el Pla Bolonya, els abusos dels Mossos, les retallades de drets, etc... mentre no aplicava cap canvi en el sentit d'aprofundir en la democràcia, d'acabar amb els luxes entre la classe política, en intentar treure poder als que més tenen. Ja no parlem de plantar cara al carrer.

Esquerra ens ha demostrat, quan ha manat, que l'independentisme no és una prioritat i que això de ser d'esquerres és una etiqueta molt maca per penjar-se, com fa el PSOE, però arribar més enllà no toca.

2) I no menys important. Per triomfar en política, avui en dia, per desgràcia, no cal aprovar i aplicar unes mesures molt bones per certs sectors, sinó que cal saber vendre's. Un govern pot haver fet coses molt bones i alguna cagada (òbviament), però si durant el seu mandat dóna una sensació de debilitat, d'incertesa i és atacat constantment sense ell saber-se defensar dels atacs; ja ha mort.

Esquerra, com he dit abans, al meu entendre no va fer les coses bé. Però és que després no ha intentat ni vendre's bé. Després de baixar-se de pantalons una vegada rere l'altre (el colmo, tornar a pactar amb els sociates després que els fessin fora del govern per dir NO a l'Estatut), quan han vingut eleccions ERC no ha sapigut defensar la feina que ha fet. Sabien que la majoria de gent estava desilusionada, i enlloc d'intentar fer veure que havien fet les coses bé, ERC va fer un discurs de perdedor. I qui fa discurs de perdedor, perd.

En contraposició a ERC tenim Iniciativa. Estaven al mateix govern. Van defensar les mateixes accions. De fet, Iniciativa era qui atonyinava desmesuradament a estudiants i periodistes. Però, a diferència d'Esquerra, Iniciativa va intentar vendre que havien fet una bona feina durant el seu govern, van ser els únics que ho deien amb orgull. I la gent, s'oblida ràpid de les coses, va agafar abans la papereta dels ecopijos que no la d'Esquerra. Al meu entendre, totalment lògic gràcies a una campanya de reafirmament tant de la seva ideologia com de la feina feta, a diferència d'Esquerra que no va fer ni una cosa ni l'altra.

Per mi, són aquestes dues raons les que van provocar principalment la pèrdua d'identitat, i per tant de vots, del partit.

Tot això, que suposo que us haurà fet mandra llegir perquè tothom fot anys que ha fet l'anàlisi sobre ERC, ho explico per valorar què vol fer ERC a partir d'ara i com m'ho prenc jo, personalment. Demà ho intento escriure.

Salut!

gorina

Desnonaments. O com el sistema (lleis, polítics, policia) defensen els interessos de rics i banquers

2011-07-25T13:15:00.000-07:00

Ja fa setmanes que des dels mitjans d'informació (siguin el facebook, el twitter, webs , diaris o fins i tot la televisió) anem rebent notícies que parlen de centenars de persones que no es coneixen de res i un bon dia decideixen amuntegar-se davant d'un pis per evitar que uns senyors amb molts diners facin fora de casa seva a uns altres senyors amb molts pocs diners, tot això per poder seguir engreixant el seu capital ja grandíssim de per si.

Fins ara, la solidaritat ha permès evitar centenars de desnonaments arreu del país. La força de la gent, la lluita al carrer, és el que ha fet que famílies que no tenen res (econòmicament parlant) puguin almenys conservar el seu habitatge.

He de confessar que desconec molt de la legalitat sobre habitatge, sobre els casos de gent que ha de ser desnonada, sobre les estadístiques de desnonats, sobre la Plataforma Afectats per la Hipoteca (PAH) i sobre la lluita contra els desnonaments. I tot i desconèixer molt, penso que és molt fàcil adoptar una postura en aquest afer.

El primer que cal que mirem és què passa en un desnonament. Una família amb problemes econòmics que no pot pagar casa seva, la foten fora de casa i la casa se la queda el banc/propietari. Un banc/propietari que si alguna cosa no necessita són diners. No que no els necessiti, sinó que ja li surten per les orelles. Mentre que la pobre família no té ni un sostre per dormir. Vaja, totalment immoral, trobo jo.

I és per això que m'encanta veure com la gent, la societat civil, persones individuals i gent organitzada, ha sigut capaç d'aixecar-se i plantar cara a una situació tan lamentable com la que es dóna actualment. Veure com un grapat de persones eviten desenes de desnonaments, com cada cop més gent s'apunta a participar d'aquestes convocatòries, com tot i el que diu la llei som capaços de crear una altra realitat. Veure que la SOLIDARITAT no només és bona de per si, sinó que també útil.

Però aquesta última setmana ja he llegit un parell de notícies que no m'estan agradant tant. I, en les dues notícies, hi ha un factor clau: la policia. En ambdós casos, el més recent avui a El Clot, desenes d'antidisturbis de la policia feia fora "per tots els mitjans" als manifestants que volien aturar el desnonament, entraven encaputxats i per la finestra a l'edifici (com uns bons lladregots) i feien complir a la força allò que diu la llei: que el pis se l'ha de quedar el banc i si la família no té un puto duro, que es foti. En alguns casos, l'actuació de la policia és totalment violenta i repugnant, com el que ha passat avui a El Clot i podeu veure en aquest vídeo: (1 minut)

http://www.youtube.com/watch?v=GG5ouGqMWrg&feature=youtu.be

Així, recentment estem veient com la resposta del poder a la solidaritat entre veïns per poder conservar un sostre on viure és utilitzar la violència perquè els amics dels polítics (els banquers i empresaris rics, que realment manen) puguin engreixar els seus beneficis milionaris. Pel sistema capitalista, el més important és el capital (dels rics). I, per tant, les persones, les vides, som secundaris. Si una família viu en una situació tant precària que no té ni un sostre on viure, que es foti, no els interessa. El que sí que és important, i s'utilitzaran els antidisturbis que facin falta, és donar a la gent que té diners encara més diners, encara més riquesa, encara més actius, encara més poder. Que els rics siguin més rics és l'objectiu dels polítics capitalistes. I si això provoca més gent sense casa, és un dany colateral. No passa res. Ja s'espavilaran.

Potser alguns defensors d'aquest sistema em direu que, tot i que és una llàstima que aquesta gent es quedi sense casa, el que no es pot fer de cap manera és que algú pugui viure a una casa sense pagar-la. És a dir, si permets que la gent es quedi sense la casa encara que no pagui, ningú pagarà per cap casa i per tant això no és viable.

Bé, jo els demanaré que surtin d'un moment de la seva lògica capitalista i de lliure-mercat. Potser tenen part de raó el que diuen mentre vivim en aquest sistema. Però com diu At Versaris: "no podem ser bons en aquest sistema, l'hem de millorar". El capitalsime ho deixa molt clar en el seu nom, allò important és el capital i s'ha de fer el que faci falta per anar cap a on bufi el vent dels diners. Si això fa que els que no tenen diners es morin de gana, mala sort. Si això fa que els que són rics puguin explotar i esclavitzar als que són més pobres, és llei de vida. Però ells creuen que així el món funcionarà. Jo, com a anticapitalista, com a socialista, aposto per un model totalment diferent on el que és realment important és la persona i no els diners. I hi ha una sèrie de coses bàsiques en les quals no s'hi hauria de poder jugar, i una d'aquestes és l'habitatge.

Que tothom pugui tenir un sostre, avui en dia, hauria de ser bàsic. És necessari. I més quan a Barcelona hi ha més de 80.000 pisos buits, com denunciava la CUP Barcelona molt abans de les eleccions municipals. Que hi hagi aquesta xifra de pisos buits mentre fan fora de casa seva a moltes famílies, a mi, no m'entra al cap. No té cap mena de lògica. Si pels capitalistes és important el capital, per mi ho són les vides. I si fer que els pisos formin part de l'Estat permet acabar amb l'especulació i permet acabar amb les persones sense sostre, es fa. Perquè allò que és de l'Estat, encara que la dreta vulgui deixar-ho com si fos merda, no és necessàriament dolent. Jo necessito la sanitat pública, estudio a instituts i universitats públiques i visc a una casa de l'Ajuntament. I de moment, tot, de puta mare.

El problema és que portem molts anys donant ales al sector privat. I el sector privat es regeix per una ÚNICA norma: aconseguir més capital. I si això passa per explotar nens a Indonèsia, es fa. I si passa per fer fora a la gent de casa seva perquè ara no pot pagar, també.

I jo ho veig de calaix. La solució va cap a un únic camí: si seguir el que dicta el capital ens fot fora de casa nostra, cal que treiem de la lògica del capital tot allò que creiem bàsic i important, com l'habitatge. I treure els habitatges de la lògica del capital significa que el sector públic tingui un pes totalment dominant. Perquè l'Estat pot cagar-la en moltes coses, però sabem que el capital anirà en contra nostra. Almenys, intentem buscar una sortida. Buscar una sortida al capitalisme. Buscar una sortida als desnonaments. Donar importància a les vides, a les persones, a la dignitat. Encara que això faci que els que ara s'enriqueixen a costa nostra (tot i la crisi) deixin de fer-ho.

Sumem

2011-07-08T07:10:00.000-07:00

Avui no vull parlar de política, com faig sovint en aquest blog. I no vull, no perquè no hi pensi ni tingui temes de què parlar (n'hi ha molts, tant d'actualitat com de debat més general), ni perquè em faltin arguments contra la política anti-social de CiU o el discurs patètic de l'esquerra capitalista incapaç de plantar cara a la dreta ni de seduir el seu electorat.

No vull perquè ja fa uns dies que tinc una altra cosa que m'ocupa el cap i, per sort, també part del temps.

Aquest any (2on any a la uni) ha sigut prou diferent als altres 19 passats fins ara. I, sobretot, diferent a l'any passat. Per començar, aquest any he jugat a un equip ple d'amics (que al cap i a la fi és el més important), sense la competitivitat a la pell, jugant minuts i a més podent disfrutar d'haver quedat campions de lliga; mentre l'any passat jugava en un equip ple de desconeguts amb qui no hi tenia res en comú, més preocupats en competir i arribar a ser alguna cosa en un món superficial (el del futbol), on m'hi sentia desplaçat i, a sobre, havia d'entrenar dur cada dia de la setmana amb el cansansament físic (sumat al mental d'haver-hi d'anar) que això em suposava.

A més, el primer any d'universitat també va ser prou diferent al segon. Més enllà de les notes, que sincerament no em preocupa massa-gens, la UPF és una universitat "especial" i em va costar trobar el meu lloc. Moure'm amb una gent amb qui també hi tenia poc en comú, no acaba d'agradar a ningú. Enguany, però, he conegut a gent des del meu punt de vista molt més interessant i he pogut seguir mantenint relació amb aquells (pocs) que l'any passat em semblaven persones "dignah de admirá!". Es fa prou diferent, la universitat, segons amb qui la comparteixis.

I ara que ho escric, veig clarament la diferència en aquests dos àmbits. I segurament l'any passat se'm va ajuntar tot. La diferència: compartir espais amb amics i gent afí, o compartir-los amb qui no tens res amb comú i per tant t'hi sents desplaçat.

(deixeu-me escriure dient-li directament)
Però el que realment em té mentalment ocupat aquests dies és una altra cosa. Una altra cosa que és la cirereta del pastís que s'ha anat construint aquest any. La cirereta, com tot allò bo, s'ha fet esperar. Però crec que ha valgut la pena. Ets una persona amb qui m'hi he sentit a gust com amb ben poques. Que el que em passa amb tu, no em passa amb ningú més. Que tot va començar fent el capullo, uns riures, després unes converses que se'ns en naven de les mans... i ara no m'imagino estant gaire temps lluny de tu. Que quan ens diem adéu, se'm fa un buit a l'estómac. Que quan estic amb tu, el món s'atura i la felicitat m'omple tot el cos. Tot.

Aquestes últimes setmanes a prop teu han estat especials. Han estat positives. Has fet suportable allò que no ho és. Has fet millor allò que ja és bo. Has fet únics moments pel simple fet que eren al teu costat. I m'estan venint mil d'aquests moments a la memòria (alguns que ja hem comentat, altres que no) que em dibuixen un somriure estúpid a la cara.

I m'encanta pensar que tot va començar gràcies a la teva motxilla oberta i a la tonteria que portàvem amb la Núria, bàsicament. I anar-te trobant. Anar-te descobrint. I, més tard, anar-me atrapant. No sé què passarà a mitjà o llarg termini, però sé que ets una persona única. Única. I ho seràs vagin com vagin les coses. No em preocupa. Vals massa com perquè em preocupi. Però ahir després d'estar al cel, quan vas dir adéu i veia com marxaves, notava com jo encara estava al cel però amb tu massa lluny (físicament). I et volia. Et vull. I les hores sense tu poden estar de puta mare. De fet, m'encanta, perquè fa temps que ho són. Però amb tu tenen un plus especial. I... amb un somriure a vegades es pot dir molt més que amb tanta lletra. I somric.

Tot això ja ho saps. Però necessitava escriure-ho.

http://www.youtube.com/watch?v=V1Nwg6dFF6c

El seguirem fent créixer, no? :)

Aquí comença la revolució

2011-06-21T06:53:00.000-07:00

Encara que a molts els ha molestat, aquest mes de juny ha estat mogut políticament. El que ha molestat a alguns és que (a diferència del que passa normalment) els protagonistes no eren els polítics o els sindicats venuts, sinó la gent del carrer organitzada horitzontalment.

Un dia clau va ser el 27M, on el govern va intentar “netejar” l’acampada-bcn amb una violència desproporcionada, cosa que va fer augmentar el suport popular. Després, pel 15J, es va voler evitar que s’aprovessin uns pressupostos que “traspassen la línia vermella” i retallen serveis socials bàsics mentre els rics mantenen els seus privilegis. Això, acompanyat de la demanda de més democràcia, de més veu a la gent. Sense voler imposar res.

D’aquest dia se’n van parlar molt. En van parlar per MENTIR i intentar deslegitimar-nos. Els aprenents de Goebbels parlaven de “kale borroka”, guerrilla urbana i grups violents radicals. Però, aquell dia, la violència va ser mínima. A les festes del poble hi ha més violència, a les 6 del matí. L’atur, la gana, la precarietat, els desnonaments són VIOLÈNCIA. Però que em diguin que pintar una jaqueta a la burgesa de la Tura i insultar diputats és violent, em fa riure.

Però aquest cop les mentides repetides mil vegades no han quallat. Tantes mentides i tanta precarietat han aconseguit que la gent es rebel·li i comenci a lluitar. I el 19J els vam fer callar quan 250.000 persones vam prendre el carrer apostant per un nou model econòmic i social.

I, encara que els molesti, encara que ens insultin eternament, ho seguirem fent. Perquè la lluita està al carrer. I perquè és al carrer on hem guanyat els nostres drets i on seguirem obtenint victòries per avançar cap a la igualtat.

*escrit per la Gaseta de Matadepera

4 apunts sobre la "revolució islandesa"

2011-06-11T15:16:00.000-07:00

Ep,

com bé sabeu tots, quan tens exàmens pots fer mil coses abans que estudiar. Fins i tot, actualitzar un blog que fot setmanes que no actualitzes. Doncs a aquí estem.

Avui he anat a una xerrada a Plaça Catalunya que feien 2 islandesos. Hi he arribat tard, així que no l'he sentit del tot ni us en faré un resum. I encara menys penso explicar-vos què ha passat a Islàndia... si hi ha algú molt interessant, hem fet un treballet a la uni sobre això i tot i no ser gran cosa, va bé per conèixer-ho una mica.

Només volia fer un parell de pinzellades sobre el que han dit els ponents i una mica sobre el que ha passat a allà.

Primer de tot, dir que és espectacular que tot el que ha passat a allà ha vingut a partir d'un moviment popular i espontani. La gent, famílies, gent gran, gent jove, tu, tot, tothom, va sortir al carrer a protestar sobre unes coses concretes: demanar la dimissió del govern, demanar una nova Constitució, nacionalitzar els bancs, perseguir als corruptes, ...

Però el més fort de tot, és que es van escoltar aquestes protestes populars i han aconseguit els seus objectius. El govern va dimitir i es van fer unes noves eleccions. Es va nacionalitzar la banca i més endavant es va fer un referèndum decidint si tornar els deutes o no. S'ha perseguit als banquers i l'ex-primer ministre està a judici.

Els islandesos que protestaven van ser escoltats i les seves demandes, després de mesos d'intensa lluita, perquè res cau del cel, el govern va haver d'anar cedint.

Després d'haver fet el treball, puc dir que si Islàndia és un exemple pels revolucionaris de Plaça Catalunya o la gent que vol canviar el sistema arreu del món és, sobretot, per una qüestió de democràcia. A allà hi ha democràcia i, sobretot, cultura democràtica (més endavant explicaré el per què). Els canvis que s'han fet a Islàndia, més enllà de fer caure el govern i tornar a fer eleccions, redactar una nova Constitució de forma participativa i, sobretot, nacionalitzar els bancs, no van en una direcció trencadora. El seu govern, de fet, vol entrar a la Unió Europea. Amb això us podeu imaginar que no proposa ni un canvi de model econòmic (que el d'Islàndia ja és prou diferent a l'europeu), ni avançar cap al socialisme, ni crear un contrapoder a les grans estructures neoliberals. De moment no, almenys. Ja veurem si l'esquerra alternativa segueix avançant terreny.

Com he dit, a allà tenen més cultura democràtica. I l'afirmació és senzilla. Més enllà de votar cada 4 anys (que no cal tenir ni cultura democràtica ni importar-te una merda la política), la democràcia es basa en la participació ciutadana. Ha d'estar al servei de les persones. Sinó, malament. I, casualment, a Islàndia hi ha vàries coses que demostren la cultura democràtica que ells tenen i no tenim a aquí. Els islandesos que han fet la xerrada crec que tenien la percepció que a aquí potser era com a allà, i no, s'equivocaven. I això feia enviar missatges equivocats als "indignats" que estàvem a allà, que, al meu entendre massa gent ha aplaudit. Bé, a aquí van els 3 punts:

- Quan a allà fan una protesta, es reuneixen amb els polítics i van al davant del banc i veuen des de la finestra al (desgraciat del) banquer. A aquí això és impensable. Ni veus al polític ni veus al banquer. No veus a l'enemic, en definitiva. Perquè els que tenen poder viuen MOLT allunyats del poble, viuen molt més amunt. No són accessibles per la gent del carrer i menys pels que protestem. Si estiguéssim en una democràcia participativa, directa, estarien al nostre servei, passejarien pel nostre costat i ens escoltarien encara que discrepéssim.

- També han explicat que és imprescindible que per guanyar la batalla ens hem de guanyar als mitjans de comunicació. I ho han dit seriosos. I tenen part de raó. Tenen part de raó perquè sí, si s'aconsegueix tenir els mitjans de comunicació a favor el missatge arriba a molta més gent, molta més gent et pot donar suport i, en definitiva, el que busquem és el suport de la resta d'habitants. Però s'equivoquen dient que és imprescindible. S'equivoquen perquè, llavors, a aquí, no podríem guanyar mai. I, en canvi, crec en la victòria. Què hem de fer a aquí? Treballar el triple per convèncer a la gent i arribar a tothom. Sigui fent grans encartellades, mobilitzacions per diferents barris, repartint octavetes i si cal embustiant cases. És la única manera que tenim d'arribar a la gent, i és una feinada de por. Però cal, si volem guanyar.

Però que diguessin que això és imprescindible, com a consell cap a nosaltres, torna a demostrar que la seva democràcia és ben diferent a la nostra. No sé com collons deuen ser els seus mitjans d'informació perquè aconseguissin que parlessin bé d'ells. O eren realment públics i independents i els mitjans privats no tenen força, o tenen molt més respecte per la llibertat de premsa i d'expressió, o no ho sé. El que està clar és que a aquí és impensable. Els mitjans de comunicació estan controlats per la gent que té poder per grans corporacions, i la única televisió pública controlada pel partit de govern de torn.

- I per últim, un dels punts que m'ha causat més rebuig ha estat quan una noia els ha preguntat com van actuar per fer front a la represió de la policia. Ells ens han dit que el que havíem de fer era estimar-los, tractar-los perfectament, mostrar-nos bé amb ells. Perquè ells eren persones i paro de repetir el seu discurs perquè em venen arcades. Poden pensar el que vulguin, però que callin si no saben com actua la policia catalana. Tenim un dels cossos més ben preparats per combatre moviments socials (si veieu els de Grècia, fliparíeu amb la diferència), per reprimir-nos, per no deixar-nos guanyar. I, a més, els consellers d'interior (siguin el Saura o siguin el Puig) tenen una manera d'actuar una mica "violenta" encara que els manifestants no ho siguin. I això ho sabeu tots i no cal que ho torni a explicar.
Si els senyors islandesos volen rebre òsties donant abraçades, endavant. Jo no seré tan estúpid de llepar el cul a aquell que m'obre la boca o em trenca el braç. Mentre aquesta escòria (discrepo també en això, no són persones) trenca el braç a un company, jo no podré traïr-lo i donar abraçades al Mosso fill de puta. A més a més, no podem oblidar que els Mossos són mercenaris amb l'únic objectiu de mantenir l'ordre establert i combatre aquell que vulgui trencar-lo.
El que està clar, però, una vegada més, és que la cultura democràtica torna a ser ben diferent. Mentre a aquí els Mossos tenen l'obligació de mantenir l'ordre establert per tots els mitjans, amb uns robocops drogats que utilitzaran tota la violència que faci falta, a Islàndia la policia era molt més propera al ciutadà, no era violenta, permetia les protestes i, fins i tot, hi simpatitzava si no hi participava.

No sé si em deixo res que volia comentar, però bé, és igual.

Només dir-vos que dimarts a les 19:00 acampada a Ciutadella per aturar el Parlament l'endemà. Si no podeu, el dia 15 a les 7 del matí davant del Parlament, que és quan s'han d'aprovar les retallades.

Salut i revolta!

VIOLÈNCIA

2011-05-07T14:52:00.000-07:00

Arran d'una conversa amb una noieta "especial" i ja que m'he quedat amb les ganes de fotre uns bons concerts (eh Núria! ehem...), em ve de gust tornar a posar alguna cosa en aquest blog tan irregular.

El tema d'avui queda claríssim al títol. Sovint, des dels grans mitjans de comunicació controlats per grans grups empresarials (i, per tant, al servei del capital i dels grans partits polítics, s'etiquetin de dretes o falsament d'esquerres) s'intenta etiquetar els moviments socials i alternatius com a col·lectius violents, incívics i, per tant, que la seva aportació a la societat és clarament negativa. Així s'han inventat l'etiqueta d'antisistema per encabir-hi totes aquelles persones anticapitalistes, fent servir una paraula totalment "destroyer" enlloc de la paraula amb la que ens englobem tots els que participem d'aquests moviments, anticapitalistes, que indica clarament que no apostem per un model capitalista i apostem per un model més just (i a aquí ja hi ha diferents tendències).

Com deia, doncs, des dels mass-media es fa servir una sèrie de paraules clau per intentar mostrar a la majoria de la població que els "antisistema" som gent dolenta, i les poques vegades que sortim als mitjans és per dir que cometem "il·legalitats", destrosses, trencadisses, aldarulls, que som violents al cap i a la fi. A vegades es justifiquen posant imatges com aquestes:

La primera imatge és d'enfrontaments entre estudiants i els Mossos d'Esquadra, en les protestes contra el Pla Bolonya. Llavors, la premsa corria a difondre que "preillosos grups d'antisistema" s'infiltraven entre els estudiants per crear aldarulls. La segona imatge, del passat 1 de maig, a Barcelona, un atac a una oficina de La Caixa, crec.

Des de tots els mitjans controlats per ells (els que ostenten el poder) s'afanyen a condemnar aquests actes i a dir que la violència no és bona, que tot s'ha de fer pacíficament. I comencen a fer crides al civisme, a la bondat, a la democràcia i a tota una sèrie de valors als quals poca gent s'hi oposarà, certament. Jo també vull que es puguin fer protestes pacífiques (és a dir, que s'escolti a les protestes pacífiques), jo també vull poder participar d'una democràcia directa, també vull una ciutat neta, també vull ciutadans respectuosos, etc...

El que vull dir amb tot això és que el seu discurs és hipòcrita. Utilitzen un discurs que pot atraure a qualsevol ciutadà. Nosaltres també volem un món sense violència. I és hipòcrita perquè fan crides a la "no violència" quan ells generen violència.

I a aquí està la clau de tot això. Intenten fer un discurs no violent quan vivim en un món violent. La violència és quotidiana. I mentre la violència sigui quotidiana, mentre el sistema sigui violent, que nosaltres utilitzem la violència és secundari. La nostra violència MAI serà tan gran com l'exercida per ells dia rere dia.

I és que en aquesta puta societat, la gran majoria de la població vesteix roba fabricada per persones (també nens i nenes) que són tractades com esclaves. Si això no és violència, que vingui algú i m'ho expliqui. Què és robar uns putos pantalons a una multinacional, comparat amb l'explotació que ells exerceixen? Condemnen a milers de persones en viure en situacions d'extrema pobresa. AIXÒ ÉS VIOLÈNCIA.

Que el capitalisme tingui una dependència extrema de les entitats bancàries; entitats privades on gent rica s'enriqueix encara més, és lamentable. I si això provoca crisis, atur i pobresa a bona part de la població i el que fa l'Estat és donar milionades a aquestes entitats privades i que els seus directius segueixin amb una vida de luxes és més greu que una simple "injustícia". Què és rebentar una entitat bancària, comparat amb l'atac als drets col·lectius en pro dels beneficis privats? AIXÒ ÉS VIOLÈNCIA.

Que a Barcelona hi hagi 80.000 pisos buits (segons una campanya de la CUP) mentre dia rere dia augmenten els desnonaments i la gent sense sostre, ÉS VIOLÈNCIA

Que els estudis demostrin que totes les persones podrien alimentar-se correctament, i mentrestant dia rere dia milers de persones morin de fam, ÉS VIOLÈNCIA.

Que s'hagin inventat un sistema electoral, mal anomenat democràcia, on els únics partits amb possibilitats reals de treure bons resultats a curt i mitjà termini són els que tenen suport econòmic (i per tant ja sabem al servei de qui estan) ÉS VIOLÈNCIA.

Que quan hi ha beneficis, aquests se'ls quedin uns pocs privilegiats, i quan hi ha pèrdues siguin milions les persones que les pateixin (atur, rebaixa de sous, retallades socials, retallades de drets, ...) ÉS VIOLÈNCIA.

Que el sistema persegueixi a la gent que lluita, provocant judicis sense fonaments com el cas del Jona (que tot i acabar bé suposa una putada impressionant per la família) o la condemna de la Patricia Heras que ha acabat amb el suicidi de la noia, després de dir per activa i per passiva que ella era innocent, ÉS VIOLÈNCIA.

Que els Estats es vesteixin de paraules com "democràcia", "pau" o "llibertat" mentre utilitzen el seu exèrcit per atacar població civil, ocupar països estrangers i així explotar els seus recursos condemnant-los a la pobresa (i, per tant, a viure de la pitjor manera que es pot viure) ÉS VIOLÈNCIA.

I alguns potser em direu que tot i que el món sigui violent, si volem canviar-lo no podem ser violents. Jo el que us respondria és que si anem amb el lliri a la mà, si no assenyalem els culpables, si no ens saltem les regles del joc, mai podrem créixer, mai farem que ells puguin veure tremolar el seu poder. Violència gratuïta és innecessària i no serveix per res. Però ser contundents, anar sense por, lluitar, defensar allò que és nostra, assenyalar i dir als culpables de les injustícies que no podran fer el que els dongui la gana és el que ens pot acostar a la victòria.

I, encara que no estigueu a favor de la acció directa, també heu de saber per qui ploreu. Perquè no us hauria de molestar un contàiner cremat, ni una oficina bancària rebentada, ni un Mosso ferit. Són danys mínims, si els comparem amb els danys quotidians que exerceix el sistema contra els sectors més dèbils (i no per això menys nombrosos) de la població.

"Violència fou tornar a la normalitat després d'un dia de revolta"
(Orxata Sound System)

Salut!

PD. Una cançó d'Orxata Sound System que encaixa totalment amb l'escrit i, no ens enganyem, ha servit d'inspiració xd

De retallades i interessats

2011-04-15T09:46:00.000-07:00

Ei gent,

torno a actualitzar tot i que ho vaig fer fa poc. Com es nota, quan no es té res a fer i tens temps per fotre el que et vingui de gust a cada moment xd

Com la majoria, almenys els que seguiu l'actualitat, sabeu; el govern de CiU des que ha arribat al govern només fa que parlar de retallades als serveis públics (sanitat, educació, etc.). I estem parlant d'unes ratallades bastant fortes, poca broma. Aquestes mesures les pren, segons diuen, per dues coses: 1) la Generalitat no té diners i, per tant, ha de reduir despeses i 2) el govern espanyol no paga el que es va acordar que pagaria.

El que diuen en el primer punt segurament és cert i s'ha de buscar una manera de gestionar bé els recursos dels que disposa la Generalitat. Que vulguin reduir despeses és lògic, però, coi, s'ha de vigilar què es redueix!!! No pots carregar-te la sanitat pública i quedar-te tant tranquil. I, el que té més pebrots, diuen que han de reduir la despesa mentre també redueixen els ingressos, eliminant l'impost de successions (impost que, almenys en teoria, ha de pagar el 6% de la població més rica i que ja s'havia reduit amb el tripartit). Vaja, que et fot cremar bastant.

En el segon punt, si es plantegessin la independència més enllà de votar en un referèndum no-vinculant, potser ja no caldria esperar que Espanya ens retorni res: ja ho tindríem.

Dit això, i que quedi ben clar que no defenso a CiU ni fart de vi, hem de saber veure més enllà que el que està fent el govern català actual. En les protestes en contra de les retallades del govern de CiU ha sortit moltíssima gent al carrer, omplint la Plaça Sant Jaume, tallant carrers, lluitant pels seus drets. Mola, veure'n les imatges.

Però després de veure tanta gent al carrer contra aquestes retallades, t'has de plantejar... i on era aquesta gent, quan qui retallava era el govern del PSOE? Llavors no passava res? Eren bones, aquelles retallades, o també anaven contra els treballadors igual que aquestes? De fet, el PSOE no està aplicant una política liberal com la que voldria CiU, privatitzant i beneficiant a les grans empreses? Llavors, per què no hi ha tanta força contra el govern dels sociates?

La resposta la sabem tots: els grans sindicats grocs, CCOO i UGT, estan venuts al PSOE, pactant fins i tot amb la patronal les retallades que ens han de fer a tots. Davant d'això, penso que per seguir el nostre camí dignament i perquè es vegi clarament que hi ha una altra manera de fer política i de fer lluita sindical, ens hem de desmarcar dels sindicats grocs i seguir sent la flama de la lluita obrera i revolucionària.

Em fot bastanta ràbia veure com la gent de CCOO i UGT no es va moure quan calia i, en canvi, ara, com que mana "la dreta" i no els seuss jefes, surten ràpid al carrer i es mobilitzen. Senyors, la lluita és contra l'Europa del capital, que és només una, mani CIU o mani PSOE.

Tot i això, cal seguir sortint al carrer. Cal seguir lluitant contra les retallades i contra el govern de l'Artur Mas. Per cert, parlant del seu govern... sabeu que el Conseller de Sanitat, Boi Ruiz, el que fa les retallades a la sanitat pública era el president de la patronal privada? No és bastant clar, doncs, que mirarà de beneficiar als hospitals privats? Mare de déu... espavilem! I no contra la dreta, sinó contra el capitalisme!

Ben tancats a casa entre 4 parets

2011-04-12T08:24:00.000-07:00

aquest cap de setmana vam realitzar la Diada per una Alternativa al Camp de Golf de Matadepera. Malgrat que en els inicis de la Plataforma a les assemblees hi érem força gent, mica en mica la gent va anar quedant-se a casa i els que tirem del carro som un grup més reduït, cosa que toca els pebrots sabent que molta gent es va interessar pel tema, però que podem comprendre perquè fer reunions i mil coses més pot ser força avorrit i pesat.

Tot i els nostres escassos mitjans, la Plataforma hem aconseguit més de 500 firmes, la grandíssima majoria de gent del poble ja que és on les hem recollit. Podem afirmar sense equivocar-nos, doncs, que és un tema que preocupa als Matadeperencs, que molta gent pensa com nosaltres que la gestió deficitària per part de l'Ajuntament és una barbaritat i som la majoria els que pensem que l'espai podria ser un parc públic, per exemple.

Per això vam plantejar la Diada com el nostre gran acte públic i en vam fer una bona difusió, tant per Internet, com penjant dues pancartes ben visibles a les entrades del poble, penjant cartells o fins i tot repartint pamflets a les sortides de les escoles. Tot i que moltes vegades sóc massa crític amb la feina feta si no té fruits, aquest cop estic convençut que hem fet bé la feina. La gent sabia que muntàvem coses, tothom sabia quines eren les nostres reivindicacions i, el més important, hi estaven d'acord. Potser podríem haver fet alguna cosa més, però en general la nostra difusió era més que suficient.

I, malgrat això, malgrat que tot semblava que anés en bona direcció (bon temps, afinitat amb la gent del carrer, bona difusió, etc) ens vam trobar amb una assistència a la botifarrada que tot i no ser un fracàs (hi havia una cinquantena de persones), tampoc va ser un èxit. Molts dels companys de lluita, fins i tot, van faltar a la cita.

I és llavors quan et planteges... què cony ens està passant? No sé si passa només a nivell de Matadepera o passa a tot el país, però per què collons la gent no participa dels actes puntuals, siguin lúdics o siguin reivindicatius, tot i estar-hi d'acord? No ho entenc. No.
El Correllengua, per exemple, on també es fa una botifarrada, té un èxit reconegut però perquè s'organitza any rere any i molta gent ho té "marcat a l'agenda", sap que és un acte on s'hi pot assistir, com a la Festa Major o per Sant Sebastià. Però si fas actes la resta de l'any, per molt que la gent estigui d'acord amb tu, per molt que l'acte estigui de puta mare, costa molt que la gent s'apunti a participar.

Fins i tot recordo un any que, per Setmana Santa, uns nens volien organitzar un torneig de futbol com el que es juga a l'estiu per Festa Major (ho sé perquè n'era l'àrbitre). Només van aconseguir que s'apuntessin tres equips. TRES! Un resultat també bastant pobre, si estem parlant d'un torneig de futbol entre nens d'una edat on el que volen, precisament, és jugar a futbol.

I aquest cap de setmana ens vam trobar amb un acte on moltíssima (de debò, molta) gent del poble ens donava suport però que després no hi va assistir pas.

Coi, una mica d'implicació!

Els que ens governen volen una població adormida, d'estar per casa, que només surti al carrer per anar de festa o per consumir. I ens hauríem d'acostumar a sortir al carrer també a participar de tota mena d'actes, siguin populars, esportius o reivindicatius. El més important és aconseguir un carrer viu, una població activa, perquè és l'única manera d'adonar-nos del que succeeix en el món (tancats a casa, no farem res) i poder organitzar-nos i veure que tenim força.

Que tenim força ni que sigui per defensar la cultura popular (castellers, diables, ...). Que ens dediquem a jugar a futbol/bàsquet/hoquei/skate sense demanar permís a ningú, sigui a pistes municipals o sigui improvisant pistes a la plaça. Que assistim a xerrades organitzades parlant del paper de la dona, de la història del nostre poble o que ja n'hi ha prou de retallades. En definitiva, hem de començar a fer altres coses que tancar-nos a casa (sols o acompanyats); hem de trepitjar el carrer, PARTICIPAR del que s'organitza i ser un POBLE VIU.

Maulets Matadepera compleix 1 any!

2011-03-19T16:51:00.001-07:00

Avui (tècnicament ahir) 19 de març, Maulets Matadepera celebra el seu primer aniversari!

Em feia ilusió poder-ho celebrar i recordar que ja fa un any que això va començar a arrencar públicament, i com feia ja molt temps que ho comentàvem.

Crec que no m'equivoco si dic que som els primers que hem aconseguit crear una assemblea d'una organització anticapitalista a Matadepera, i això espero i desitjo que sigui la primera passa per aconseguir seguir fent que aquesta opció sigui més normalitzada i acceptada per cada cop més gent.

Pels que els faci gràcia que hi hagi una organització revolucionària a la pija Matadepera, sols els diré que (per desgràcia) no tots tenim uns papàs amb molta pasta, n'hi ha que també s'ho han de currar per arribar a final de mes, que també les passen putes, que també viuen en condicions precàries, que també formen part dels "treballadors explotats".

Però avui no toca això, avui és un dia de celebració.
1 any, ja!

Just fa 1 any que fèiem la primera xerrada (amb un cartell molt xulo, per cert, Joel!) amb l'Enric Duran, un gran i conegut ponent, i una assistència més aviat minça al Casal de la Gent Gran. I, per cert, també realitzàvem un mural a la Plaça de l'Església... déu ni do com vam començar! I, per sort, la nostra trajectòria ha sigut clarament ascendent. Des d'aquell primer dia, hem seguit realitzant tasques, fent una gran feina durant la consulta sobre la independència organitzada per Matadepera Decideix, per exemple.

També vam estar molt temps treballant per ser presents a la Festa Major, i ho vam fer amb un bon escrit al programa de Festa Major, participant a les Farraques omplint l'espai de pancartes reivindicatives que l'Ajuntament va intentar silenciar, fent un taller de grafitis gratuït i omplint la sala d'actes del Casal de Cultura amb una xerrada de l'Arcadi Oliveres, on més de 150 persones van poder sentir un discurs crític amb el capitalisme.

Hem sigut actius en la realització del Correllengua, que ja fa anys que es fa al poble i que és un èxit rotund. Hem participat de les dues vagues generals, no a nivell municipal però sí sortint al carrer i plantant cara a Barcelona. I fins i tot els Reis Mags van passar per Matadepera per portar carbó a l'Ajuntament.

Actualment, intentem donar el màxim ressò possible a la Plataforma Alternativa al Golf de Matadepera per aconseguir aturar la gestió municipal i aconseguir que l'espai el pugui utilitzar la gent del poble i no els més rics que juguen a golf.

I a tot això, se li han d'afegir hores de reunions entre nosaltres i entre altres entitats municipals, nits d'encartellades, tardes fent pancartes, hores de coordinació entre altres assemblees del Vallès i dels Països Catalans, i un treball que és necessari perquè els matadeperencs no ens adormim i prenguem part de la lluita en defensa dels nostres interessos, dels interessos de la gent del carrer.

Sincerament, tot i que no tot siguin flors i violes i també hagim patit algunes setmanes d'inactivitat lògiques en tota organització, penso que l'activitat que estem realitzant és molt bona i que el discurs crític és necessari.

Moltes felicitats, Maulets, per aquest any de lluita i esperem que en puguin ser molts més.
I no oblideu que la lluita no es fa sola. Que la reacció de la gent, no neix de sota el ciment. Que sense mobilització, sense organització i sense gent treballant, no hi hauria ningú que ens defensés dels politicastres i grans empresaris i banquers.

Així que si mica en mica us voleu anar acostant i participar de la lluita, sempre sereu benvinguts :D

Visca el poble!

PD. Si voleu visitar la nostra web, endavant!:
www.maulets.org/matadepera

El que ensenyem a les universitats

2011-03-02T14:29:00.000-08:00

Ei,

com sabeu alguns, estudio Economia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Una Universitat pública on, sobretot a la meva carrera (ADE+ECO), en general les famílies dels estudiants tenen un nivell econòmic alt (per dir-ho finament) i que intenta fer veure que és una universitat amb "excel·lència", amb els "millors" professors (com allò del govern dels millors del Mas) i un ensenyament amb una qualitat molt millor que la resta d'universitats. Bé, jo no sé com serà a la resta d'universitats, però ja us aviso que la UPF, a part de més rigor en l'assistència a classe, poca cosa més té, de qualitat.

Però del que volia parlar avui no és del com, sinó del què. Estudiant economia, un es pot imaginar que hi haurà tot tipus de professors, alguns que defensin l'actual sistema capitalista (Estat del Benestar, en diuen), alguns amb posicions molt més liberals, com és el cas del Sala i Martin, i alguns més d'esquerres i que apostin per la igualtat, com el cas de l'Arcadi Oliveres a la UAB. Doncs no, no és així. Per res. Potser sí que tenim alguns professors que et defensen la intervenció de l'Estat en necessitats bàsiques, com pot ser l'educació, però aquest tipus de professors es dediquen més a ensenyar el funcionament de l'economia actual, a donar la matèria, i ja està. Llavors hi ha una altra sèrie de professors, no pas minoritaris, amb una ideologia neoliberal gens dissimulada i que ens intenten inculcar al cervell dissimuladament.

Després de portar un any i mig de carrera, tot i ser un alumne d'aquells que prefereix no dir res a classe i amagar-se quan el professor pregunta, més d'un cop he hagut d'intervenir a classe per donar una visió alternativa a la que explicava el professor, en alguns temes. Suposo que no fa falta dir que tot allò que ens pretenen ensenyar va en una única direcció: l'important són els beneficis, el capital. Cal optimitzar els beneficis, com sigui i pels mitjans que sigui. A nivell macroeconòmic, quan més llibertat i menys Estat, millor. Liberalisme en estat pur.

Una de les meves intervencions, per exemple, anava en la línia que no sempre s'ha de mirar només els beneficis a l'hora d'invertir, sinó també la ètica. Vaig dir, per exemple, que no invertiria a TeleCinco, televisió de Berlusconi, pel que representa la televisió i pel que representa el personatge, encara que això m'aportés molts guanys. Mentrestant, els companys de classe em miraven malament. Fins i tot vaig posar exemples més extrems, com l'esclavatge a les anomenades Zones de lliure comerç. Però sembla que l'únic important és el capital i obtenir tants guanys com es pugui, la resta no importa.

Avui hi ha hagut una altra classe d'aquestes que se'ns intenta donar una opinió com a veritat absoluta. En contra meva diré que no he participat; ja he dit que no m'agrada participar i si no tinc el dia xerraire no ho faig. La qüestió és que la professora ens ha dit, directament, que la millor gestió de tot allò que ara és públic és privatitzar-ho. No ha tingut els ous de dir que, per exemple, els bombers o la sanitat sigui 100% privada, però sí que és adequat que hi entri capital privat. 51% públic, 49% privat, per exemple. Això és el que ensenyen a la millor universitat pública d'economia: privatitzar. No a que els estudiants facin un debat, a veure què implica cadascuna de les 3 alternatives que se'ns plantegen. No. La solució ja ve donada: privatitzar.

I tota aquesta crítica segurament no la faria si fos un cas aïllat, si fos un simple professor liberal que dóna la seva opinió respectable. La cosa, per desgràcia, no va per aquí. La realitat és que a les Universitats catalanes s'ensenya en una línia: privatitzar. Que els mitjans de comunicació difonen opinió en una línia: privatitzar. Que el govern català i espanyol actuen en una línia: privatitzar. Que les directius europees van cap a la mateixa línia: privatitzar.

Alguns potser direu: osti, és que potser privatitzar és la solució. Doncs home... la solució, a què? Al malbaratament de recursos, a un ús poc eficient dels recursos, per part de l'Administració? Doncs podria ser una bona solució, però n'és l'única? Realment no es pot fer més eficient el sector públic sense que hi hagi d'entrar capital privat? N'estic segur, seguríssim, que sí. Per què no se'ns intenta ensenyar en aquesta línia, doncs? La meva resposta, digueu-me paranoic, és que aquesta és l'excusa fàcil per justificar unes privatitzacions que signifiquen molt més.

Unes privatitzacions que signifiquen que l'empresa privada entra a sectors que fins ara li havien estat vetats. Una empresa privada que, no ho hem d'oblidar, té uns objectius xungos. Uns objectius molt concrets, molt propis. Uns objectius que van encaminats en fer una política que els permeti augmentar els ingressos i reduir els costos, independentment del que això provoqui. Si cal explotar, s'explota. Però que una empresa entri a certs sectors pilars bàsics del benestar, passa a ser qüestionable.

Per exemple, què pot aportar una empresa en la direcció de les universitats? Doncs que els estudiants deixin d'estudiar allò que no és "productiu", que no entra en la lògica del mercat. I potser a alguns això us importa una merda, però és bastant greu. Que les empreses aportin mà d'obra a baix preu, o gratis, en forma d'estudiants cap a aquestes empreses. Tot allò que no aporti un benefici econòmic a la Universitat pot ser clarament exclòs en elles; i quan estem parlant d'un servei bàsic a la població el tema és preocupant. Això n'és un exemple ràpid, però l'entrada d'empreses al sector públic implica uns canvis d'objectius importants que, a les universitats catalanes, s'obvia. En teoria, seguint la lògica acadèmica de la UPF, els economistes d'aquí uns anys seran 100% liberals i acabaran amb l'Estat del benestar, ja que és això el que els han ensenyat.

Sé que no he aportat gaires arguments per dir "matins.sí" o "matins.no" a la privatització. Però per on poden anar els trets és fàcil. Si allò més important és el capital, els beneficis, la productivitat i el creixement il·limitat, potser que apostem per les privatitzacions. Però hem de tenir en compte que això crearà marginació, desigualtats, extrema pobresa, que els desafavorits no es puguin pagar necessitats bàsiques i, sobretot, que tot allò aquell que no sigui productiu, que no aporti capital ni plusvàlua, serà expulsat de la societat. En canvi, si apostem per una societat igualitària, on es respecti a tothom, on s'assegurin les necessitats bàsiques a la població, on els valors importants siguin solidaritat, igualtat, companyerisme, cooperativisme, assemblearisme i s'asseguri un nivell de vida bàsic per als ciutadans; l'única manera d'assegurar tot això és mitjançant el sector públic i una participació activa per part de l'Estat.

Salut i canya al capital!

23F

2011-02-23T08:44:00.000-08:00

Avui que tothom en parla, permeteu-me que li faci ressò:

http://envueltosenhistoria.blogspot.com/2011/02/nos-fue-de-poco-el-ejercito-ante-el.html

D'Ismael Almazán

Victòria a Egipte (?)

2011-02-12T14:30:00.000-08:00

Aquests dies vam poder veure com el poble egipci va prendre els carrers, va dit prou al sistema que els dominava, i va decidir que no deixarien de lluitar fins aconseguir un objectiu clar: acabar amb la dictadura de l'(ex)president Mubarak i instaurar una democràcia.

Milers de persones van sortir al carrer, van combatre als enviats de Mubarak, van ser ferits i morts; però van aconseguir el seu objectiu. Van tenir clar que l'objectiu que volien aconseguir permetria al conjunt de la població una (esperem) millora del nivell de vida i de llibertat, i quan el poble se'n pot beneficiar, fer esforços i sacrificis paga la pena. I ells ho han demostrat.

La Revolució ha guanyat.

Ara, però, els toca el pas més difícil. La Revolució, tot i haver guanyat la lluita contra Mubarak, pot no haver guanyat la lluita per aconseguir que el poder sigui del poble. I és que hi ha masses interessos internacionals com per deixar que Egipte prengui certs camins.

El que passi ara a Egipte no ens ho explicaran pas tant bé, els mitjans de comunicació. Ara és quan les potències mundials (americana i europees) passaran a l'acció, a vigilar el procés d'aprop. I estic segur que, tot i que la Revolució ha guanyat la lluita contra Mubarak, no podrà guanyar contra els interessos del capital. Les potències dictaran a Egipte cap a on ha d'anar. I Egipte haurà de seguir el camí marcat.

Reflexions d'una jornada de lluita

2011-01-31T07:27:00.000-08:00

Cada cop tinc el blog més abandonat, però aquest cop tenia la necessitat d'actualitzar-lo no només per explicar què em passa pel cap, sinó també per poder ordenar les meves idees (que no és fàcil!).

Alguns de vosaltres (altres no) sabreu que alguns sindicats i organitzacions de l'esquerra anticapitalista van organitzar una sèrie d'actes de rebuig a la reforma de les pensions que el govern "sociata" del Zapatero està posant en marxa. Crec que és curiós que els únics que alcem la veu contra les retallades als drets de la gent humil sigui l'esquerra anticapitalista... l'esquerra reformista no pot queixar-se, si defensen el capitalisme han d'acceptar la retallada de drets, la retallada de benestar i totes les retallades que facin falta. Però espero que aneu obrint els ulls: l'esquerra capitalista, a part de retòrica i molta xerrera, no és res més; està al servei dels grans organismes internacionals, al servei del capital.

Però del que volia parlar no és pas dels motius que em porta a ser anticapitalista, sinó d'una sèrie de sentiments, sensacions i experiències viscudes, sobretot, el dia de la manifestació del 22 de gener a Barcelona.

Va ser una manifestació amb força gent, gent de totes les edats però també molt jovent (com acostuma a passar). Una manifestació animada, amb crits i diverses accions reivindicatives. La gent, a diferència del que intenten fer creure, no anava amb "pintes" diferents i radicals, no, era gent que et creues al carrer, al tren, a la uni un dia normal. Persones amb cap diferència amb tu o amb el teu veí. Bé, potser sí que hi havia una gran diferència: és gent que pensa, que es planteja què comporta el capitalisme i que opina que el que cal és oposar-s'hi, encara que des dels mass-merda se'ns digui dia si dia també que aquest és el millor dels sistemes del món i que qui s'hi oposa és un radical violent que s'avorreix.

Durant la manifestació es va fer una acció contra el Mercadona. Bé, dir-li acció potser és ser generós, però vaja. Uns encaputxats (sí, s'ha d'anar encaputxat a vegades, fem il·legalitats. Tot i que les nostres il·legalitats no arriben al nivell del que fa en Millet, per exemple, o el que fa la Chacón amb els seus militars... però sembla que el que fan ells no es condemna tan fàcilment)... deia que uns encaputxats van entrar a un Mercadona a fer-hi unes pintades a les parets. Vaig pensar que, òstia, tota la gent que va al Mercadona (treballadors, la majoria) potser rebutjaria un acte així i no faríem gaire amics, però mentre m'ho estava plantejant la gent va començar a cridar "Mercadona explota els seus treballadors!". Els dubtes es van esvair.

La manifestació va seguir fins a uns cinemes que hi ha a Via Laietana. A allà hi vam entrar i ens vam quedar flipant de l'espai que havíem alliberat. Bé, en l'havíem no m'hi incloc, sinó que incloc a la gent del moviment que va tenir els sants collons de trobar un espai així. I sí, dic alliberat, perquè un edifici que porta 9 anys tancat i abandonat i ara passa a ser DE TOTHOM (perquè el que s'hi fa i es deixa de fer-hi es decideix assembleàriament i hi podíeu anar tots) és un espai alliberat.

Aquest espai, batejat com a "Casa de la vaga" havia de servir per fer difusió dels actes contra la retallada de les pensions i, sobretot, de la manifestació que havia estat convocada pels sindicats anticapitalistes el dijous 29.

Com sabreu, però, i això sí que ho diuen els mitjans, el cinema va estar desallotjat la mateixa nit en una mostra clara de voler evitar el creixement del moviment anticapitalista, així com la demostració de a qui defensa el Felip Puig: als grans empresaris que són capaços de tenir buit un edifici durant 9 anys.

El que més em va agradar, però, és veure més de 400 persones tancades en una sala de cinema sense poder sortir esperant l'entrada dels Mossos, i anar veient la reacció i el comportament de cadascú. Uns primers moments per xafardejar l'edifici i meravellar-se. Després, cadascú en grupets xerrant de diverses coses, de política en la majoria de casos. Però la falta d'informació, quan estem parlant de persones conscienciades i que la majoria viuen lluitant, va fer que certes persones reclamessin informació per, entre tots, decidir què s'havia de fer. Sense radicalitat democràtica, sense assemblearisme, el moviment perd molt del seu sentit. De què serveix demanar igualtat, si no hi ha igualtat en la presa de decisions? Fins i tot quan s'està en lluita, cal mantenir les idees en pràctica.

Finalment, es va poder a dur a terme una bonica assemblea multitudinària, de 450 persones. Increïble. Tot i no conèixer al 99'9% de la gent que hi havia, sentia que aquella gent eren tots companys, gent amb qui pagava la pena estar-hi colze a colze, gent amb cap i coherents, gent que tot i no coneixe'm de res també em donaria un cop de mà si era necessari.

Quan van entrar els Mossos de Merda, vam seguir fent assemblea fins que vam decidir que és més important mantenir la dignitat que no pas anar renunciant mica en mica a qui té el poder. Potser alguns ho veuran una tonteria: podíem sortir amb càrrecs de resistència o sense. Però el sol fet de la rigidesa dels Mossos, de que van voler donar un cop de puny sobre la taula fent-nos fora, nosaltres havíem de plantar cara. I també vam donar un cop de puny sobre la taula, no ens abaixarem els pantalons, no deixarem de lluitar, no pararem de fotre canya al govern i els seus cacics. No us tindrem por. Perquè hi ha gent que precedeix la nostra lluita i ha donat MOLT per ella. Perquè hi ha moltíssima gent que segueix donant molt per combatre les desigualtats del sistema. I perquè les vostres armes no ens fan por.

Quan recordes en quin món vivim, deixes de plantejar-te estupideses. Per què collons m'he de preocupar per una pintada, quan hi ha treballadors explotats? Per què em preocupo per un cinema que fa 9 anys que esta abandonat, quan cada dia pel carrer veig a gent sense sostre i remenant les escombraries perquè viuen en la pobresa?

LLIBERTAT PEL POBLE SAHARAUI!

2010-11-10T08:26:00.000-08:00

Fa uns dies que, per desgràcia, des dels mitjans de comunicació (televisions, diaris, internet...) rebem una allau de notícies sobre el "conflicte del Sàhara i el Marroc", o més ben dit, dels atacs violents del Marroc contra el poble saharaui. Una cosa que m'ha resultat curiosa és que si llegim qualsevol dels mitjans que rebem, la informació que en rebem no sembla molt favorable a l'Estat marroquí: se'ns explica que és el Marroc qui ha atacat els campaments saharauis violentament, que és el Marroc qui no vol reconèixer la independència del Sàhara, i que és el Marroc qui dificulta una informació transparent per una raó molt senzilla; que no se sàpiga tots els abusos i bestialitats que estan cometent.

Quan vaig veure que la informació que rebíem era força digne em vaig preguntar "i per què, en aquest cas, se'ns informa bé?" Doncs crec que la resposta és indignant... perquè tot i rebre l'allau d'informació, els abusos fets per l'Estat marroquí, la violència, detencions i putades que estan patint els saharauis injustament... a nosaltres ens és igual. Cada dia rebem les injustícies i la majoria de la població ho veu com una cosa normal, llunyana, inevitable i mira... ja s'ho faran.

No us pregunteu per què? No trobeu indignant que un Estat pugui aixafar d'aquesta manera a tot un poble? A tota la seva gent? I amb total impunitat?
Per què no us poseu, per una estona, en la pell de qualsevol saharaui? Com us sentiríeu? Tristos? Ja us dic jo que no, sentiríeu odi, ràbia. I, encara més, què faríeu llavors, quan us fan fora de casa vostra, us limiten els drets, la vida, i empresonen i torturen, si no maten, els vostres germans? Jo ho tinc molt clar...

Però, a part d'aquesta indignació i solidaritat que podem mostrar des d'aquí, anem més lluny...
Què hi podem fer nosaltres? Com a ciutadans i com a "Estat (hipòcritament) democràtic"? Això ja no ho expliquen tan als mass-merda, no fos cas que critiquéssim el nostre Estat i a la UE! Deu'ns-en guard! Encara ens titllarien d'antisistema...!
Si busqueu una mica, no massa, sobre el tema veureu que ni la Unió Europea, ni l'Estat Espanyol, ni la ONU s'han immutat per aquesta violació dels Drets Humans que està cometent el Marroc. Alguns (subnormals) direu "coi, cadascú que s'ocupi de lo seu!". Sí? Segur? Si la UE té interessos econòmics i polítics en el Marroc, seguireu pensant que la UE no té res a dir en el conflicte? Per què la UE no trenca les seves relacions amb el Marroc? Per què no es solidaritza amb el poble saharaui i els ajuda (no a atacar al Marroc, però a salvar la vida, ni que sigui!)? Per què la ONU no intervé i intenta evitar la massacre del poble saharaui?

Sincerament, escupo en el puto sistema capitalista. Un puto sistema on rebem unes notícies esgarrifants i les encaixem com qui llegeix una novela. Un sistema que ens fa còmplices d'aquests atacs, i que vosaltres legitimeu votant cada 4 anys a partits que avui no protesten pas contra el Marroc; al contrari, hi tenen interessos!

Sincerament, em repugna pensar que hi ha gent que creu que les coses no tenen relació. Òbviament, no, nosaltres no som culpables del que els passa als saharauis. Però els estem perjudicant. I a mi, perjudicar a gent que és trepitjada per un Estat terrorista, em fa venir arcades.

Des dels Països Catalans, solidaritat amb el Sàhara!
Visca els pobles!

Sant tornem-hi!

2010-10-21T08:52:00.000-07:00

Després de les vacances d'estiu, després d'acostumar-se a anar a la uni (o a no anar-hi, entre festes i campanes), després de tenir jornades de lluita intenses com la de la vaga general...

ha arribat l'hora de tornar a escriure. El blog, si fa no fa seguirà igual. Igual de lleig i escrivint jo per llegir-ho jo i algun despistat més.

Just abans de començar a escriure, quan pensava què volia dir en aquest "retorn", volia mirar de decidir-me aviam si escriuria sobre la vaga general (necessari, hi ha moltes coses a dir!), sobre el moviment anticapitalista en general, parlar en concret de l'okupació del Banc de crèdit, o si d'això ja en feia massa i era millor parlar de notícies recents, com la molt baixa participació de l'última onada de consultes (Tarragona no arriba ni a un 6%), de la costosa visita del Papa Homòfob a Barcelona o de la vaga general de França, un exemple pels altres països.

Però, com que al principi costa arrencar, sigui a la uni, sigui pel que sigui, he canviat d'opinió i simplement us deixaré unes poques pàgines "de referència" per informar-se, llegir textos, i sobretot saber de primera mà què passa estalviant-nos així haver de creure'ns el que ens vomiten des de la televisió.

- Kaos en la red: www.kaosenlared.net
- La Haine: www.lahaine.org
- Llibertat.cat: www.llibertat.cat
- Moviment del 25 (okupació banc): www.movimentdel25.org
- Assemblea de Barcelona: http://assembleadebarcelona.wordpress.com/
- Nosaltres o ells: www.nosaltresoells.org

I tantes altres webs com vulgueu! La contrainformació és a l'abast, sols depèn de tu si vols seguir el ramat o vols qüestionar la realitat.

salut!

gorina.

Persones o mercaderies?

2010-06-02T14:47:00.000-07:00

Hola a tots,

Tot i que encara falten uns mesos per les eleccions, hi ha un debat que cada cop s'escolta més pel carrer degut a, crec, dos factors claus: la crisi i PxC (el partit racista de l'Anglada, de Vic).
El debat, com ja heu imaginat, és el de la immigració. I, acompanyat amb ell, hi trobem masses postures racistes.

Hi ha moltes coses a dir i intentaré no dir-ne masses. Si cal, ja en tornarem a parlar. Però el que sí que hem de tenir clar és que el debat existeix i cal tenir-lo. Cal parlar sobre la immigració, cal gestionar-ho, fer pedagogia, tractar el tema. I crec que el gran error de tots (partits parlamentaris i de les esquerres revolucionàries) ha sigut no saber tractar aquest tema en profunditat. Com que no s'ha tractat com calia, ara ens trobem un partit populista, racista i finançat per l'extrema dreta europea que està fotent canya i qui sap si entrarà al Parlament.

La segona cosa que vull dir és que tot i que no m'agrada fer veure que els catalans som molt bones persones, perquè no és així, som com tothom, crec que no tenim un odi especial vers els immigrants. Potser sí que a certs col·lectius (moros, per exemple) se'ls critica molt més des de grans sectors de la societat, però crec que fins ara s'ha conviscut "anant tirant". No crec que siguem un país racista.
Però tampoc són un ingenu. La gent, en aquest país, vol na tirant i quan ha arribat la crisi des d'alguns sectors, enlloc de criticar el sistema, s'ha volgut buscar la solució amb el col·lectiu més dèbil: els immigrants. Tota aquella gent que els culpa no crec que sigui per racisme, sinó per incultura, per buscar solucions fàcils contra algú que difícilment es pot defensar.

Però tot i això, estem cometent un greu error. Estem donant ales a l'extrema dreta, al racisme, a la xenofòbia, al populisme. Estem fent créixer aquella gent que hauria d'estar podrint-se a la presó per donar suport al feixisme. I no ho podem tolerar. Hem de ser més llestos. I precisament em fa por que la societat catalana no sàpiga estar a l'alçada. Vaja, estic segur que no ho estarà, que caurà de 4 grapes a les consignes populistes racistes.

Però, independentment de si s'acaba votant a PxC o a qui es voti, sí que és cert que molta gent utilitza el discurs del "si no hi ha feina per tots, que marxin els immigrants" o fins i tot, en temes com la sanitat o l'educació "primer nosaltres, després ells".

Sobre la primera frase, el que diuen els que defensen aquesta postura és que, en èpoques de bonança capitalista es pot deixar entrar al país a més persones, ja que hi ha treball. En canvi, quan no n'hi ha, que es tanqui l'aixeta i no en vinguin i, si cal, fer-los fora. Ho diré un sol cop i clarament: la gent que diu això em fa fàstig! I permeteu-me que m'indigni una mica... però de què estem parlant? De persones o de mercaderies?

Quan ens interessa als països rics, deixem entrar a gent. Quan ens deixa d'interessar, els fem fora. Juguem amb les seves vides com si fossim déus. Ens pensem senyors que podem dirigir el món i mirar només al nostre melic. Els altres estan al nostre servei. Els immigrants són pura escòria i, quan ens va bé, ens n'aprofitem. Quan ens va malament, que es morin de gana a un lloc lluny de casa nostra, que així si no els veiem no ens sap greu. No som persones, som mercaderies. La finalitat d'un immigrant és seguir enriquint als estats europeus i a les grans empreses. Quan molesten, que marxin.

Flipo... com es pot pensar així? Com es pot ser tan cínic?
Potser seria millor començar a canviar de punt de vista, deixar de mirar-nos al melic, deixar de "buscar el màxim benefici personal" i pensar una mica més en els altres. Els immigrants són persones, són vides, són gent que ve a aquí separant-se molts cops de pares, mares, germans. Gent que ve a aquí i és explotada. Hem de deixar pensar en nosaltres únicament i pensar en nosaltres "les persones", i veure que si jo deixo de rebre una subvenció és perquè hi ha algú que la necessita més.

Les persones, els immigrants, com els estudiants, NO SOM MERCADERIES. La nostra finalitat no és enriquir als rics, no és perpetuar la diferència de classes ni la diferència entre països rics i pobres. Som persones i el que volem és poder viure bé, segurament la majoria vol viure a casa seva (poca gent marxa per ganes), poder treballar, viure, jugar, socialitzar-se i passar-ho bé.

I el que han de fer els Estats (i la Unió Europea, si no fossin instruments del capital) és assegurar que totes les persones podem viure bé i no som explotats, enlloc d'utilitzar el seu poder per a beneficiar als de sempre i marginar i jugar amb els col·lectius més dèbils com si fóssim titelles.

Au! queda dit!

salut i revolució!

gorina.

Canvi constant

2010-05-21T08:04:00.000-07:00

Eeep,

l'altre dia estava avorrit i vaig començar a mirar entrades antigues del blog per veure què deia i com ho deia. Ja fa força temps que està obert, el temps passa més ràpid del que sembla. Casi ni m'enrecordava que l'havia obert amb el Joel i que el blog era dels dos!

És interessant veure com escriu un amic i saber què pensa.
I igual d'interessant és veure el que escrivia un mateix, quina ideologia tenia, etc... vaig quedar sorprès que certes coses que defensava "a mort" fa potser un any, ara en faria un discurs ben diferent. O com ens vam emocionar amb certes accions/organitzacions puntuals, amb el temps s'ha vist que aquell fet no il·luminava tant com pensàvem. O com ens indignàvem amb quelcom que ara és habitual i ens hi hem acostumat.

La conclusió que en vaig treure (de mirar entrades antigues) va ser ràpida i fàcil. Les idees (i per tant les ideologies) canvien, igual que canviem nosaltres. I canvien molt. És cert que normalment tothom té una "columna vertebral ideològica" [independència i socialisme, per exemple], però s'ha de saber veure més enllà d'això. El que pensem va molt més enllà de la columna vertebral. El tronc no és la part més maca de l'arbre.

I, en conseqüència, si allò important és veure els matisos que pensa cada persona, més enllà de l'etiqueta, i aquests matisos els podem canviar sovint, no hem de ser rígids. Sí que hem de defensar allò que creiem en cada moment, però no "apunyalar" a qui no comparteixi aquestes idees que van més enllà de la columna vertebral.

Posaré un exemple perquè potser no se m'està entenent: imaginem-nos que jo tinc un amic amb la mateixa ideologia que jo (ja la coneixem tots). I mentre jo penso que la violència és necessària en certs moments per destruir el sistema, ell creu que no, que s'ha de fer zero violència i que guanyarem convencent a la gent un per un i no plantant cara al capital.
Bé, la base que tenim els dos és la mateixa, però en aquest punt opinem diferent. Però és un punt concret el qual, potser, al cap d'un any ens hem canviat els papers. I el que vull dir és que, tot i això, hem de defensar el que creiem en cada moment, tot i que potser després adoptem altres postures. L'important és lluitar. I encara més important no aïllar ningú per no compartir certs punts, ja que tant ell com nosaltres podem variar en qualsevol aspecte.

I ja per acabar, dir que estic content d'anar penjant el que em passa pel cap aquí. Coses que potser sonen que les dic molt convençut però que si llegeixo al cap de dos setmanes puc arribar a pensar "home, no hi estic d'acord amb el que diu aquest!" tot i haver-ho escrit jo. La raó és clara: allò important és la reflexió i escriure ajuda a reflexionar.

apa... xd

bon cap de setmana,
que ara que sóc mig pixapí dilluns tinc festa! :)

gorina.

Economia (capítol 2)

2010-05-15T15:29:00.000-07:00

Ieeeep!

Doncs, com vaig dir, us poso la segona part (i última que poso) del text del llibre "El socialisme del segle XXI" (que alhora agafa el text d'un llibre d'Arno Peters). Si no voleu llegir-ho per aquí i preferiu que us ho enviï amb Word, ja que ho he hagut d'escriure, no em fa res.

Aquí va:

CAPÍTOL 2

A continuació, es parla dels principis de l’economia nacional, tal i com s’han concretat en els últims segles: l’objectiu de l’economia és la prosperitat de la nació; l’estat té l’obligació de protegir els interessos de l’economia cap a l’exterior (aranzels, impostos, restriccions d’importació), fomentar-los cap a l’interior en tot el món (embargament, sancions, guerra); l’estat no ha de limitar el lliure desenvolupament de l’economia; els béns bàsics, els recursos naturals i els mitjans de producció són propietat privada; l’estructura de l’economia és jeràrquica, tot poder de decisió cau en mans dels propietaris dels mitjans de producció, la classe i la quantitat de producció i la distribució de la mercaderia produïda, es regulen automàticament a l’harmonia dels interessos individuals i socials; per mitjà de la lliure competència, el preu de cada producte arriba al seu “nivell natural”, que a llarg termini equival al seu valor mitjana; el treball de l’ésser humà és comparable, el seu preu es determina amb l’oferta i la demanda, igual que el preu de qualsevol altre bé; l’afany individual d’obtenir guanys és l’únic motor determinant de l’economia. Aquestes teories de l’economia de mercat coincideixen amb la realitat o descriuen una situació que sense el seu canvi, l’economia global no pot arribar al seu veritable objectiu: l’abastament a tots els homes de la terra dels productes i serveis vitals.

Voltaire descriu l’essència dels principis de l’economia nacional, aquests deu punts resumits en una sola frase: “És clar que un país només pot guanyar quan un altre perd”, i en aquest segle, Pareto ho digué així “Ningú pot millorar la seva posició sense empitjorar la de l’altre”. Però en l’economia global, un país o un individu no tenen el dret de guanyar a compte dels altres. Tanmateix, existeix un sistema econòmic que es distingeixi de l’economia de mercat en aquest punt decisiu? Existeix una alternativa per a l’economia nacional? Si analitzem l’economia i la seva història respecte a la totalitat dels principis que van crear la seva base, només trobem dos arquetips: l’economia equivalent, sota el règim que la humanitat ha viscut durant vuit-cents mil ans des de l’inici de la seva història econòmica; i l’economia no equivalent, que fa sis mil anys aproximadament que es va començar a posar una nova base i que va sotmetre tot el món al sistema. Ambdós arquetips d’economia són incompatibles de principi. La total equivalència entre input i output (producció HD) és la característica de l’economia equivalent, així com la seva inequivalència és la característica de l’economia no equivalent.

Si l’economia equivalent, com a forma original de l’economia, és l’única alternativa per a l’economia no equivalent, la mateixa que s’acaba davant els nostres ulls, llavors ens hem de preguntar: com va sorgir realment la nostra economia actual no equivalent, que no compleix el veritable objectiu de l’economia; la satisfacció de les necessitats generals? Tornem als inicis de la teoria econòmica.

Aristòtil és l’iniciador de la teoria científica de les categories, com la lògica, que amb els termes, decisions i conclusions correctes ens condueix a l’essència de les coses. Va independitzar fa dos mil tres-cents anys les ciències específiques, també l’economia, n’és el seu primer teòric; teòric en el veritable sentit de la paraula, que troba i descriu els principis de la realitat mitjançant la seva contemplació intel•ligent. Veu l’economia sobre els fons de la política, l’ètica, el dret i la història. En la teoria econòmica del filòsof, “economia” és el nom que es dóna a l’art de l’adquisició que la seva substància és la creació dels mitjans que són necessaris per al sosteniment de la família i l’estat, és a dir, el cobriment de les necessitats. D’altra banda, Aristòtil descriu un segon tipus d’art de l’adquisició, contrari al primer, no és una pretensió de la naturalesa, sinó que hi fou afegit artificialment. Aquest segon tipus no pertany a l’economia, sinó que representa un fenomen propi, la crematística (l’enriquiment). “Com la crematística està relacionada amb l’economia [diu el pensador grec] molta gent creu que són idèntiques, però no és així”.

A Grècia i a l’Àsia Menor, Aristòtil va conèixer comunitats rurals, on la mercaderia en gran part foren bescanviades directament pels seus productors sobre una base equivalent. Ell diu: “Aquesta barata ni és en contra de la naturalesa, ni tampoc una manera d’aconseguir diners, ja que serveix només per completar la independència natural”. Després, el filòsof descriu que amb l’aparició dels diners (les primeres monedes s’encunyaren a l’Àsia Menor, tres-cents anys abans d’Aristòtil) s’inicià el segon tipus d’art de l’adquisició, el comerç que ja no està destinat al cobriment de les necessitats sinó a obtenir el major nombre de guanys possibles. Per a Aristòtil, aquest enriquiment (crematística) és l’ús antinatural de les habilitats humanes, un trastorn de l’economia.

Llavors, Aristòtil marca la insaciabilitat de la crematística: mentre l’economia, la satisfacció de les necessitats té un límit natural, la crematística pretén incrementar els seus diners fins a l’infinit: “Amb raó és criticada”, diu el filòsof, “perquè no s’orienta en la naturalesa, sinó pretén l’explotació S’uneix l’ofici dels usurers odiat per bones raons, perquè obté guanys dels mateixos diners i no de les coses per les quals es va inventar els diners. Ja que només pretenia facilitar l’intercanvi, però l’interès provoca que es multipliqui per si sol. Per aquesta raó, aquesta classe d’adquisició és el que més atempta contra la natura.” Finalment rebutja l’egoisme, que culmina la crematística, de manera general: “El fet que cadascú s’estimi està en la nostra naturalesa. D’altra banda, l’egoisme es critica amb tota raó, ja que no consisteix en l’amor propi, sinó en estimar-se més del que toca”. Per a Aristòtil, l’economia no és autònoma, no té lleis que siguin seves. Per naturalesa, l’ésser humà és un ésser que forma comunitats, que no troba la seva realització per si sol, sinó en l’estat. D’aquesta manera, l’economia d’Aristòtil no deixa de ser una teoria sobre l’estat i l’ésser humà. Per aquesta raó, per al filòsof, la ciència més important superior a qualsevol altra és la política, que depèn de l’economia, igual que l’estratègia bèl•lica o la retòrica. És per això que Aristòtil no va dedicar cap estudi particular a l’economia: forma part dels seus llibres d’ètica i política.

En la teoria d’Aristòtil s’uniren i ordenaren pensaments dels filòsofs grecs des de Pitàgores en un tot. En conseqüència, l’economia és l’expressió resumida de la doctrina econòmica filosòfica i política d’aquesta època, com de les respectives escriptures sobre economia. També inclouen coneixements i vistes del seu mestre Plató i del mestre d’aquest últim: Sòcrates, en les seves teoria essencials. Així la revelació de la insaciabilitat de la crematística com a origen de la guerra: Plató descriu les necessitats de l’home –aliments, sostre i roba- i la seva satisfacció en la “ciutat com a mesura sana”. La va comparar amb la “ciutat d’excés”, que ultrapassa els límits d’allò que és necessari i on l’afany de lucre condueixen a l’abundància i el luxe. La terra i el sòl que havien estat suficients per a les necessitats, ara queden massa petits. “Llavors, hem d’apropiar-nos la terra dels veïns, i ells de la nostra, i a partir d’ara hem d’estar en guerra”. I Plató conclou: “Hem trobat l’origen de la guerra en això, la seva existència per als estats com pels ciutadans en termes personals, és generalment la causa de la desgràcia”, l’arrel de la crematística s’ha apoderat de l’economia. A partir del seu principi de la prioritat del tot, la teoria econòmica de Plató sosté que aquesta ha de servir a la vida de tots i que mai ha de ser un instrument per l’estat o per a l’individualisme.

Sòcrates, el mestre de Plató, ja havia pronunciat el criteri determinant de l’economia en la seva forma més general. “La major de les virtuts és la modèstia”. Va ser el rebuig de la desmesura, tal com havia arribat a l’economia per mitjà de la crematística. Tots aquests coneixements s’integren a les teories econòmiques d’Aristòtil, vull resumir les característiques més importants: per naturalesa, l’home és un ésser que crea comunitats, es desenvolupa en l’estat i les seves lleis; l’economia no té una funció de servei; la funció de l’economia consisteix en la satisfacció de les necessitats de l’ésser humà; igual que les necessitats humanes, també l’afany de guanys té un límit natural; un complement necessari de la producció de béns en l’economia és el seu intercanvi, amb el qual es canvien productes diferents del mateix valor (o equivalents) i sense guany; a part de l’economia existeix la crematística (enriquiment), que es basa en el comerç i en els préstecs financers, que l’únic objectiu és el lucre. La crematística trastorna l’economia en el seu lliure desenvolupament, per la qual cosa impedeix el compliment de la seva funció; l’afany de lucre de la crematística no té límits. La seva insaciabilitat és antinatural i ofèn la vida; la crematística última és la causa del comerç, dels robatoris i de la guerra; la carència i l’abundància, la pobresa i la riquesa van sorgir juntes i es produeixen conjuntament; la vida és activitat. Només una activitat que es realitza per la seva finalitat porta la satisfacció duradora. La vida que només serveix per adquirir diners no val la pena.

Fins aquí el raonament d’Arno Peters sobre l’economia nacional.

SALUUUUUUT

Economia. (capítol 1)

2010-05-12T10:44:00.000-07:00

Hola macos,

He pensat que avui és un bon dia per posar la primera part d'un text que no és meu. Després d'un temps de crisi i d'un ascens bestial de l'atur i d'acomiadaments, sembla que el Govern "socialista" (sociata, més aviat!) s'ha decidit a retallar els drets dels treballadors. Just al mateix moment que Grècia ha rebentat i els moviments socials han dit prou.

En aquest moment és quan vull dir que no existeixen "esquerres capitalistes". Si el PSOE ha de ser el partit d'esquerres, acaba de demostrar que no es pot gestionar el capitalisme "d'una manera d'esquerres". El capitalisme és el que és i si no volem retallades socials, si no volem desigualtats, si no volem que els rics s'enriqueixin mentre nosaltres ens empobrim, el que cal és canviar el sistema.

Doncs bé, estic llegint "El socialisme del Segle XXI", de Heinz Dieterich, i hi ha una part on cita textualment un llibre d'Arno Peters. Com que trobo que és un molt bon text, tot i que llarg, he volgut escriure'l i que el llegeixi qui vulgui, tot i que sóc conscient que aquest blog no arriba a gaire gent. El text és més llarg i l'he dividit en dues parts. És lleuger i ràpid de llegir, encara que sigui llarg. Aquí us el deixo:

El final del capitalisme global. El nou projecte històric. (d'Arno Peters)

L’economia, com qualsevol altre fenomen del present, només es pot entendre com a resultat de la seva evolució. Es basa en el treball de totes les generacions anteriors i és, per si mateixa, base de la vida futura. Amb tot això, igual que en la tècnica, la política, el dret, la moral, la ciència i l’art, l’economia està relacionada de diverses maneres amb l’evolució històrica i influenciada i creada per ella mateixa. Per aquesta raó, a cada etapa de l’evolució de l’home correspon una determinada economia.

Si entenem l’economia com a conjunt de totes les activitats i institucions dedicades a satisfer les necessitats generals, l’inici de la nostra economia data d’aproximadament 800 mil anys enrere, quan es van fabricar les primeres eines rudimentàries. Fins a aquella data, els homes van viure amb els animals de la natura que l’envoltaven. Després van començar a transformar els objectes i materials que trobaven per fer-los servibles per a les seves necessitats. Amb aquesta transformació del medi, mitjarnçant el treball, comença la història de l’economia. El do d’observació, l’energia i l’habilitat manual capaciten l’home per tenir aviat una activitat ordenada.

Amb el perfeccionament de les eines s’inicia un primer repartiment de tasques a la família i a la tribu. Els homes es converteixen en caçadors, les dones recullen aglans, nous, tubercles i fruita i cuiden de la mainada.

Fa aproximadament dotze mil anys, la domesticació i la cria d’animals, així com el descobriment de l’agricultura, conduïren a una nova fase de la història de l’economia. L’home començà a produir els seus aliments. Tot i que la quantitat dels seus aliments variava de collita en collita, ja no de dia a dia. Els aliments sobrants es canvien per altres productes i sorgeixen els primers nuclis de població. Les eines i les armes són personals, la terra de propietat comuna. La barata dels béns es continua fent pels productors.

Amb l’assegurança de l’alimentació i la construcció d’habitatges estables augmenta la població. La producció i el consum esdevenen més diversos, la gent vol els productes que es troben més lluny i neix la necessitat del transport, de l’emmagatzematge i de la distribució dels productes a intercanviar. Els consumidors s’emporten béns a canvi d’altres, que retornen als productors. Al mateix temps, va començar a sorgir l’ofici del guerrer, que la seva feina consistia en la subjugació i l’espoli de les altres tribus, així com la protecció dels familiars i de les provisions de la seva tribu contra els intents de submissió i espoli per part dels altres. No obstant això, en aquestes accions participaven tots els homes de les tribus involucrades. El guerrer d’ofici, igual que el comerciant, no realitzava cap treball productiu pel seu sosteniment. Aquests oficis sorgeixen en convertir-se ens primers nuclis habitats en ciutats o ciutats-estats.

Fa més de cinc mil anys, aquest nou ordre econòmic, creat pel comerç i la guerra, s’imposà en una part tant gran del món poblat en aquell moment que podem parlar de l’inici d’una nova època, de l’economia nacional, que lentament va deixar a un costat l’economia local. Aquesta nova època, l’economia nacional, va començar al voltant del tres mil abans de la nostra cronologia, quan en els valls dels rius Nil, Eufrates i Tigris, de l’Indos i del Haung He, es van unir una gran quantitat de persones per domesticar la força dels rius i utilitzar l’aigua pels seus objectius. Amb la construcció de dics, preses, i canals es convertiren terres àrides en camps fèrtils i jardins florits. La creixent divisió de les tasques millora la qualitat dels productes i produeix un major rendiment del treball. L’intercanvi de mercaderies i el comerç condueixen a un tràfic regulat. L’elaboració de metalls obre pas al raonament i al procediment tècnic. L’escriptura fa que l’experiència humana sigui comunicable, sumable i heretable. La història es torna transmissible i l’obra creativa de l’home es torna immortal. El comerç i l’apropiació privada de la terra condueixen a una submissió de l’home per l’home. L’ordre i l’obediència entre patró i subordinat ocupen el lloc de la vella solidaritat entre homes lliures i iguals. Sorgeix l’estat com un factor de l’ordre estabilitzant d’una comunitat humana que s’enfronta cada vegada de manera més hostil: poder i pressió en l’interior, guerra, robatoris, subjugacions, explotació en les relacions de les tribus i pobles. L’organització militar, també de l’economia, reemplaça el creixement natural de la comunitat humana. Apareix la riquesa i la pobresa. La comprabilitat de tots els béns i valors provoca la pèrdua de l’existència integral de l’home: d’aquesta manera, cada victòria pel camí del progrés es converteix en una derrota. L’època de les màximes creacions de l’home es converteix en l’època de la seva més profunda humiliació.

Quan, avui, entre el segon i el tercer mil·leni de la nostra era, mirem aquesta època dels cinc mil anys que hem deixat enrere, ens adonem que aquest temps, a través de tots els canvis d’estats, imperis, dinasties, religions i sistemes socials, porta els mateixos trets essencials: l’afany d’obtenir riquesa i poder, tal com el dugué al món l’aparició del comerç, la guerra i la despulla durant la transició de l’economia local a la nacional. Avui en dia la inclusió de totes les famílies, grups ètnics, pobles i estats en l’economia global de mercat, organitzada pels pobles rics i dominants, ja és un fet consumat.

L’economia nacional ha obtingut bons resultats? Pot ser la base de l’economia global que tenim per endavant? El segle que acabem ha dut més avenços científics i tècnics que tota la història mundial anterior. La producció en massa ha ofert productes, abans reservats per a uns quants, a molta gent. El tràfic i la comunicació ha aportat més als pobles. Si fa cent anys calien quatre camperols per alimentar a un habitant de la ciutat, ara, la mecanització, el cultiu de les plantes i la química han aconseguit que un camperol pugui alimentar vint-i-cinc persones. Tot i així, en la terra preval la carència, la necessitat i la misèria. Mil milions de persones viuen en la prosperitat (una dècima part, en l’abundància), tres mil milions en la pobresa, més de mil milions pateixen gana. Des de 1945, sis-cents milions de persones han mort de gana, és deu vegades més que els morts que va causar la Segona Guerra Mundial, mentre les nostres bodegues estan plenes de gom a gom i els estats europeus paguen per la paralització de camps fèrtils. Però també en els països rics existeix la misèria: en els dotze estats de la Unió Europea, 44milions de persones viuen en la pobresa, equival al 14% de la població. Exactament, als Estats Units l’ingrés del 20% més ric va augmentar un 62% en els últims deu anys, mentre l’ingrés del 20% més pobre de la població va disminuir un 14%. Això vol dir que la polarització en els països industrialitzats avança d’igual manera com passa en la relació entre els països industrialitzats i els països en vies de desenvolupament.

En tot el món es necessiten productes i serveis de tot tipus d’una manera urgent, però tot i això, a Europa occidental, trenta-cinc milions de persones estan sense feina; en el món són 820 milions, gairebé un terç de les persones en edat productiva. I les corrents globals de capital no creen nous llocs de treball ni valors materials; ja no estan enfocades cap als guanys, sinó únicament a generar interessos. El volum dels fluxos de capital s’han multiplicat per deu en els últims sis anys. Ara, més d’un bilió de dòlars canvia de propietari diàriament en el món [...] el 99% de les transaccions monetàries són netament especulatives. Els actius dels bancs en l’exterior s’han quadruplicat des de 1980. El percentatge dels ingressos purs per interessos, comparats amb els guanys dels empresaris, va augmentar del 7% el 1960 a gairebé el 70%

En els països més rics, les persones consumeixen quatre-centes vegades més que la gent dels països més pobres. Els directors de les grans empreses industrials en els països rics, guanyen tant en un minut com la gent en els països pobres en tota la seva vida.

Si la missió de l’economia consisteix en satisfer les necessitats generals amb una organització raonable del treball, llavors s’ha de constatar que el sistema econòmic no compleix amb la seva tasca. Tampoc existeix cap esperança que la pugui complir en el futur, perquè es basa en el sistema de l’economia de mercat, que té una tendència inherent a beneficiar-se dels rics i empobrir els marginats. I aquesta polarització s’ha intensificat encara més des de la fi del colonialisme polític en els anys setanta del passat segle XX, quan molta gent esperava un canvi positiu.

No és el creixement demogràfic, ni tampoc la naturalesa o l’home que tinguin la culpa de la creixent misèria i de la gana en els països pobres, sinó el nostre sistema econòmic, l’economia de mercat, en la qual els productes i serveis no s’intercanvien en el seu valor, sinó al preu del mercat mundial, que des dels anys 70 continua beneficiant, cada volta més, als països rics industrialitzats.

Valoració de la consulta del 25-A

2010-04-29T08:05:00.000-07:00

Hola a tots,

Aquest passat diumenge, el 25 d'abril, a Matadepera va haver-hi una jornada històrica que us juro que recordaré eternament. Per primer cop a la història, TOTS els habitants de Matadepera van poder decidir el futur del seu país, van poder decidir si volien que la nació catalana fos un Estat Independent o no.
Els resultats van ser: Participació del 27'5% (la més gran d'aquesta onada si contem els pobles amb més de 6.500 votants), 97% de vots al SÍ (uns 1780 vots crec), 2% de vots al NO (36 vots), el 0'9% de vots eren blancs i 1 únic nul.

Després de dir aquestes dades objectives, vull felicitar a tota la organització i agraïr a tota la gent que ens ha donat suport, sigui parlant-ne amb amics i familiars, col·laborant, assistint als actes, etc.
I vull fer una cosa que he anat fent mica en mica, païnt la jornada, a troços. I vull poder-los ajuntar tots i fer una valoració globar d'un dia com aquest.

Feia moltes setmanes que teníem marcat a l'agenda el 25 d'abril com un dia amb un acte important, però a mesura que s'acostava el dia cada cop veia que no era un dia important, sinó que era un dia clau. Era un dia on es veuria si havíem fet bona feina, si seríem capaços d'organitzar quelcom tan seriós com un referèndum, si tantes hores amb gent fins fa 2 dies desconeguda teixirien llaços més forts o els llaços es trencarien. Era un dia que, quan va arribar, estava nerviós per tot.

Quan vaig arribar al col·legi electoral (al nou Casal de cultura) vaig veure que la feina feta per la gent de Matadepera Decideix havia estat molt bona. A les 9 en punt es van tirar 3 petards ben forts i es va obrir el col·legi electoral. A partir de llavors i durant tot el dia per allà hi va passar una gentada impressionant de gent (que per sort ens van deixar mitja horeta per dinar). Gent que al matí era sobretot gent gran i, a la tarda, de 6 a 8 sobretot, van començar a venir els més joves.

Van venir a votar més de 1.800 persones d'unes 6.500 que tenien dret a vot. El 27,5% va aixecar-se del sofà i va ficar una papereta a una urna sense cap mena de valor, excepte aquell purament simbòlic i de denúncia. I dic denúncia perquè fins i tot aquells que van votar NO podem dir que desobeïen la Constitució espanyola, que impedeix organitzar referèndums d'independència. És una dada que jo considero molt i molt bona. Tots aquells que em diguin que gairebé el 30% (si eliminem els menors d'edat) dels votants no és una bona dada, que s'ho facin mirar. Qui obté el 30% de vots sobre el total de votants, en unes eleccions? Passa poques vegades. De fet, CiU, a Matadepera, a les municipals va treure també uns 1.800 vots i té majoria absolutíssima. La conclusió que n'hem de treure de tot això és que el debat de la independència està sobre la taula i la gent vol poder decidir. Som un número de gent molt important i gens menyspreable aquells que volem abandonar l'Estat espanyol i valdre'ns per nosaltres mateixos.

També vull dir que vaig estar gairebé 4 hores a una de les meses i que més d'una (i dues) vegades se'm va posar la pell de gallina al veure el moviment de la gent, anant a votar sobre la INDEPENDÈNCIA. Alguns volen minimitzar-ho, però és espectacular. 1.800 persones per la independència a Matadepera! Qui ens ha vist i qui ens veu! Fa 4 dies hagués donat tot el que tinc perquè es reunissim 1.800 matadeperencs per defensar el dret a decidir. Si m'ho arriben a explicar, que Matadepera feia una consulta sobre la independència amb tants votants, no m'ho hagués cregut de cap manera. I mira! Hem decidit i hem decidit per la independència! Els independentistes cada cop som més, cada cop avancem més, cada cop la gent veu més clarament que negociar amb l'Estat espanyol no serveix. Si fa un any ens expliquen "el fenomen de les consultes" els haguéssim titllat de somiatruites. Què podem arribar a fer, d'aquí un any?!

Cal afegir que vaig quedar al·lucinat de la gent gran que va venir a votar! Moltíssima! I ben emocionats que ho feien... increïble. Espero que puguin tornar a votar aviat i, aquest cop, sigui de veritat! I ja parlant de la gent que va venir a votar, van venir molts dels famosos matadeperencs, tot i que no cal dir noms. Fins i tot m'han dit que molts dels grans caps de grans empreses van venir a votar, president d'algun banc... no són gent de la meva devoció, però si tenim aquests de la nostra part no dubteu que serem independents [el dia de la revolució, però, estarem en bàndols oposats!]

Però tampoc hem de ser tan feliços i pensar que tot és molt maco. La participació juvenil va ser molt baixa i això és una llàstima. El jovent ja no es preocupa per res, està totalment alienat i el pitjor de tot és que no hi trobo una solució gaire clara. Fins i tot quan parles amb gent més gran t'expliquen que, de joves, la majoria de gent era "radical". Ara ja, ni de joves. Què en farem, d'aquesta generació que va creixent sense ganes de res que no sigui l'oci?

I ja per acabar, valorar una mica la participació de fora de Matadepera, que en aquestes consultes ha estat força/molt baixa. Hi ha llocs, com Mollet o Lleida, on no s'ha arribat ni al 10% de votants. I la mitjana només del 25A no arriba al 20%, si no m'equivoco. Uns resultats molt fluixos, sincerament. Crec que el número d'independentistes d'aquestes ciutats és molt més elevat i fer unes consultes "de mentida" en ciutats és molt difícil, ja que la gent va més al seu rotllo i no s'implica tant com als pobles. Però coi! Precisament per això cal més feina, MOLTÍSSIMA FEINA que crec que no s'ha fet. I els resultats, al cap i a la fi, són iguals. El que és important és la feina i no la consulta en si i crec que cada nucli hauria de ser lo suficientment madur com per saber si ha fet la feina necessària o s'ha fet tot el que s'ha pogut però que sigui insuficient.

La conclusió és clara: tant si han votat un 27'5%, un 60% o un 10%, encara queda molta feina a fer, encara ens queda camí per córrer. Hem demostrat que som seriosos, demòcrates, representatius, importants, madurs i que l'independència és una alternativa real. Ara ens toca acabar de lluitar per ser majoria. La lluita no s'acaba amb el "fenomen de les consultes" sinó que acabarà quan al referèndum oficial hi hagi majoria de "SÍ" a les paperetes.

ENS TROBAREM CELEBRANT LA VICTÒRIA!

visca la terra,

salut!

Prohibit jugar?

2010-04-06T15:19:00.000-07:00

Hola a tots un altre cop,

abans de setmana santa em vaig dir que actualitzaria el blog, i mireu... he d'esperar a tornar mínimament a la "vida de cada dia" per actualitzar. Però, com sempre, després de vacances s'ha de començar suau i avui no parlarem de política.

Us vull explicar el que em va passar ahir, dia de la Mona, quan amb el meu germà i la meva cosina vam anar a la Plaça del costat de casa a jugar a futbol improvitzant unes porteries. Després d'una estona, com passa sempre que es juga a futbol prop d'una casa, la pilota es va colar (o vaig colar :P) en el patí d'un veí.

Vaig anar-la a buscar, l'home estava al pati cuidant les seves floretes, i li vaig demanar educadament si em podia passar la pilota que se'ns havia equivocat. L'home, també molt educadament, em va dir que "sí, ja ho sé, però no us la tornaré perquè no heu d'estar jugant a futbol a aquí". Vaig quedar-me flipant... vaig insistir una mica i l'home ens va dir que ja érem grandets per estar jugant, que avisés al meu pare i parlaria amb ell (jo, amb 18 anys? i per jugar a futbol? que no hi toca?!), que la plaça no és per jugar a futbol i que si volíem jugar-hi que ens n'anéssim a un camp. [Per si a algú li interessa, va acabar tornant-nos la pilota i, sobretot, treient-nos les ganes de jugar]

Dic tot això perquè no m'entra al cap que hi hagi gent tan amargada a qui li molesta que altres juguin, sigui a futbol, a hoquei o a trucar als timbres de les cases i marxar corrents. Què vol? No ho sé, mai ho he entès i no hi trobo cap explicació. Cap. Si en teniu alguna m'ho dieu, eh! Però crec que és simplement això, ser un amargat.

Per sort no tots els veïns que tinc són així. Quan al meu pati jugo a futbol i penjo mil pilotes al pati del veí (qui conegui el meu pati sabrà que quan dic mil, són mil) mai m'han criticat per molestar-los, al contrari, fins i tot em van dir algun cop que si volia colar-me per agafar-la podia fer-ho. Per què? Doncs perquè són gent que comprèn que els nens juguen, que poden molestar, però que allò important és que tothom es pugui divertir. I si et molesten una mica (que pot ser), doncs t'aguantes! Que la molèstia tampoc és tan gran!

I, això sí, quan la molèstia és més gran no hi ha cap problema en dir-ho. Quan jugava a bàsquet i ressonaven els cops a la paret, un dia els veïns em van dir que si podia vigilar les hores que jugava, ja que tenien nanos i si ho feia mentre dormien els despertava. Doncs cap problema. Cap ni un. Al contrari.

Bé doncs, crec que ja no vull rondinar més xd

Espero que quan tinguem casa (ja que imagino que la majoria que ens llegeix encara vivim amb els pares) no siguem uns rondinaires i siguem flexibles quan els veïns molestin una mica. No ser uns inútils, si molesten molt es pot dir tot educadament. Però tampoc ser uns fills de puta.

au, ens veiem!

saluut!

gorina.

Laporta

2010-03-02T10:52:00.000-08:00

Ei gent,

he estat molt temps sense escriure (i ja he vist que ningú m'ha trobat a faltar xd) però hi tornarem igualment, ja que ja vaig dir que si escrivia no era per difondre les meves idees, ni perquè molta gent em llegís, ni perquè així seria més popular, sinó simplement perquè m'agrada fer-ho i, fins i tot, a vegades va bé.

Casualment, ara que s'acosten exàmens és quan trobo una mica de temps per fer-ho. O el trobo, o simplement "ve a mi" per les poques ganes de fer el que tocaria fer.

Anem al que toca, doncs. Aquest dilluns el Laporta va obrir la seva pàgina web a tothom, una pàgina web on parla de la construcció d'un Estat propi i on diu que ara "ha arribat el moment de servir tots junts Catalunya". Tothom sap que és molt possible que el Laporta es presenti a les pròximes eleccions al Parlament i que, si ho fa, serà representant una candidatura clarament independentista (s'ha de veure si serà Reagrupament o alguna altra plataforma per crear).

Des de l'independentisme, si ho mirem fredament, l'entrada del president del Barça a la política defensant una candidatura independentista és el millor que ens podria passar. Ens arriben a dir això i que estaríem celebrant consultes independentistes arreu fa 5 ó 6 anys i (a part de creure que tenim la independència a 3 dits) no ens ho haguéssim cregut. Però l'independentisme ha fet passes de gegant els últims anys fins a consolidar-se com una postura real, possible, factible, i potser fins i tot de majories.
Jo, doncs, i vull que quedi molt clar, espero que el Laporta acabi de fer el pas que li queda, es presenti, i arrassi. Pot fer un grandíssim favor al país, un gran avenç per aconseguir un Estat propi.

Però tot i així cal que no oblidem d'on venim, o més ben dit a on volem anar. Ja fa uns anys que sóc independentista, tot i que no he sigut "ningú important", ni conec molta "història de l'independentisme" i ni tan sols he sortit gaire del meu poble, per parlar amb independentistes de fora sobre com veuen el moviment. Però, tot i que no sóc ningú tinc claríssim que fins ara l'objectiu de la independència anava de bracet amb la justícia social, per dir-ho d'alguna manera.
Segur que "justícia social" no és la paraula, però el que vull dir és que les persones independentistes defensàvem una sèrie de valors "socials" que crec que són necessaris, com per exemple el respecte per la immigració, l'oposició a les classes dominants (burgesia catalana) donant més suport al poble, incentivant una manera diferent de fer política més participativa, més propera al ciutadà, més democràtica, i no aquest sistema partidista on no es representa cap ideologia, defensa del medi ambient, etc.

El fet que l'independentisme hagi augmentat tant (en aquests últims anys comentats abans) ha estat gràcies a les classes benestants, dominants, a una part de la burgesia catalana que abans era regionalista, pujolista, i que cada cop veu més clar que personalment els surt més a compte (sobretot econòmicament!) la independència. I tots sabem que aquesta gent per l'únic que mira és pels interessos propis.
Amb l'entrada d'aquest sector de gent (on òbviament s'hi troba en Joan Laporta) l'independentisme ha començat a agafar un altre aire. No ens deixen dir que és de dretes, ja que ells s'anomenen transversals, però al cap i a la fi és de dretes (volen que les esquerres deixem el nostre discurs de banda, mentre a ells no els cal cap discurs ja que és el que actualment se'ns imposa per totes bandes).

I a aquí és on vull que els pocs que em llegiu sigueu més desperts que la majoria de ciutadans i aneu més enllà de "donar suport a X o Y candidatura", sinó que penseu per vosaltres mateixos. Segurament jo també acabaré donant suport al Laporta (o amb qui es presenti) però cal que tinguem molt clar quin país volem construir, quins valors volem adoptar, i que lluitem i incentivem aquests valors al mateix temps que lluitem per la independència. Que no els deixem de banda mentre lluitem per la indepèndència, ja que un Estat oprimit per les classes dominants,segueix sent una nació oprimida.

Deixeu-me dir que quan he començat a escriure no volia dir gens el que he dit. Volia enfocar el text més aviat en una crítica a la manera de fer política del Joan Laporta. Però avui intentaré no xerrar tant, he tret un parell de paràgrafs i es queda tot com ha sortit. Potser un altre dia en parlem.

INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME!

gorina.

De 3a regional a 2a B

2010-01-14T03:12:00.001-08:00

Ep gent,

avui no toca política. Avui vull parlar de mi. Sovint està mal vist que un parli d'un mateix, sobretot quan és quelcom positiu, però tot i així he volgut arriscar-me. Aquests dies m'han passat força coses al cap, al voltant d'aquest tema, i si ho escric en un lloc públic com aquest no és pas per "fardar" sinó perquè, simplement, vull un blog per escriure el que em passa pel cap ho llegeixi molta gent o ningú.

Dit això, molts coneguts ja sabreu la "notícia" i és que després d'entrenar uns mesos amb el juvenil del Terrassa (Divisió d'Honor) l'entrenador em va comunicar que em farien fitxa i, així, per fi, podria jugar amb ells. Vaig començar jugant la temporada amb el primer equip del Matadepera i alguns partits amb el juvenil (a segona) i haver pogut tenir l'oportunitat d'entrenar amb un equip de Divisió d'honor per mi ja va ser un premi. Així que quan el Rafa (míster) va dir-me que em farien la fitxa em va costar de creure. Finalment, jo, a Divisió d'honor!

Els que em coneixeu sabreu que m'encanta jugar a futbol, m'ho passo realment bé. Però m'ho passo bé quan hi ha bon ambient, quan juguem la pilota, que m'agrada l'ambient del vestuari i veure els amics a cada entrenament. No sóc cap hooligan del futbol i per això anar-me'n de l'equip de poble fa certa por. Però és l'últim any que podia provar una aventura com aquesta i no l'havia de desaprofitar.

Però encara va ser més notícia quan dissabte al matí em truca l'entrenador i em diu que prepari la motxilla per anar cap a Dènia amb el primer equip, a jugar a Segona B! Jo, que jugava a la pitjor divisió territorial!
Dissabte vam dinar amb els del primer equip i vam anar cap a Dènia amb bus, equipació, tots igual, molts juvenils però amb companys que han jugat a Primera, companys amb experiència, gent de futbol. Semblava un somni. Fa res només agafàvem el bus per anar a Tordera a sortir de festa amb l'excusa del futbol i ara em trobava envolta't de futbolistes professionals... va ser una gran experiència que he d'agrair, a més, a l'entrenador del primer equip.

El que us vull dir amb tot això és que amb una setmana on tot ha anat molt ràpid vaig arribar a debutar a 2a B, una categoria prou important. És increïble. Un somni. Un somni que vaig complir i, per què no dir-ho, disfrutar.

Però el que no ens podem permetre és deixar d'estar amb els peus a terra. I potser per això aquest debut no ha estat tan dolç com es podria imaginar. Els que seguiu el futbol sabreu que el Terrassa està passant un moment molt delicat, que els jugadors no cobren, que tenen moltes baixes, lesions i tot tipus de problemes imaginables. I, no ens enganyem, jo això no li ho desitjo al Terrassa però ha estat el motiu que m'ha permès debutar a 2a B i potser fins i tot que em fitxés el juvenil.

És inevitable que em passi pel cap que jo no estic "allà dalt" perquè tingui moltes qualitats, sinó només perquè s'han donat les circumstàncies. Jo de moment no he demostrat res, no he fet cap gran partit, no he fet grans entrenaments, no he destacat, no he millorat res del que hi havia. Simplement, he estat allà. He tingut la immensa sort de ser-hi.

És cert que una mínima qualitat potser sí que s'ha de tenir, però hem de tocar de peus a terra. No sóc cap gran crack i el més segur és que no ho sigui. Que potser no torni a jugar mai més a 2a B. I fins i tot que molt aviat torni al Matadepera, si les coses deixen d'anar bé i deixo de disfrutar amb el futbol.
Amb això no dic que no s'hagi de somiar, que no hagi d'aspirar a arribar enlloc. Simplement que sóc el mateix jugador que fa 2 setmanes estava a la pitjor divisió i no per fer aquest canvi he millorat. Segueixo sent el mateix, la mateixa manera de ser, de jugar, de pensar. I no oblidaré mai quina és casa meva.

Deixeu-me donar tot el suport a la plantilla del Terrassa, són moments difícils i imagino que el sentiment d'impotència és inevitable. Esperem que la situació pugui millorar, no es mereixen pel que estan passant.

I gràcies a tots els que m'heu anat donant suport :P

ens veiem!

gorina.

El client? Diners!

2009-12-29T03:54:00.000-08:00

Ep gent,

Aquestes festes hem pogut veure com la companyia aèria Air Comet deixava els seus clients tirats a l'aeroport ja que si no m'equivoco li havien embargat els avions. L'empresa no podia pagar els deutes i el senyor empresari va pensar que era millor cobrar el viatge als seus clients, vendre'ls el bitllet, encara que el més segur és que no poguessin viatjar pas.
Però la cosa no acaba aquí. Ell mateix va fer unes declaracions dient que ell, si hagués hagut de viatjar, no ho hagués fet amb la seva companyia perquè ja es veia que no anava bé econòmicament i que aviat petaria tot. Sí senyor! La culpa dels clients subnormals que et van comprar els bitllets, oi?

Exemples com aquest fan que em posicioni radicalment contrari al liberalisme. Els seus arguments? Que allò que és bo per l'empresa, és bo pel treballador i, per tant, per tots Bé, el cap d'Air Comet ja hem vist que tenia força llibertat, ha enviat l'empresa a la merda, els seus treballadors també i a sobre no ha estat capaç ni de ser sincer amb els clients i els ha volgut xuclar fins l'últim cèntim possible.
Si en aquest joc no hi ha normes, les empreses tenen un poder molt més important que la gent, treballadors o consumidors. Les empreses són qui dominen el món, no pas el govern. I bé, personalment, prefereixo que qui domini el món sigui controlat de ben a prop pels ciutadans (encara que ens poguem equivocar) que no pas les grans empreses, que sols buscaran el benefici dels seus.

En aquest país se'ns inculca que per ser feliç és important tenir diners. Si tens diners, ho tens tot molt millor. L'important és tenir diners. Qui té diners, té prestigi. Qui té diners, té amics. Qui té diners, té oci. Qui té diners, viu bé.
Què collons ens importen els altres, si podem tenir diners nosaltres? Si puc guanyar més pasta venent bitllets que no es podran utilitzar, l'important és fer diners. Clar que sí!
I mentrestant cap puto partit parlamentari es queixa d'aquest sistema capitalista, on no som persones sinó mercaderies, objecte d'ús o intercanvi per a anar guanyant més diners. La falsa esquerra parlamentària (PSOE-ERC-IC), fins i tot amb alguns ex-comunistes, ha vist que l'important, també, és fer diners. I el Parlament és un bon lloc per fer-ho. Per tant, per què arriscar-se a perdre la cadira queixant-se del capitalisme, si s'hi pot participar i "viure millor"?

Jo em nego a seguir el seu joc. Jo em nego a ser un més d'ells. Jo em nego a que el meu objectiu sigui guanyar i guanyar més pasta. El meu objectiu és estar envoltat de bons amics, fer allò que m'agrada (sigui llegir, escoltar música, jugar a futbol, anar al cinema o simplement passar una estona amb qui estimes), viure tranquil i realment bé. I per a això no calen diners.

Jo també dic que Un altre món és possible!

Bones festes!
gorina.

Catalunya Decideix

2009-12-18T06:25:00.000-08:00

Ep gent,

perdoneu la tardança en actualitzar. M'hagués agradat escriure això dilluns i ara poder estar escrivint sobre la iniciativa de prohibir les corridas a Catalunya que avui ha fet un gran pas endavant, al Parlament.

Però vull comentar 4 coses que segur que ha comentat molta gent ja, durant aquests dies, de les consultes per la independència. Vull afegir el meu gra de sorra i opinar malgrat no haver organitzat cap consulta i ni tan sols haver pogut passar per cap poble a veure què s'hi coïa (estava malalt, justament...!). Aquí us deixo aquestes reflexions:

1. Crec que el més important que cal destacar és que les consultes per la independència no les ha organitzat cap institució pública (diuen que seria il·legal... va bé saber que a aquí, votar segons què, és il·legal) sinó que les ha organitzat la societat civil. Que les consultes no han estat dirigides per cap partit polític ni per cap institució, sinó que eren les persones de cada poble i ciutat les que es trobaven i decidien organitzar la consulta o no, buscaven més gent com ells, feien propaganda, s'organitzaven i tiraven endavant la consulta. Eren persones del carrer, gent militant i altres que no s'havien mogut mai del sofà, gent d'esquerres però també de dretes, gent adulta però també joves i fins i tot gent força gran. S'ha organitzat entre tots i ha rebut el suport de tots els partits catalans (CiU, ERC, CUP, Reagrupament, IC a mitges.). Hem deixat de banda les diferències, ens hem arremengat les mànigues i ens hem posat a trebellar per un objectiu clar i assequible: la independència.

2. Després de més de 30 anys que porta l'Estat espanyol omplint-se la boca de democràcia, ha quedat clar qui vol que el poble opini i qui no ho vol: PSOE i PP.
Ara no recordaré qui ho va dir, ni tan sols ho transcriuré al 100%, però hi ha un dirigent del PSOE que va dir quelcom com: "animem als demòcrates a no votar". Simplement GENIAL!

3. Parlaré de la participació, sí. Un 30% en els més de 160 pobles, aproximadament. Sent realistes, no són grans resultats. Però és que aquesta consulta no es feia a 4 pobles perquè guanyés el sí, sinó que també es feia a llocs on la participació era difícil, on l'independentisme no és majoria, etc. i cal recordar que gairebé no s'ha mobilitzat el vot pel "no" (demostrant altre cop qui és demòcrata i qui no).
Ara, no caiguem en la trampa dels espanyols. Això no vol dir que el 70% restant sigui contrari a la independència. O és que a les eleccions vota el 100%? Una participació del 60% és acceptable i, amb els resultats que es van donar, guanya el SÍ.

4. Les consultes han permès obrir el debat de la independència. Fins fa pocs anys, l'independentisme era menoritari, de 4 joves radicals, i ara ens trobem amb un independentisme transversal i en augment, que treu la població al carrer i que té un discurs seriós, que convenç, democràtic. Un debat que, tot i que els espanyols diguin que no, preocupa a la població. Preocupa perquè cada cop més veuen que viuríem millor i més tranquils amb un Estat propi, decidint per nosaltres mateixos. I això s'ha pogut veure en aquesta onada de consultes. El debat per la independència està sobre la taula.

5. Per últim vull afegir aquest punt, la immigració. A aquestes consultes hi podia votar el cens de cada municipi i, per tant, per primer cop estaven cridats a les urnes molts immigrants que no havien pogut fer-ho mai, fins ara. En Lopez Tena (organitzador a Osona) va donar les dades de participació del col·lectiu immigrant, que no recordo però que eren MOLT més baixes que en els nascuts a Catalunya.
I alguns diran "deixar votar als immigrants va ser un error, no voten, no es senten catalans, i això va fer baixar molt la participació. No se'ls ha de deixar votar."
Doncs us equivocaríeu. Els immigrants que viuen a aquí, tinguin papers o no, parlin la llengua o no, també són catalans. També ajuden a créixer o a retrocedir la nostra cultura, també van a comprar el pa i també (intenten) trobar feina per treballar. Per això crec que deixar-los votar per primer cop i fer-ne propaganda entre els seus col·lectius és un gran encert ja que això permet que alguns d'ells vegin que som els catalans els que els donem drets (a Espanya els ignoren) i que, justament, en les primeres votacions que poden exercir és per separar-se d'Espanya. Tot això ens acosta als col·lectius immigrants, que no hem de deixar de banda, que hem d'aconseguir integrar.
Baixa la participació, sí, però permet dir que per primer cop molts d'ells han tingut drets com si haguessin nascut aquí. Baixa la participació, però la independència és cosa de tots (participin o no, votin que sí o votin que no), no podem treure drets a cap persona, encara que això pugui perjudicar als "interessos independentistes".

Des d'aquí, una felicitació a tota la gent que ha ajudat a organitzar les consultes!

Visca la terra!

gorina.

El Barça més gran de la història

2009-11-25T10:18:00.000-08:00

Ahir el barça va donar un cop de puny a la taula i va demostrar el canvi de mentalitat que ha fet l'equip, imposant-se en un partit gairebé de vida o mort davant d'un rival molt més complicat del que pot semblar ara, l'Inter de Mourinho (i Eto'o, i Chivu, i etc.) i amb les grans absències d'Ibra i Messi.

I el que destaco no és ni el joc (de fet, amb Rijkaard ja feien un gran joc i l'any passat va ser orgàsmic), ni la qualitat tècnica dels jugadors, ni que sense alguns dels cracks també podem guanyar davant d'un bon equip. El que realment trobo destacable és que ara som un equip guanyador, cosa que abans el Barça no era.

El Barça us recordo que era l'equip dels que havíem perdut la Guerra Civil (a diferència del Madrid), l'equip que ho tenia tot en contra, l'equip que no guanyava gairebé mai. El Barça només tenia una miserable Champions, la del 1992, i ens pensàvem que per poder guanyar una Champions havíem de ser escollits de Déu.

Però ara les coses han canviat. La mentalitat del club ha canviat. Va començar a canviar amb el Dream Team, amb un bon joc que ha caracteritzat l'equip fins a l'actualitat. Però ha canviat perquè ara no som l'equip que ho té tot en contra, l'equip dels perdedors, sinó que som l'equip que fa el millor joc, l'equip que juga amb més ganes i sobretot l'equip que sap que pot guanyar i ho fa!

I el partit d'ahir ens permet veure com la millora del Rijkaard i del Guardiola no era una cosa de 3 anys, sinó que el canvi de mentalitat s'ha realitzat. Que l'equip, encara que tots els aficionats patíssim, sabia que havia de guanyar el partit i va sortir a guanyar-lo, sense por. I cal aplaudir la feina que s'ha fet en aquest canvi de mentalitat. I cal que ara siguem els aficionats els que ens acostumem a guanyar, a fer un bon joc i a disfrutar d'ell.

Gràcies Laporta i gràcies Guardiola!

Més de 100 municipis catalans votaran sobre la independència

2009-11-14T13:59:00.000-08:00

Ep gent,

primer de tot, comunicar-vos que es torna a activar aquest blog després d'una llarga etapa de descans degut a les vacances i al que ha costat posar-se a to entre la uni, el futbol i tot plegat. Ja us aniré informant ;)

Bé, com molts sabreu el 13 de setembre d'enguany es va celebrar el primer referèndum per la independència, a Arenys de Mar, on tots els ciutadans que van voler van poder deixar palesa la seva posició sobre el futur de la nostra nació. Un referèndum que va tenir un èxit increïble. Una victòria dels catalans demòcrates front l'espanyolisme més caspós (que es dedica a prohibir referèndums i a legalitzar manifestacions feixistes).

Però bé, no us parlaré d'Arenys (ja en fa la tira!) sinó que la flama per la llibertat no es va aturar el 13-S, sinó que a partir de llavors ha començat a estendre's per arreu dels municipis catalans i són moltíssims els ajuntaments que han aprovat donar suport a aquestes consultes, i s'ha impulsat la convocatòria de referèndum a més de 100 municipis.

D'aquesta vitalitat de l'independentisme trobo importantíssim destacar dues coses:
1) Malgrat que els mitjans espanyols ens repeteixin una vegada i una altra que l'independentisme "no preocupa al ciutadà" ha quedat demostrat que no és així, que és precisament el ciutadà qui s'ha mogut per organitzar aquests referèndum ja que l'Estat espanyol et prohibeix poder votar. Que cada cop som més els que creiem que molts dels problemes diaris es podrien solucionar més fàcilment amb un Estat propi.
2) Tot i que no conec molt bé la història de l'independentisme, és dels primers cops que es deixen de banda les diferències ideològiques i tàctiques entre independentistes per anar tots junts a una, sense sigles ni partidismes, a fer passos ferms cap a la independència. Des de les CUP, passant per ERC, nacionalistes de CiU, alguns d'iniciativa i sobretot gent que no milita enlloc. L'independentisme s'ha unit en un gran bloc per plantar cara a l'Estat espanyol. I això és bo. Molt bo. I anima a tota la societat ja que permet veure clarament que els independentistes no som quatre gats, que és una opció real i, sobretot, més propera del que semblava.

Per això us vull animar a tots a informar-vos si el vostre Ajuntament ha aprovat la moció en favor dels referèndums i a saber si hi ha una Comissió organitzadora d'aquest. Perquè calen mans, per organitzar això, i cap ocasió millor que aquesta per poder sumar.

Pels matadeperencs, informo que la moció es va aprovar (CIU+ERC) però per diverses raons encara no s'ha creat la comissió per organitzar el referèndum i, per tant, no es farà aquest 13 de desembre. Hi haurà una altra convocatòria al febrer (on també hi haurà Girona, per exemple, segurament) i espero que poguem organitzar-ho per llavors. Ja s'anirà informant, si us interessa.

Ens veiem.

Visca la terra!

gorina.

Votem Iniciativa Internacionalista

2009-06-05T07:13:00.000-07:00

Perdoneu que no escrigui, estic fins els collons de la mà enguixada i de no poder fotre res.

Però diumenge hi ha eleccions i els que no ens creiem la farsa política i volem construir un país lliure i just tenim l'ocasió de votar una candidatura, Iniciativa Internacionalista, que servirà per donar-nos veu, que serà el nostre altaveu contra el poder dels Estats, dels rics, de les multinacionals, dels bancs i de tota aquesta gentussa que mana ara.

Vull dir-vos que amb la forta abstenció i els milers de vots bascos, és possible que s'aconsegueixi un escó o sinó que falti ben poc. Per tant, és molt important el vostre vot. El vostre i el de tothom a qui poguem convèncer. També dir-vos que si s'obtingués l'escó en principi aquest es repartiria entre la candidata número 2 (l'1 renuncia) i el 3, català. I el sou de l'eurodiputat aniria pels moviments socials i la lluita, no pas cap a la butxaca de ningú.

Dit això, us animo a col·laborar. A cedir el vostra vot a Iniciativa Internacionalista. A que ajudeu a reforçar la lluita independentista i la lluita dels treballadors, dels desafavorits, del poble.

http://iniciativainternacionalistacat.files.wordpress.com/2009/05/iniciativa-int.pdf

Us deixo amb el manifest:

MANIFEST

Estem assistint a la major crisi del capitalisme dels últims vuitanta anys, i altre cop els governs de la Unió Europea volen que en paguin les conseqüències els treballadors i els sectors populars. A tota Europa, els acomiadaments, els expedients de regulació d’ocupació i la no renovació de contractes es converteixen diàriament en el drama de milions de persones condemnades a l’atur, el desnonament i la misèria.

Els governs europeus espolien l’erari públic per rescatar els banquers i ajudar les grans empreses, mentre la desocupació creix sense aturador. És l’Europa de les privatitzacions, del Pla Bolonya per mercantilitzar l’ensenyament superior, de la Directiva Bolkenstein o de la Directiva del Retorn contra els treballadors immigrants, que encoratja la xenofòbia i el racisme.

La crisi actual, com no podia ser de cap altra manera, a més de les seves conseqüències econòmiques i socials, està donant lloc a importants transformacions polítiques, que es veuran intensificades en un futur pròxim.

En el cas de l’Estat espanyol, la crisi, la global i la pròpia, estan contribuint a deixar definitivament en descobert les mancances del Govern de Rodríguez Zapatero i del règim borbònic sorgit de l’anomenat procés de “transició”: corrupció generalitzada, ús de la repressió legal o il·legal com a forma recurrent d’afrontar els conflictes socials i polítics amb els sectors populars, precarietat dels serveis socials, col·lapse dels sistemes educatius…

Molt especialment, afloren les gravíssimes mancances democràtiques d’un règim el Cap d’Estat del qual, Juan Carlos I, va ser imposat per Franco, règim que, d’acord amb aquesta situació aberrant, és incapaç d’elaborar una llei de la memòria històrica que reconegui la realitat de la resistència antifeixista dels nostres pobles.

Existeix un corrent involucionista, neofeixista, impulsat per sectors poderosos del capitalisme espanyol i el seu entramat institucional i mediàtic, que té dues cares: la “moderna”, l’expressió més significativa de la qual és la UpyD, i la ‘tradicional’ ‘, la punta de llança del qual és la Conferència Episcopal Espanyola. Aquest corrent involucionista, amb les seves diverses expressions, és el que en aquest moment està orientant l’estratègia de fons del bloc dominant espanyol, inclòs el Govern de l’Estat. Una estratègia que es materialitza, entre altres coses, en l’aliança PP-PSOE per aconseguir el govern de la Comunitat Autònoma Basca amb un objectiu clar: l’espanyolització d’aquest territori.

A l’altre costat hi som les forces sobiranistes i independentistes d’esquerres, les forces polítiques de l’esquerra estatal respectuoses amb els drets nacionals dels diversos pobles oprimits per l’Estat espanyol, així com importants moviments socials i sindicals, entre els quals destaquen el moviment antifeixista; el moviment contra la privatització de la sanitat, l’educació i els serveis públics; les lluites obreres contra els EROs i acomiadaments; la lluita dels estudiants contra el Pla Bolonya; els moviments de dones… Al seu torn, alguns d’aquests moviments socials tenen una important articulació nacional-popular, especialment als pobles on el procés polític sobiranista està més avançat.

Considerem que existeix prou capacitat com per a orientar en un sentit anticapitalista i democràtic aquest desig cada vegada mes estès de canvi radical, encara que ara com ara aquesta capacitat tingui un desenvolupament desigual a les nostres respectives nacions.

Partint d’aquesta valoració, impulsem aquest manifest, els eixos bàsics del qual són:

Justícia social. Que la crisi la paguin els qui l’han provocat: els capitalistes. El capitalisme espanyol té uns trets especialment agressius, com la tremenda precarietat laboral, causa de la major taxa d’atur i d’ocupació eventual de l’UE. I ara la pretensió del sistema és fer un pas més pel que fa a l’explotació i a les retallades socials. La gent que recolzem aquest manifest ens comprometem a impulsar la mobilització per frenar aquests propòsits, exigint un pla de rescat dels treballadors, sense temor a proposar per a això mesures anticapitalistes.
Llibertats democràtiques plenes. Estem comprovant com, pas a pas, se’n van retallat els ja de per si limitats drets civils existents, com el dret a la no discriminació per raons ideològiques, de llengua i cultura, d’edat o de gènere. El dret a la lliure expressió, el dret a no ser represaliat, torturat o processat per les pròpies idees. El dret a votar i ser votat. L’Estat espanyol no respecta la sobirania de les diverses nacions sota la seva jurisdicció ni del conjunt dels pobles. Hi ha un entramat jurídic- polític creat en la transició que ha convertit a l’Estat en una presó de pobles i de gent, així com en un pou de corrupció.
No a la discriminació de gènere. Però no com un mer enunciat formal i buit de contingut, sinó com una exigència normativa, jurídica i pràctica que possibiliti realment la fi de la discriminació. Que inclou, entre altres coses, el dret i la possibilitat real de control de les dones sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva capacitat reproductiva.
Drets polítics. Reivindiquem els drets negats pel règim actual, entre els quals cal, destacar el dret de tots els pobles a decidir de forma sobirana el seu futur, i no com un fet aïllat sinó com un dret permanent, és a dir el dret d’autodeterminació. El dret de cada poble a decidir la seva forma de govern i a la normalització de la seva llengua i la seva cultura nacionals.
Contra l’Europa del capital. Estem en contra de l’Europa del capital i a favor de l’Europa dels pobles. Estem en contra de l’OTAN com a expressió militar de l’imperialisme i, per tant, exigim la retirada de l’Estat espanyol de l’esmentada aliança militar. Estem en contra de l’especulació i el deteriorament del medi ambient. Estem per la defensa de la sobirania alimentària i del col·lectiu davant el privat.

Recolzem els processos sobiranistes que es donen a nivell europeu, i així mateix expressem la nostra solidaritat amb els processos d’articulació patriòtics, antiimperialistes i de justícia social que tenen lloc a Llatinoamèrica, així com amb els fronts de resistència a Orient Mitjà, i molt especialment amb l’heroica lluita del poble Palestí. Des d’una fervent vocació internacionalista, recolzem les lluites de tots els pobles del món per la seva llibertat i la seva dignitat.

Comissió promotora de la candidatura a Parlament Europeu “Iniciativa Internacionalista“

15 d’abril de 2009

Iniciativa Internacionalista i l'Espanya (anti)democràtica

2009-05-19T05:51:00.000-07:00

Ep gent,

primer de tot demanar perdó perquè l'escrit no serà de la qualitat que es mereix. Els mossos em van trencar el 5è metacarpià mentre celebrava la victòria del Barça. Gràcies per vetllar per la meva seguretat!

Però al tema. Fa pocs dies l'Estat Espanyol va il·legalitzar la candidatura Iniciativa Internacionalista, a la qual volia donar suport. Si ho busqueu ho podreu llegir en qualsevol diari. Aquesta candidatura va ser impulsada per l'Esquerra Independentista de Castella, sobretot, amb col·lectius com Izquierda Castellana (IzCa) o Corriente Roja, i tenia el suport de molts membres de l'EI dels Països Catalans, Galícia, etc.
És a dir, és un partit que coordinava la lluita nacional i social de les diferents nacions oprimides per l'Estat espanyol. Per tant, tenien el meu suport.

Però com sabeu en aquest Estat hi regna l'espanyolisme, més basat en el franquisme que en els valors democràtics, i que les diferents EIs són força perseguides. La més perseguida és la que té més suport, la d'Euskal Herria, amb l'excusa de l'organització armada ETA, on ja s'han il·legalitzat varis partits, organitzacions i fins i tot tancat diaris.
Però jo creia que no s'atrevirien a il·legalitzar una candidatura com II, impulsada des de Castella i amb el suport de gent de diferents nacions (on no hi ha lluita armada). NO era una candidatura basca, era una candidatura independentista i anticapitalista que hgués tingut molt suport.

I senyores, tot això és igual per l'espanyolisme. Ells han il·legalitzat la candidatura igualment. Encara que hi hagués catalans, castellans, aragonesos, gallecs, andalusos (i CAP basc, crec), ells han dit que és d'ETA. Tot és ETA, per ells. Per tant, suposo que jo també dec ser ETA al donar suport a II.

Aquest cop Espanya ha fet un pas endavant contra la democràcia. Demostren (encara més per qui no ho sabia) que la lluita no és contra el que anomenen terrorisme sinó contra l'independentisme anticapitalista, sigui d'on sigui.

Ha quedat palès el seu objectiu. Ha quedat palès que no són demòcrates. Ha quedat palès que cal lluitar contra l'Estat.

I aprofito per criticar també tots els partits que es fan dir democràtics però que segueixen la seva campanya com si il·legalitzar candidatures fos normal. TOTS en són còmplices.

Visca la terra!

gorina.

El feixisme actua si no se'l combat

2009-05-10T14:09:00.000-07:00

Ep gent,

avui ha aparegut el vídeo de l'assassinat, a mans d'un militar neonazi, del company antifeixista de Madrid Carlos Palomino. El vídeo el podeu veure a la web del diari El País (estaria bé saber per què s'ha infiltrat, curiosament, en aquest diari...) i l'enllaç el podeu trobar prement directament a aquí.

Suposo que la majoria ja no us enrecordareu que ara farà 1 any i mig, si no m'erro, en el mes de decembre, a Madrid, el partit neo-feixista Democracia Nacional va convocar una manifestació en contra la immigració i, alhora, els col·lectius antisistema van convocar una contramanifestació per oposar-se al racisme.

En Carlos Palomino, juntament amb altres companys antifeixistes, es dirigien a la manifestació quan al tren es van trobar amb el fill de puta militar Josué Estébanez (que quedi clar el nom d'aquest assassí). Aquest militar espanyol anava amb una navalla, amagada, preparat per actuar. Ja ho podeu veure clarament al vídeo.

Només vull comentar dues coses que em passen pel cap després de veure el vídeo:

la primera és com de fills de puta arriben a ser els neonazis. Com una persona pot estar tan malalta d'anar amb un ganivet al tren esperant a trobar algú a qui clavar-li? Com es pot ser tan desgraciat? Ràbia, odi, és el que em fa sentir veure aquestes imatges... però també solidaritat a tot el moviment, cal plantar cara.

i aquesta és la segona cosa, que cal plantar cara. Si mireu el vídeo podeu veure com entra en Carlos amb amics seus, anant cap a la mani. Els seus amics es queden mirant al nazi, que el reconeixen com a tal, però ningú té pebrots a dir res. L'únic que té pebrots a plantar cara al feixisme és en Carlos, que ho va pagar amb la seva mort. En Carlos, que va morir en la lluita contra el feixisme. Segurament és molt més fàcil fer veure que no veus res, i segurament no l'haguessin apunyalat a ell. Però no dir-li res significa deixar-li via lluire al feixisme i cal recordar que el nazi anava armat i preparat per atacar, no necessitava cap excusa per fer-ho, ho hagués fet igualment.

És molt important recordar que el feixisme és una ideologia que es basa en la superioritat d'uns sobre els altres, en l'extermini d'una sèrie de gent (jueus, homosexuals, d'esquerres, etc.). És, doncs, una ideologia que per si mateixa es basa en la mort de moltíssima gent i que s'alimenta d'aquesta violència. Altres ideologies provoquen morts, sí, però no es basen en l'odi ni en la violència, és molt diferent. Per això cal actuar contra el feixisme, per això cal dir ben alt que som antifeixistes, que no els tolerarem que campin pels nostres carrers, perquè cada símbol feixista significa la mort de molts companys.

L'única ideologia que cal combatre amb l'acció directa és el feixisme. I no, els antifeixistes no som com els feixistes però "d'esquerres", com alguns mitjans de manipulació volen fer creure, sinó que som els que sabem que deixar via lliure al feixisme és deixar via lliure als assassinats i a les massacres. Per això diem i animem a actuar.

A actuar com ho va fer en Carlos Palomino, perquè a ell li va causar la mort però segur que si tots els altres que estaven al vagó l'haguessin recolzat, això no hagués passat. Això ens ha de fer veure que cal plantar cara al feixisme, no l'hem de tolerar. Encara que corri el risc que m'apunyalin, si els deixo fer encara apunyalaran més.

NI UN PAS ENRERE.

Gràcies Carlos! No t'oblidem!

Manifestació en record de Carlos, un any després del seu assassinat

Canvis al blog

2009-05-08T15:24:00.000-07:00

Ep gent,

Us comunico que aquest blog ha patit canvis importants. El més important és que he decidit apropiar-me el blog i, així doncs, el blog passa a ser només meu i no ja compartit amb el Joel. Malgrat que a mi m'agradava que el blog fos compartit i aprofitar-ho per conèixer les seves i meves opinions, com que ell no escriu ni s'hi passa mai he preferit fer-me'l meu.

Ja li ho vaig dir fa temps i ara m'he decidit a quedar-me'l. El blog, doncs, passa a ser meu. Però si algun dia algú hi vol escriure alguna cosa, jo encantat de cedir-li, eh! Que consti!

Doncs amb aquest canvi n'ha vingut algun altre sense importància, com per exemple en l'encapçalament, el perfil o els enllaços. Potser hagués estat bé fer un canvi de color i això, però jo sóc negat i l'haguéssim empitjorat massa. Es queda així ;)

Doncs res, espero escriure quelcom aquest cap de setmana.

Una abraçada!

Salut.

gorina.

Els petits sempre han de dubtar del poder dels grans

2009-04-24T13:50:00.001-07:00

Ep gent,

avui escric perquè tinc moltes ganes de parlar. Però no em ve de gust fer jo un "rotllo" dels meus, no vull posar-me a parlar sol sobre alguna idea meva, o sobre com veig què. Ara més que mai tinc ganes de parlar amb la gent, saber què en pensa del sistema establert, si creu que hi ha alguna alternativa viable, etc.

Però bé, això pel blog no es pot fer. O es pot fer només si jo us plantejo un tema i anem divagant amb comentaris... però no és mai el mateix.

Un dels temes que cada cop crec que és més clar i important pel funcionament democràtic d'un país, i que en canvi la societat rebutja, és el que deixa intuir el títol de l'entrada: Els petits sempre han de dubtar del poder dels grans. Per què dic això? Ho dic perquè de models d'Estat n'hi ha molts: Dictadures feixistes, suposades democràcies burgeses on qui mana sempre és el mateix gos amb diferent collar, governs d'esquerres socialistes (reals, no com el PSOE sinó com Veneçuela), dictadures comunistes, etc. Però tots aquests tipus de govern tenen una cosa en comú: són un govern de poques persones que controlen tot el poder. I això és molt perillós.

Independentment de si el govern és més o menys legítim, el poder que arriba a tenir aquest és immens i, per tant, és molt fàcil que un govern (reitero, encara que sigui democràtic) se n'aprofiti de la seva situació de superioritat per exercir un control sobre la població, dominar-la i, sobretot, intentar mantenir-se en el poder com sigui (controlant els mitjans de manipulació, enganyant, ...)

Davant d'aquest poder que tenen uns pocs només hi ha una manera que la societat pugui exercir un control sobre el que fa el govern. Ja no cal ni que justifiqui per què hi ha de ser, el control, i és que la política, t'agradi o no, és el que decideix sobre la teva vida i sobre la de qui t'envolta, per tant, si t'importen les vides, la política t'ha d'importar encara que no t'agradi. Dit això, davant l'alta possibilitat de caciquisme, només hi ha una manera d'intentar evitar que això passi: que la població estigui informada i tingui un esperit crític contra tot allò que faci el govern.

Hem d'aconseguir que la gent dubti sempre dels que manen (fins i tot quan manem nosaltres) perquè només d'aquesta manera els que tenen el poder estaran vigilats. Si la societat, com passa actualment, passa del que fan els que controlen el poder, aquests tenen via lliure per fer el que vulguin: lleis que provoquen desigualtats i més diners pels rics, guerres per robatoris, especulacions, falta de democràcia, imposicions, etc... i tot això que fan no té cap preu; però només perquè nosaltres estem alienats i no dubtem mai del que fan aquests. Si cada cop que fan quelcom que no ens agrada notessin el nostre alè al seu clatell, pararien de fer-ho. Perquè realment som nosaltres qui té el poder, som nosaltres la majoria. Encara que ells tinguin les armes, nosaltres som qui construïm el país i quan aprenguem a defensar els nostres interessos i els de totes les persones (cal pensar en el col·lectiu, també en la gent del Tercer Món) i no els deixem crear les seves injustes riqueses, Guanyarem la Batalla als Capitalistes.

Però bé, no em desvio. El que vull dir és que en el model de societat que hem construït, un sistema assembleari directe és impossible i, per tant, ens cal un Estat. Un Estat, però, és un model molt imperfecte i que pot crear molt fàcilment que qui el governa es corrompi, sigui de la ideologia que sigui. I per això som nosaltres, el poble, els que no tenim el poder, els que hem de vigilar que els nostres governants no exerceixin un control sobre nosaltres.

Com va dir algú (no sé si en Xirinacs, no ho sé): Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts.

Visca el poble!

Puig admet que el pacte Mas-Zapatero preveia la Generalitat per CiU si era la llista més votada

2009-04-10T13:52:00.000-07:00

Ep gent,

per fi s'ha fet públic allò que des de molts sectors de la societat (i sobretot des d'ERC, s'ha de reconèixer) es portava denunciant i la gent, entre ells jo, també ho he de reconèixer, no s'ho acabava de creure.

Uns anys després de l'aprovació de l'Estatut, Felip Puig (CiU) ha fet públic que en el pacte que van fer Mas i Zapatero per a aprovar l'Estatut català, i permetre'n així la retallada per part dels espanyols, hi havia una clàusula no escrita que deia que, a canvi del suport de CiU a l'Estatut retallat, el PSC-PSOE havia de respectar la llista més votada a les eleccions catalanes, donant així la Generalitat a CiU.

Vull dedicar dues línies a que és curiós que Montilla, en això, no va fer cas al PSOE i va preferir pactar amb ERC... Per què? A Zapatero ja li semblava bé? Zapatero va estafar a CiU, o Montilla va desobeir Zapatero? La veritat és que no en tinc ni idea... ho diexo tot a l'aire, jo.

Però tornant a la notícia principal, trobo molt fort que es fagi públic aquest pacte i no tingui gens de ressò mediàtic. Resulta que el partit que critica a ERC per venuts a Espanya, que només volen tocar poder, que es baixen els pantalons per poder seguir a la poltrona, etc (coses que jo també crec), resulta que el partit que critica tot això malgrat estar a l'oposició va acceptar la retallada de la llei més important, l'Estatut, a canvi de manar ells!

Malgrat no manar han estat capaços de vendre el país acceptant un Estatut mutilat, inútil, insuficient, a canvi de poder manar ells, a canvi de poder cobrar més, a canvi de controlar el poder. Em provoca un fàstig brutal...

I, el millor de tot, aquesta democràcia és tan bona que malgrat que un partit t'enganyi i et digui que l'Estatut és molt bo i farà avançar el país (MENTIDA! és un estatut retallat i insuficient, i s'ha vist amb el temps) i després el propi partit reconegui que no, que l'Estatut només el van acceptar per poder tocar poder, malgrat això la mateixa gent seguirà votant a aquest mentiders, hipòcrites, traïdors i botiflers de Convergència.

Ho sento molt, però no aguanto el doble joc dels convergents. Menys anar de víctimes, menys anar de catalanistes. Treieu-vos la careta i que es vegi el que realment sou: gent amb diners que vol controlar el poder al preu que sigui, encara que calgui destrossar anys de lluita amb un merda Estatut que a veure quants anys ens l'hem de tragar.

Però nosaltres seguirem lluitant. Seguirem lluitant pels Països Catalans; seguirem lluitant contra les desigualtats i seguirem lluitant contra aquesta "democràcia" tan poc democràtica.

Visca la terra!

gorina.

no cal que diguis res

2009-04-05T11:04:00.000-07:00

Ep gent,

avui escriuré per mi. Sobre coses meves, sobre com em veig o veig als altres. I no ho faig pas per ensenyar als altres com veig a la gent perquè la veritat és que ni ho sé i segurament em sortirà un escrit del qual no s'entendrà ni la meitat o, si s'entén, potser no sigui el que realment crec.

Dit això, a vegades sento com si el món estigués tot ben coordinat. Tothom encaixa perfectament en un món "mecànic", cadascú té la seva funció i encaixa tant en la manera d'actuar com en les relacions amb els altres. Tothom diu el que ha de dir quan ho ha de dir, és acceptat pels altres, actua amb naturalitat, ... bé, no sé com dir-ho. Simplement, tot encaixa.

Però, a diferència de tothom, jo em noto a mi mateix com un "afegit" a aquest món. Com si no encaixés amb l'altra gent, o en la manera d'actuar, o en el conjunt de la societat. Realment no sé com dir-ho, però és això... a vegades em noto sol envoltat d'una massa de gent totalment ben coordinada entre ells.

Per dir-ho d'alguna manera i més gràficament, és com si tothom estigués dins un conjunt (posa-li forma de quadrat, per exemple) i jo no estigués dins d'aquest conjunt i no hi pogués encaixar. Per això m'he de col·locar "fora" d'aquest quadrat, com un afegit. I intentar encaixar amb la manera de fer, d'actuar i amb la gent que està dins d'aquest quadrat, que és amb qui comparteixo el món.

La realitat és que no sé si això ho penso perquè tinc consciència de mi mateix i sé el que penso, el que faig i perquè ho faig, però tot això fa que quan actuo em vegi a mi mateix com un "afegit" i, per tant, imagino que la gent també em veu així. Que no acabo d'encaixar.

Sí, ja sé que segurament tot això és fals i és una menjada de coco i tal. Que la gent em deu veure com un més, com jo veig als altres, que no em valoren pas negativament. Però he de fer un esforç per creure això ja que el que realment crec és que no encaixo. No per la meva manera de ser ni res eh, no ens equivoquem. La raó per la que jo em veig com un afegit (que no vol dir que ho sigui) és el fet de pensar sobre mi mateix, sobre com actuo i sobre com em deuen veure els altres quan ho faig. I mira, penso que els altres em deuen veure diferent quan, segurament, no ho fan.

Buff...

crec que no sé ni el que dic xd

res,

cuideu-vos molt.

gorina.

Estudiants 1 - Mossos 0

2009-03-27T15:21:00.000-07:00

Unes 20.000 persones es van manifestar ahir contra el Pla Bolonya i contra la repressió policial

Bolonya s'aplica a cops de porra!

Hola a tots,

Avui és impossible no parlar de la massiva manifestació d'ahir al vespre, contra Bolonya i contra la repressió policial exercida brutalment fa una setmana. Podríem dir que aquesta manifestació ha estat diferent a totes les altres pel context que l'envolta, on tots els punts són claus.

D'una banda, cal recordar que la setmana passada la policia (a instància del rector) va desallotjar la UB i, després, va carregar contra els estudiants de forma violenta. Això va provocar una manifestació de solidaritat aquell mateix vespre, on els Mossos van tornar a carregar ben bé com si estiguessin drogats i fossin gossos rabiosos (o ho són?), no només contra estudiants sinó també contra periodistes i alguna família que passava per allà.

Aquests fets són els que van motivar que ahir es realitzés aquesta manifestació. Però durant la setmana els mitjans de manipulació han anat carregant l'ambient, sobretot perquè ells van pillar per part dels Mossos la setmana passada... De fet és això el que va fer que els mitjans ensenyessin les imatges de les càrregues i fessin un discurs anti-Mossos, durant uns dies. Això va provocar un important terratrèmol polític, amb les típiques discussions entre els partits parlamentaris.

Però, al cap de res, tot l'establishment s'ha trobat amb una manifestació convocada il·legalment (sense permís, vaja) per denunciar l'actitut dels Mossos. Es deia que aquesta manifa havia de passar per les Rambles, lloc on mai deixen passar-hi, creant un més que provable enfrontament amb els Mossos. A partir d'aquest anunci, tots els mitjans del poder (Estat, Saura, declaracions de la policia, premsa, ...) van començar a dir que aquesta manifestació era super-perillosa, que hi hauria molt merder, que els estudiants eren violents, etc. etc. etc., tot per desprestigiar el moviment.

Però, què ha passat? El que ha passat és que el moviment estudiantil ha estat molt més intel·ligent que els Mossos, el govern i la premsa i ha sapigut interpretar tot el context d'aquesta manifestació. Un context on es sabia que MOLTA PART DE LA POBLACIÓ es solidaritzava amb els estudiants degut a les càrregues policials, un context on la premsa estaria mirant amb lupa el que passaria a la manifestació, per poder parlar de "la violència dels estudiants", i sobretot els estudiants van saber veure que, aquesta vegada, si es parlava de violència es tallarien tots els ponts de complicitat que es podien construir amb bona part de la població. [a aquí faig un apunt, i és que jo crec en la violència per aconseguir molestar l'Estat. Però la població, que viu amb els ulls tancats, critica la violència que no és de l'Estat mentre viu en un Estat violent, per tant, a vegades, com ahir, és molt més productiu no usar la violència.]

Un cop els estudiants van visualitzar això van ser prou intel·ligents per, primer, sortir a la premsa dient que ells no buscarien cap enfrontament (cosa que van mantenir) i, després, conduir la manifestació per uns altres carrers de Barcelona, on no hi havia cap furgó de policia, cosa que va demostrar que els estudiants ens podem manifestar, sent milers, amb gent de fora, antisistemes, etc. sense provocar cap tipus de violència. Es va veure, una vegada més, que quan hi ha llibertat no cal violència (el problema és que no hi ha llibertat, però... ni diàleg.)

Els estudiants van donar una lliçó a tothom. Mentre el Saura qualificava la manifestació "d'alt risc", els estudiants van saber veure que la població els veuria amb bons ulls si deixaven en evidència que som estudiants i no delinqüents, si deixaven en evidència que són els Mossos els que usen la violència de forma desproporcionada, si deixaven en evidència que els estudiants no volem imposar res sinó només establir línies de diàleg.

Una vegada més, els estudiants van demostrar que tot i que a vegades és necessària l'acció directa, a aquí, els demòcrates som nosaltres i ells són els repressors. Qui creu en la llibertat som nosaltres, mentre que ells sols volen controlar la població pels mitjans que siguin. Vam demostrar que sabem fer les coses bé, que estem organitzats i que cada cop som més.

Ara, tot i la victòria d'ahir, cal veure que tots els mitjans de comunicació han silenciat aquesta manifestació que ells mateixos deien que era tan important. Per què? Perquè els estudiants vam guanyar, així de senzill. Ells busquen morbo i deslegitimar-nos, i ahir això no ho podien aconseguir. Però això, una vegada més, demostra que de tant en tant manifestar-se pacíficament està bé i et pot permetre sumar punts, però no pot ser l'únic front de lluita perquè això no molesta a ningú i si no els molestes no podràs obrir mai en diàleg per canviar les coses.

NO SOM UNA MINORIA!

gorina.

A les escoles no t'ensenyen a pensar

2009-03-20T11:24:00.000-07:00

Ep gent,

avui no vull parlar ni del Pla Bolonya ni de la represió policial ni com de repugnant és la societat on vivim. Sobre aquest tema, del qual s'està parlant molt aquests dies, només m'agradaria dir que felicito a tota aquella gent que dóna força al moviment, que hi dedica hores i esforços. No sé si pararem Bolonya o no, però estem construint una societat diferent, una societat millor, una societat lliure. Gràcies per dur a terme aquesta lluita!

Anant al tema, avui voldria explicar una situació que es va donar a classe fa pocs dies i on tots vam riure molt, però que a mi em va fer pensar una mica si calia riure o calia rebentar el sistema educatiu.

L'altre dia, doncs, a classe de català la professora ens estava explicant la situació del català, que havia estat perseguit, etc. òbviament, també s'havia de tractar el tema del català que es parla al País Valencià. La professora li va preguntar a un alumne (dels millors de la classe, per cert) si el valencià era un dialecte o una llengua.

L'alumne (el nom no cal dir-lo perquè posaria la mà al foc que no llegeix el blog) va respondre: "un dialecte... no?... nono, un idioma. sí sí un idioma... o... un dialecte? no, no em miris així!... un idioma. un idioma."

tothom va riure molt i la professora va explicar que era un dialecte, per què era un dialecte i que tots els entesos del tema diuen que és un dialecte, sols els polítics (espanyolistes, per cert) defensen el valencià com a llengua.

L'anècdota no passa d'aquí. Però jo, que m'avorreixo força a les classes, vaig anar divagant... com collons una persona llesta, intel·ligent, que conviu amb forces independentistes (entre ells, jo) pot dubtar sobre un tema del qual se n'ha parlat tant i del qual la resposta és tan òbvia? (i més a classe de català!)

Doncs vaig arribar a una resposta (que en són dues), que no sé si és la correcta però és la que més em satisfà. D'una banda, que l'actual societat no només fa que la gent no es mobilitzi davant el que fan els polítics (i la gent, en realitat, el que hauria de fer és mirar-los amb lupa perquè ells controlen la nostra vida) sinó que, encara que els posin la informació a un pam dels seus ulls, la gent prefereix mirar cap a una altra banda, no aprendre, no discutir, no raonar, no mullar-se, no consciensiar-se. D'altra banda, que el sistema educatiu en el qual se'ns està educant no prima que els estudiants pensin, raonin i arribin a conclusions, sinó simplement que un estudiant estudiï una lliço, la vomiti a l'examen i se'n torni a casa, sense molestar al poder.

I sí, realment crec que és així i que a l'Estat i als rics (que són qui realment té el poder) els interessa que sigui així. Vaig estar pensant i no vaig trobar gaires, per no dir gairebé cap, situacions en les que a l'escola se'ns plantejava un problema i havíem de reflexionar, pensar, i arribar a una conclusió. I un cop arribada a aquesta conclusió, comparar-la amb la dels companys, tornar a reflexionar, pensar on puc haver errat, etc.

No, això no s'ha fet mai. Ni es farà mentre manin els mateixos (és igual amb quines sigles). És molt més "productiu" (com els agrada dir) que ens aprenguem la lliçó X, tal com ens la donen, ben mastegada perquè no haguem de pensar, que no pas arribar a unes conclusions a partir del nostre raonament.

De què serveix que es parli que el català ha estat perseguit i que l'intenten dividir, si la gent només usa aquesta informació per vomitar-la a l'examen? I aquest tema, en tots...

Llavors pleguem, tanquem les escoles i estudiem dels llibres directament, no?

Bé, als senyorets ja els agraderia, també és més rendible econòmicament... però NO, jo defenso una educació que construeixi una societat intel·ligent, que sàpiga pensar, perquè una societat que PENSA és una societat LLIURE.

gorina.

Batalla en Seattle

2009-03-15T12:48:00.000-07:00

Ep gent!

Fa pocs dies vaig veure una pel·lícula que s'havia baixat el meu germà, Batalla en Seattle, centrada en el moviment antiglobalització que hi va haver a Seattle l'any 1999 degut a la conferència de la Organtizació Mundial del Comerç (OMC).

La veritat és que encara no en sé res, d'aquells fets, i per tant només em fixaré en el que explica una pel·lícula (no un documental) i que per tant pot ser un xic allunyat de la realitat. Les coses que vull comentar, però, segur que no canvien.

Pel que sembla, doncs, a Seattle hi va haver un importantíssim moviment contrari a l'OMC i moltíssima gent va sortir al carrer. Pel que es veia a la pel·lícula (per tant, no sé si és cert) la gran majoria d'aquestes manifestacions eren festives (i massives, no cal dir-ho) i es van fer algunes accions no violentes però de sabotatge a l'OMC. Aquestes accions, pel que sembla a la pel·lícula, van provocar que molts dels que haurien d'haver assistit a la conferència no ho poguessin fer o, almenys, ho fessin amb retard. A banda d'aquestes accions, amb el que es centra la pel·lícula, cal dir que també hi va haver un grup de gent que va predicar l'acció directa i violenta, destrossant comerços i provocant enfrontaments; a aquests la pel·lícula els ven com a "els massa extremistes".

El caos que provoquen les accions no violentes que ensenya la pel·lícula van fer que s'ordenés a la policia carregar tan violentament com fos necessari. I així ho van fer. Amb càrregues horroroses de tan violentes, i contra gent pacifista que reacciona assegut a terra i deixant-se fer el que sigui necessari. La veritat és que va ser força esgarrifós (i cal recordar que accions així són el pa de cada dia, no va ser només llavors).

Finalment, la pel·lícula acaba amb el "triomf" dels antiglobalització, sent alliberats de la presó degut a la pressió que fa la societat civil i aconseguint boicotejar molt l'OMC.

Jo, però, faig un parell de lectures diferents:

a) Primer, si es fa una lectura triomfalista d'aquelles mobilitzacions, d'acord. Però és una petita victòria dins la gran guerra. Perquè la guerra és contra el sistema, contra el capitalisme, contra el poder dels rics. I això no es va canviar a Seattle el 1999. Cal seguir, seguir i seguir contra l'Estat.

b) La pel·lícula ens ven molt positivament als activistes pacifistes i ens tracta gairebé de delinqüents als anarquistes violents (perquè els venen així). I a aquí discrepo. Potser en aquell moment la lluita pacifista va funcionar, però no sé fins a quin punt hi va haver enfrontaments ni res; per tant, no entraré a opinar-ho sinó que opinaré més generalment.

Resulta que estàs lluitant contra un Estat. Contra un Estat que et deixa manifestar-te a canvi d'unes condicions com, per exemple, no molestar i manifestar-te a 3km lluny d'on es fa la Conferència (sí, això passa actualment). Clar, si no molestes a l'Estat, tu ja pots anar manifestant-te que no canviaràs res i, per tant, l'Estat està content.

Resulta que lluites contra un sistema capitalista que fa que hi hagi nens explotats, i nosaltres comprem aquests productes. Hem de deixar que les grans empreses puguin estar impunement als nostres carrers i vagin explotant a nens, o cal sabotejar-los?

Cal recordar que l'acció directe no és MAI contra persones, sinó contra empreses, institucions, etc. explotadores, feixistes, opressores o el que sigui.

Doncs bé, la pel·lícula ens diu que no. Que lluitar contra el capitalisme només es pot fer des d'un ambient festiu, perquè sinó, clar, els rics i poderosos s'enfaden. Va home va!

I encara pitjor. Resulta que l'Estat, utilitzant la policia, comença a apallissar, a tirar gas, ... contra els manifestants i els manifestants bons són els que no s'hi tornen! La pel·lícula ens diu que cal que posem escrit al terra "una abraçada" davant de la policia, que deixem que ens peguin, etc. Que sí, serà un discurs molt maco i, collons, vaig riure quan una noia indefensa escriu al terra "Hug me" amb una fletxa cap als policies, ben armats.

Però això no és la realitat, companys. Perquè segons després la noia aquesta estava essent matxacada per l'Estat. I ens hem de quedar mirant-ho? NO

Cal respondre, cal crear barricades, cal tirar el que sigui, cal matxacar a la policia i a l'Estat. I alguns diran "d'acord, un cop et peguen pots pegar", però és que no cal esperar a que ens peguin! Bàsicament, perquè ja ho han fet i ja saps que ho faran. Perquè el seu objectiu és que no els molestis i, si els molestes, et matxaquen.

I encara aniré més lluny. La violència no ha de ser només contra la policia, que és qui ens colpeja físicament, sinó contra l'Estat i contra el poder dels rics que són qui realment busquen la nostra submissió, que estiguem callats, que obeïm i treballem per ells.

Buff...

què fàcil és parlar.

Reconec des d'aquí, però, que encara no he participat de cap acció (ni violenta ni no violenta) contra aquest sistema. Però bé... encara som joves. Des d'aquí el que vull no és ni fer-me el xulo ni el milhomes, sinó mostrar la meva solidaritat i ganes de lluita a tots aquells companys que (fagi anys o sols dies) lluiten contra aquest sistema.

gorina.

La farsa de la democràcia

2009-03-01T06:33:00.000-08:00

Ep gent, segueixo sent el Gorina.

Avui, com molts sabreu, són les eleccions autonòmiques de les altres dues nacions sense Estat de l'Estat espanyol: Galiza i Euskadi (no és tot Euskal Herria).

De Galiza no en puc dir gran cosa... la realitat és que desconec força la realitat però, des de lluny, sembla que la tradicionalitat democràtica sigui mínima i que les picabaralles polítiques es basen més en insults i acusacions entre els partits que no pas en vendre la pròpia ideologia.

Del que vull parlar avui és de les eleccions ANTIdemocràtiques que es faran a Euskadi. És una cosa que m'indigna moltíssim.

Com sabreu, ja fa anys que des del PP i el PSOE es vol evitar que l'Esquerra Abertzale tingui representació als diferents parlaments i han anat il·legalitzant els seus partits. Fins ara, l'Esquerra Abertzale sempre havia aconseguit presentar algun partit i donar-li el vot, però en aquestes eleccions han il·legalitzat les dues noves formacions abertzales: Democràcia3milions (D3M) i Askatasuna.

Així doncs, seran les primeres eleccions on l'Esquerra independentista basca no tindrà representació al parlament.

I això ho hem pogut sentir tots a la televisió, ho hem pogut llegir als diaris i a Internet i és una cosa que ningú se n'amaga. Però, encara que ningú amagui aquesta dada, gairebé ningú diu que la prohibició d'una ideologia és una acció totalment contrària a la democràcia i més propera al feixisme.

Però no, ningú ho denuncia. Tothom reacciona amb normalitat, tots els partits polítics fan veure que aquestes eleccions estan totalment legitimades i que no es prohibeix a ningú votar el que vulguin. Però és una immensa mentida.

El que s'està fent des de l'Estat Espanyol (i amb el permís del PNB, EB i Aralar) és il·legalitzar una ideologia utilitzant l'excusa del terrorisme. Realment el que estan fent és prohibir als ciutadans bascos votar el que ells creuen, no et deixen votar el que vols. Estan prohibint l'independentisme i el socialisme que demana l'Esquerra Abertzale. I prohibint el seu partit estan fent que més de 150.000 persones es quedin sense opció a qui votar!

El que demostra això és que l'Estat espanyol té clares dues coses:

1) No vol acabar amb ETA, ja que això només es pot fer des de el diàleg i ells, prohibint l'independentisme basc, prohibeixen qualsevol opció de diàleg.

2) Segons ells, hi ha democràcia. Però la seva democràcia es basa ÚNICAMENT en els partits que acaten el sistema (anti)democràtic espanyol. Si, com fa l'Esquerra Abertzale, denuncies la farsa de la democràcia en aquest Estat, t'oposes al capitalisme i, a més, demanes la independència miraran de il·legalitzar-te com sigui. No et deixen entrar en la democràcia, cosa que demostra que realment NO HI HA DEMOCRÀCIA.

I aquest és un tema que em crema molt. I em crema perquè els partits més antidemocràtics de tots són els que després s'omplen la boca de democràcia.

Avui mateix, el candidat del PSOE-PSE ha animat a participar de la "festa de la democràcia". Quina puta festa és aquesta on no se'ns deixa participar?!

Cal que comencem a denunciar seriosament aquestes pràctiques de l'Estat.

Espanya no és una democràcia i hi ha moltes coses que ho demostren: Monarquia, prohibició de l'autodeterminació, il·legalització de partits, falta de tradició en fer referèndums, bipartidisme...

Cal seguir lluitant contra aquest Estat,

Cal seguir lluitant per la llibertat,

Cal seguir lluitant per la democràcia,

Cal seguir lluitant per la independència.

Batasuna aurrera!

gorina.

NO hi ha llibertat d'expressió!

2009-02-20T06:29:00.001-08:00

Ep gent!

Segueixo sent el Gorina, aviat expropiaré el blog i el faré totalment meu... hohoho

Bé, avui vull fer un petit escrit perquè avui és el sisè aniversari del tancament del diari basc Egunkaria, com bé explica http://www.llibertat.cat:

En aquesta data l'Audiència Nacional espanyola va ordenar el tancament d'Euskaldunon Egunkaria, l'únic diari aleshores escrit en llengua basca. Aquest tribunal especial va considerar que el diari formava part del grup armat basc o que hi col·labora; mesos desprrés, el 14 de juny, va aparèixer el diari Berria, per suplir el buit deixat per Egunkaria a causa de la repressió.

És curiós veure com els poders de l'Estat defensen aferrissadament aquesta democràcia que ara fa 6 anys va tancar (és a dir, prohibir) un DIARI, sí, un diari, perquè CREIEN que tenia relació amb Euskadi Ta Askatasuna (ETA).

Crec que aquest fet és molt important perquè no només ens permet veure com la democràcia i la llibertat d'expressió a l'Estat Espanyol és molt minça (com també demostra algun manifest perseguit d'en Xirinacs, per exemple), sinó que a més ens permet parlar de la importància dels mitjans de comunicació.

Els mitjans de comunicació, en aquesta societat on tèoricament (pràcticament és diferent) no se'ns imposa res per les armes, són un punt essencial a controlar per part del poder si es vol mantenir a les masses, al poble, adormit i submís. Els mitjans de comunicació són, realment, mitjans de manipulació que ens dicten el que hem de pensar.

Els mitjans de comunicació són els que situen els temes polítics en l'ordre del dia. Però ho escullen ells, no pas la importància, ni la societat, sinó els mitjans de comunicació (controlats pel poder, és clar).

Això és el que fa que, per exemple, una frase de "mori el Borbó!" tingui tan ressò a arreu i se'n parli com a terratrèmol, mentre que si és algun personatge del PP o del PSOE el que fa una declaració insultant als catalans, això passa desaparcebut. I no passa desaparcebut per la importància, ni per la reacció de la gent, sinó per qui ho diu i quina imatge es vol donar d'aquesta persona.

Resumint, si el poder vol seguir al poder cal que controli els mitjans de comunicació, ja que si es controla a aquests s'aconseguirà que CAP opinió pública (important) es mostri contrària a l'Estat i, per tant, s'asseguren la seva permanència.

És per això que ni PP, ni PSOE, ni CiU, ni ICV, ni ara aquesta ERC venuda al joc de l'Estat, critiquen mai aquesta falsa de democràcia, aquest sistema realment impermeable on el poder ho controla tot sense l'ajuda dels tancs, però ho controla tot (que al cap i a la fi és el que compta).

I és per això que l'Estat s'afanya a tancar diaris com Egunkaria, perquè els que estem contra aquest model d'Estat no poguem fer sentir la nostra veu, no poguem fer-nos ressò, no poguem créixer. Per això i només per això, no per cap relació amb banda armada.

Salut a tots i a totes!

Grècia contra el sistema

2009-02-17T06:29:00.000-08:00

Ep gent,

avui m'agradaria parlar de quatre cosetes (no més, perquè crec que no sé absolutament res dels moviments polítics i de la història de Grècia) que em van marcar del viatge que vam fer a Grècia per a poder-les compartir amb els que no hi van anar, amb els que hi van anar poder comparar sensacions, i amb els que en saben molt més que ens puguin informar a tots.

La imatge que posaré no tindrà res a veure amb el tema... (vergonyetes.gif xd) però els que vam anar al viatge sabeu que he de posar una imatge amb el Guindu! :D

Bé, seguim :D

Com estava dient, dijous vam anar cap a Grècia amb l'institut i ens vam instal·lar en un barri del qual en desconec el nom però que era totalment pobre i d'immigrants (turcs, crec. Semblants als moros d'aquí). El primer que us explico és això perquè va ser una arribada que va impactar molt. No sé descriure massa, però era un barri totalment pobre, brut, deixat. Com una barriada de la qual l'Estat l'únic que vol és desentendre's de tot el que pugui passar-hi a allà. A més, el nombre de persones que s'hi movien era molt més elevat que la resta de ciutat que havíem vist (i que vam veure en els quatre dies), m'explico; en els carrers del barri ja hi havia més gent a allà, no passejant ni res, simplement per allà al carrer, però de cop i volta trobaves que en un carrer s'hi amuntegaven un gran nombre de persones, com si estiguessin fent una concentració o una manifestació. Més tard, des de l'hotel, també vam veure un elevat nombre de gent que s'amuntegava en una reixa i que, quan la van obrir, entrava en una mena de pati corrent... anaven a un centre social a que els donguessin quelcom, menjar, suposem.

Amb això el que us vull mostrar és que era un barri extremadament pobre. Però no només era un barri pobre, sinó que a més era abandonat, que ningú es preocupava per ell. La policia anava per tota la ciutat menys per allà (no us cregueu que veig bé la policia, sinó que dic que en una zona conflictiva, ja que pobresa vol dir conflictes, cal cuidar-la i fer-la prosperar), vés a saber si netejaven gaire el carrer, pel que vèiem nosaltres no, etc. I, a més, era un barri on les drogues te les trobaves cada 3 passes, sense exagerar.

Però no tota Grècia era així. Si sortíem del barri i caminàvem dos carrers, ja estàvem al bell mig de la ciutat, plena de botigues, llocs per menjar i, sobretot, gent sense problemes per sobreviure (ans al contrari, els sobraven els diners). Semblava que haguéssim anat a 2 ó 3 ciutats diferents només per les diferents zones de les ciutats que havíem vist.

D'altra banda, per tota la ciutat hi vam poder veure guixades i cartells (que òbviament no enteníem) amb símbols anarquistes, antifeixistes, o amb les inicials A.C.A.B. (All Cops Are Bastards). I quan dic tota la ciutat, vull dir tota. Realment increïble, molt moviment, molt més que a la zona més combativa dels Països Catalans.

A més, tot i no poder anar a Exarchia (no es deu escriure així, perdoneu) que era el barri més combatiu i anarquista, i segons ens van dir hi havia forces pancartes i moviment, vam tenir la sort de poder anar a una mena de concentració/informació d'una futura manifestació que es faria uns dies més tard en solidaritat amb Palestina. Tot i que a allà no hi havia ni gaire gent ni res (només era per informar, no era per combatre) ja es respirava un ambient diferent, un ambient de lluita, un ambient de canvi.

Això és més o menys el que jo vaig veure, el que jo vaig sentir, el que jo vaig notar. I em pregunto el per què de tan moviment a Atenes? Per què mentre a aquí a les barriades i a les zones pobres la gent passa de tot o té, fins i tot, ideològies properes al feixisme, a allà són clarament antinazis i contra aquest sistema que crea la seva pobresa? Per què a aquí no som capaços de fer que els pobres vegin que la seva pobresa és deguda a aquest sistema?

Bé, res més...

Cuideu-vos molt! :D

Diferents cultures a la nostra terra?

2009-02-06T14:35:00.001-08:00

Ep gent,

no parlaré de si als Països Catalans hi han de conviure més d'una cultura o no. És obvi que sí, que les cultures enriqueixen els territoris i que, com a arreu, n'hi ha d'haver una d'oficial i llavors permetre el desenvolupament normal de la resta de cultures dels habitants del país. El contacte entre cultures és bo.

Anant al que volia dir, doncs. Com alguns sabreu jo, de petit, vaig jugar 1 any i mig al Terrassa. Diria que era a la categoria d'alevins, que deu ser 5è o 6è de primària, és a dir, uns 10-11 anys. Jo, en aquella edat, ja era independentista (o el poc independentista que es pot ser en aquesta edat, simplement era català i no espanyol per qüestions de cultura o educació, però no tenia ideologia, òbviament). A Matadepera, tothom és català i catalanoparlant, el sentiment d'espanyolitat és mínim tot i que no tants vulguin la independència, però la meva visió del món llavors era que tothom era com Matadepera: catalans, i que la independència alguns la defensaven i altres no. Però tothom era català.

Quan vaig baixar a jugar a Terrassa, però, em vaig trobar amb gent amb samarretes de la selecció espanyola, gent que parlava sempre en castellà, que et deien catalufo, etc. Bé, eren petits quillos, cosa totalment normal, per desgràcia, en la nostra societat.

El problema no és que parlin castellà o no, o que animin una selecció o una altra. El problema és la (in)cultura que aquests tenen. Això va fer que l'equip, sense buscar-ho ningú, es dividís en dos blocs força clars: els catalanoparlants, o els que teníem cultura catalana, i els castellanoparlants, o de cultura espanyola.

Independentment d'aquests blocs, és obvi que tots ens comunicàvem entre nosaltres i xerràvem i tal, però les bromes, les converses més interessants, els que realment eren amics i amb els que fins i tot hi parlo encara ara són amb els que compartíem una cultura.

Doncs això, avui hi he estat pensant i me n'he adonat que la cultura d'un poble marca molt a les persones. La manera de pensar, de relacionar-se, de fer, ve molt condicionada per la cultura en la què t'has educat. Això és el que feia que entre els que tenim la mateixa cultura ens relacionem molt més i que es crein tantes diferències (fins i tot ideològiques) entre els de cultura espanyola i catalana. No gaires, per desgràcia, fan el pas d'acollir també la cultura del país receptor (és a dir, Catalunya. I dic país receptor perquè, òbviament, la cultura espanyola és forana).

Crec que és una petita mostra més de les diferències entre els pobles catalans i espanyols. No són diferències de millor un o millor l'altre, simplement que cada una és d'un lloc diferent i, degut a l'exèrcit, conviuen en el mateix territori i divideixen, més o menys, el país.

Cultura espanyola? Sí, i tant. Però als Països Catalans, que no siguin oficials!

Salut!!

A 60 AÑOS DEL INTENTO DEL ATENTADO AÉREO CONTRA FRANCO

2009-02-02T10:05:00.001-08:00

Ep gent,

avui us deixo amb un altre text per aprendre de la nostra història. El text no és meu i el reprodueixo tal com el va penjar el seu autor en aquest fotolog: sinvueltadehoja
[us recomano que el llegiu des d'on està penjat, ja que no sé per què se'm copia sense punts i a parts i es llegeix molt malament.]

En esta época en donde está tan de moda la llamada memoria histórica como estrategia política o estética progresista, los anarquistas siempre hemos tenido claro que ese juego falso no va con nosotros, por lo que nuestra dirección va encaminada a simple y llanamente a llamar a las cosas por su nombre, y recordarlas tal y como fueron sin ninguna otra intencionalidad que la de mantener la memoria viva de aquellos que lucharon contra toda tiranía y ejercer esa comprensión de nuestro pasado para entender mejor el presente y que nos sirva de cara al futuro. Así lo dejamos bien de claro en el último comunicado de la CNT con respecto al anuncio del juéz Garzón de reabrir la investigación sobre la represión franquista: http://www.cnt.es/node/317 . Recuerdo que un buen amigo que en su momento me dio clase de historia en el instituto siempre recordaba lo vergonzoso que le resultaba el hecho de que Franco hubiera fallecido en su cama, quejándose de que se hubiera hecho muy poco al respecto por acabar con él y dar un golpe sobre la mesa al franquismo latente en aquella época. Quizás lo que le ocurría es que no conocía muchas de las acciones que se diseñaron para acabar con su vida y que por unas cosas o por otras no llegaron a buen puerto. Sinceramente pienso que el hecho de que Franco no fuera asesinado se debe a la pura fortuna que le corrió, nunca olvidaré en una charla de Abel Paz (autor entre otros libros de "Durruti en la revolución española") el hecho que nos comentó de cómo estando paseando por el retiro se encontró con Franco (entiendo que junto con toda su corte encargada de defenderle de posibles ataques) y como se lamentó durante toda su vida de no haber tenido en ese momento su pistola para cargárselo.Pues bien, hoy se cumplen 60 años de uno de esos intentos fallidos por acabar con la vida del dictador que paso a detallar a continuación:En agosto de 1948, Laureano Cerrada Santos, cenetista destacado en la Guerra Civil, después activo resistente contra la ocupación nazi en Francia y, ese verano, relevante dirigente de la CNT-FAI en el exilio francés está decidido a liquidar a Franco en una espectacular operación (operación que al parecer fue obra original de Pedro Mateu, destacado libertario que participó en el asesinato de Eduardo Dato en 1921). Reúne a dos sindicalistas de la madera muy amigos entre sí, Antonio Ortiz Ramírez (quien fuera comandante la denominada Columna Ortiz) y José Pérez Ibáñez, El Valencià, junto con Primitivo Pérez Gómez experto piloto de Polikarpov I-16 (Mosca) durante la Guerra de España. El plan era bombardear la embarcación de Franco mientras preside la segunda jornada de regatas de traineras en San Sebastián, el 12 de septiembre. El proyecto era ultrasecreto puesto que el atentado estaba preparado para preparar una auténtica carnicería (la cual justificaría con un simple "Dios reconocerá a los suyos") y como Cerrada sabía que los dirigentes históricos del Movimiento Libertario español en Francia lo desaprovarían. Cabe destacar que Laureano Cerrada era el prototipo de anarquista caracterizado por su audacia, imaginación y gran soñador de hechos de gran renombre (uno de sus planes fue el de rapatar a Abd-el-Krim para negociar con él, en nombre del movimiento libertario, la independencia de Marruecos). Junto con Lucio Urtubia (de quien recientemente se ha realizado un documental que aconsejo ver por la calidad del mismo y del que ya informé en esta actualización tras su estancia en Valladolid: http://www.fotolog.com/sinvueltadehoja/45595485 ), el anarquista navarro que se ha hecho mundialmente conocido por ser el mayor estafador de la historia al clavarle a la actual Citibank 3000 millones de pesetas a través de cheques falsos, se especializaron en la falsificación siendo auténticos maestros en esas artes. Por algo Cerrada sería en aquella época el hombre más buscado por la Interpol, ¡con la nada despreciable edad de 73 años!Cerrada tenía claro que las antiguas tácticas de guerrilla de realizar pequeños atracos y del arriesgado paso por la frontera no iba a ninguna parte por lo que se apresuró por crear su propio estilo, es decir, a lo grande. Creó un negocio de transportes llamada "Empresa de Transportes Galicia" que serviría de tapadera para ocultar sus acciones de grandes dimensiones. Cerrada tenía muy claro que si de algo servía el dinero era para hacer la revolución, mientras opinaba que aquellos que querían destruirlo era porque les daba miedo. Para él, el dinero solo podía corromper a aquellos que no tienen convicciones ideológicas fuertes. Una afirmación muy discutida y con razón dentro de nuestro movimiento pero que en parte me siento identificada con ella, aspecto el cual curiosamente he hablado junto con otro compañero que es de esa misma línea. Lo que está claro es que hoy por hoy los grandes proyectos no solo se valen del esfuerzo y militancia de los compañeros sino también y casi diría que fundamentalmente del dinero.Pues bien, la estrategia de la empresa de Transportes que se conocería como "Operación pánico" fue abortada por la policía y de ella se librarían de haber sido asesinados el gobernador y arzobispo de Zaragoza (como ocurriera en 1923 cuando un grupo anarquista, supuestamente los famosos Los Solidarios, compuesto entre otros por los míticos Durruti, Ascaso y García Oliver, asesinó al cardenal Soldevilla). Esta operación era solo una pieza dentro de un plan general llamado "Plan X". De todas formas la operación pánico había conseguido en parte sus objetivos ya que había conseguido transportar las bombas con destino a San Sebastián.Cerrada está convencido de que una avioneta pasará inadvertida entre las muchas que ese día sobrevolarán el cielo. A finales de agosto, compra una Norécrin Nord 1203 en París. Perforan su suelo e instalan dos tubos de un metro para arrojar cuatro bombas incendiarias y 20 de fragmentación. El objetivo es claro: "Ni una bomba en el barrio de pescadores. Todas para el pescador de agua dulce". Primitivo Gómez vuela a Saint-Jean d’Angely, al norte de Cognac, donde se reúne con Ortiz y El Valencià. Después, con escala en Tarbes, llegan a Dax. Allí acude una camioneta que traslada las bombas desde Mont de Marsan.A las 13.00 horas sobrevuelan La Concha. Pero sí levantan sospechas. Cuando descienden a 300 metros, un hidroavión Dornier se les coloca detrás. Después, se suman otros cuatro cazas que también recelan, luego serán dos más. Los anarquistas localizan el barco de Franco, pero también pueden observar como las torretas de los torpederos que protegen al Caudillo siguen su trayectoria con sus cañones. Dan alguna vuelta, pero no se deciden a actuar. Nuevamente gracias a los confidentes de la policía lograrían entorpecer la acción anarquista.Rastrear la figura principal de esta historia como es Laureano Cerrada es espectácular, la vida de un hombre que se instruye en la escuela racionalista de José Alberola, compañero de Salvador Seguí "El noi del Sucre", impide la rebelión fascista en Barcelona participando activamente en la toma del cuartel de Ataranzas, se encarga con éxito de la Administración de los Ferrocarriles, crea colonias de niños y es de los últimos en abandonar España rumbo al exilio. En Francia se une en la resistencia antinazi y participa en acciones muy arriesgadas como eran el robo de armamento, creación de una red de fabricación y distribución de documentos para los judíos perseguidos. Las causas de su muerte en México estarían rodeadas de cierta oscuridad en una trama de venganza y traición, siendo acribillado a balazos. Él sabía que se había ganado muchos enemigos pero aún así nunca temía a nadie, según Eliseo Bayo, autor del libro "Los atentados contra Franco", era monstruoso en ese aspecto. Nadie le vió temblar nunca. Tal era así que se dice que "provocó" el encuentro con su asesino para que éste estuviera obligado a matarle.Cuenta la anécdota de una vez en la que discutió con sus compañeros en su "cueva" donde guardaba las maquinas de imprimir, a menos de quince metros del cuartel general de los alemanes. En el momento más vivo de la discusión, Cerrada abrió de par en par las ventanas. Desde allí se podía ver a los alemanes trabajando en sus oficinas.- ¡Gritad! Gritad ahora. Tan valientes que sois.Todos enmudecieron aterrorizados...Sobre Cerrada, está preparando el palentino César Galiano Royo (autor de varias obras sobre el anarquismo y la revolución española. Este es su blog: http://eldiadebarcelona.blogspot.com una crónica novelada sobre su vida.Otro libro que trata sobre este hecho concreto es el de Téllez Solá "Historia de un atentado aéreo contra el general Franco" (en la imágen la portada de una edición inglesa).Finalizo esta crónica histórica con una frase de él que me ha llenado por lo que significa de no perder nunca la esperanza: "A veces los pueblos simulan dormir, pero es el sueño que precede al ataque".

El plaer de córrer

2009-01-30T12:05:00.001-08:00

Ep gent,

avui faré una mica de Genís i per això em permeto el luxe de penjar una foto on surtim els dos. :D

Alguns sabreu que diumenge passat es va celebrar a Matadepera la Segona Cursa del Mont-rodon, d'uns 12,7km. L'any passat la vaig córrer (la foto és de l'any passat) i va anar molt bé, enguany hi he tornat però físicament no sóc el que era fa un any... però des d'aquí felicito als organitzadors (la Unió Excursionista de Matadepera) i els animo a seguir.

A mesura que passen els anys i no som tan petits me n'adono que córrer i esforçar-se fent esport ha deixat de ser un càstig (sobretot als entrenaments, quan ens portàvem malament) per passar a ser una bona manera de passar l'estona i de forma divertida. I això em va fer pensar (mentres corria, hehe) que als que ens agrada córrer no ens agrada perquè ens ho passem molt bé sinó perquè córrer implica un esforç, una dedicació, marcar-se un objectiu difícil d'assolir i el que realment agrada és l'assoliment, més o menys, de l'objectiu.

Això ens porta al plaer de l'esforç, i és un dels millors plaers que hi ha. No hi ha res com esforçar-se tant com es pot fins que el cos no pot més, amb les cames cansadíssimes, tot suat, i tu treient forces d'on no n'hi ha per poder aconseguir arribar a la meta o per poder guanyar un partit.

I un cop acabat l'esforç, trobar-te amb tot de gent que, com tu, ha assolit l'objectiu i, morta de cansament, estan per la plaça recuperant les forces i menjant un xic el que la UEM t'ofereix molt amablement.

Sincerament, córrer en curses com la del Mont-rodon és un dels plaers més grans, independentment de si la córres millor o pitjor.

Us animo a tots a practicar esport, que és vida!

Salut!

gorina.

Cal conèixer la història (Fets de Vitòria)

2009-01-24T13:37:00.000-08:00

Cal conèixer la història per no oblidar.

Ep gent,

crec que amb aquest títol ja ho dic tot. Trobo que és importantíssim conèixer el nostre passat, per conèixer-nos a nosaltres mateixos, per conèixer els que ens van donar la mà i, també, per conèixer els que ens van putejar, per recordar-ho i perquè ho paguin.

I tot això parteix d'ahir, que vaig veure un documental sobre els Fets de Vitòria del 1976 (el documental es diu "Lluís Llach, la revolta permanent") que barreja un xic de la biografia del mestre amb l'explicació dels fets de Vitòria per gent que ho va viure. No m'esperava que fos tan interessant.

Doncs bé, us explicaré ràpidament i a la meva manera aquests fets i, si en voleu saber més, Internet és una gran font d'informació.

Com (hauríeu de) sabeu, el 1976 Franco ja estava mort i enterrat i al govern hi havia Arias Navarro, un franquista que representa que havia de començar a obrir el règim cap a un Estat més democràtic (cosa que no va fer pas). Llavors Joan Carles I ja era Rei i va intentar formar un govern franquista (perquè aquests no s'enfadessin) però que comencés a obrir el règim per anar canviant les estructures d'aquest cap a la creació d'una monarquia parlamentària.

Des dels sectors opositors al règim feixista, aquests anys, ja de transició, van ser anys de molt moviment, moltes tensions, molta eufòria al veure que un canvi s'aproximava però també de molta por perquè ningú sabia per on anirien aquests canvis. El que sí que tenia tothom clar és que calia fer moltíssima pressió per a fer que els polítics no es desviessin en la via cap a la democràcia.

A Vitòria, degut a les males condicions en les que treballava la classe obrera, es va organitzar una vaga general (era la tercera, després de dos altres intents de vaga poc seguides) el dia 3 de març de 1979, vaga seguida massivament i que va dur a milers d'obrers i estudiants a manifestar-se al carrer. La gent havia quedat a l'Església de San Francisco d'Assís, del barri de Zaramaga, per a fer una assemblea (encara il·legal, malgrat la mort de Franco) dels treballadors. L'Església estava plena a vessar i encara hi havia gent a fora.

Fins llavors, les Esglésies eren un lloc sagrat i la policia mai havia atacat dins d'un recinte catòlic com aquest. Però aquell dia es respirava un aire diferent. L'Església estava envoltada de furgons policials, moltíssims, i ben aviat la policia va començar a carregar i a repartir cops de porra a la gent que volia entrar a l'Església.

Poc després, els policies van decidir (degut a una ordre dels que els manen, és a dir, dels càrrecs del govern, llegeixis Fraga Iribarne, llavors Ministre de Governació) evacuar l'Església. Una parella de policies van entrar a l'Església i van dir que en un minut s'havia de desallotjar, cosa totalment impossible degut al gran nombre d'assistents. Poc després, la policia va començar a trencar els vidres de l'Església, a tirar gàsos lacrimògens i a disparar pilotes de goma i bales de foc. La gent va intentar sortir com podia, però a fora de l'Església els esperava un bon cordó policial que els rebia a cops de porra, amb pilotes de goma de vàries mides i diferent duresa i, com he dit, disparant bales de foc.

Imagineu-vos el que és estar dins d'una Església en la que, des de fora, la policia t'està tirant gasos i pilotes de goma. Que quan intentes sortir et trobes centenars de policies colpejant-te i apuntant-te amb armes, sense saber on anar, amb la por que això representa, i veient com diversos companys són maltractats i ferits al teu costat... increïble.

La policia va disparar més de 2.000 bales! Una barbaritat... i tot per una simple assemblea obrera per a reclamar millores pels treballadors, per un tema de drets dels obrers! Increïble. I això no ho feia un règim franquista, no, ho feia un Estat que tenia com a Cap d'Estat el matiex que ara, que tenia com a Ministre de Governació el que fins ara era President de la Xunta de Galiza i que representa que havia de començar a fer passes cap a la democràcia i allunyant-se de les maneres del franquisme.

El resultat van ser 5 morts, entre ells dos nens de 17 anys, i més de 100 ferits provocats per la policia i aquests manats directament per Fraga Iribarne, cal no oblidar-ho. Els enterraments van ser massius i, per desgràcia, seguits de ben a prop per la mateixa policia que els va matar... us imagineu com de dur deuria ser viure-ho, per les famílies?

Els mateixos policies, després d'aquests fets, es deien entre ells "esto ha sido una masacre (...) hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. Esto ha sido una masacre".

Bé, aquests són els fets. I aquests fets van provocar que Lluís Llach composés Campanades a morts, que fa posar els pèls de punta, sobretot si coneixes aquests fets.

Com podeu esperar, ni Fraga Iribarne ni l'Estat espanyol encara no han demanat perdó per aquests assassinats i, no només això, sinó que ni les víctimes ni els seus familiars han estat tractats com cal.

Actualment, la Comissió que demana que no s'oblidin aquests fets també fa manifestacions per commemorar als afectats, als lluitadors. La policia espanyola (la ertzaintza) segueix rebent-los a cops de porra. Les coses no han canviat tant. I la lluita continua.

gorina.

Una societat envellida

2009-01-15T07:48:00.000-08:00

Ep gent,

ja no cal dir que sóc el Gorina, crec... xd

bé, avui voldria parlar d'un tema diferent, d'un tema més de la societat que no pas de política, futbol o altres temes que acostumo a tractar. Tot és arrel de la cançó d'Els Pets, Ningú (la lletra al final del post), i de parlar a classe de geografia sobre l'envelliment de la societat, etc., coses que han fet que el meu cap comencés a divagar...

he de dir que, personalment, des de l'estiu fins l'entrada del Nadal he tingut l'Àvia (la única que em queda i gairebé la única que he viscut) a casa, vivint amb nosaltres, ja que es va trencar el fèmur. Ara ha tornat a casa seva (si, vivia a casa seva i no a una residència, apartada) però els problemes - econòmics, físics, etc. - s'han accentuat i fet més públics, tot s'ha de dir. Això també m'ha fet plantejar més si el que fem a casa meva és normal o no, què fa altra gent, etc.

Bé, establim un ordre en el text.

La societat dels països rics són envellides, és a dir, cada cop hi ha més gent de la tercera edat respecte el jovent i aquests ancians necessiten una sèrie d'atencions i serveis especials, ja que físicament no estan com els adolescents (per dir-ho d'alguna manera). A més, en el camp econòmic, els avis ja no poden treballar i, per tant, no guanyen un sou sinó que aquest els el paga l'Estat (cosa totalment bona si no fos per la baixa quantitat d'aquests).

Els vells són vistos per molta gent com un destorb, com problemes, com persones que estan a les nostres vides i fan més nosa que servei. Sí, siguem sincers, per molta gent és així. Per començar, no cal dir que primer de tot ells també són persones i es mereixen ser tractades com a tal i que, òbviament, ells també van ser joves, com nosaltres, i han anat creixent, com nosaltres també. I no només han anat creixent, sinó que ens han fet créixer a nosaltres; els vells són els nostres pares, els nostres professors, els nostres entrenadors, els nostres caps, tota aquella gent que ens permet formar-nos, amb la que ens relacionem, totes aquelles persones que ens van construir.

Però no hem de ser egoistes i voler-los sols per això, perquè són com nosaltres i no volem que a nosaltres ens passi el mateix. La gent de la tercera edat és gent que té tota una vida a l'esquena (ens duplica, triplica o quatriplica l'edat!), milions de vivències i experiències i ha viscut canvis inimaginables (una persona que tingui 80 anys ha viscut la República, Guerra Civil, Dictadura i aquesta peculiar democràcia, i no només això sinó també canvis tecnològics, socials, etc.) i s'hi ha sapigut adaptar.

No només això, sinó que aquesta gent representa una saviduria, tenen un saber tradicional importantíssim que molts de nosaltres ignorem i que és molt més bo del que ens pensem (per això he penjat la imatge dels grandíssims avis de Caçadors de Bolets).

Trobo que se'ls ha de tenir un respecte molt més elevat, a aquesta gent, i no pas apartar-los sinó tractar-los com es mereixen: gent que ens ha permès créixer i que ha patit de tot, que no es mereix quedar abandonada i apartada.

Però no, la majoria de la gent adulta (i no tan adulta) viu massa preocupada en treballar, estudiar, descansar, com per "preocupar-se" pels seus pares. És molt més fàcil que la gent gran es quedi en una residència (on la cuiden i se'n preocupen uns altres) que no pas, si cal, portar-la a casa a cuidar-la tu, amb paciència i més estima de la que els poden donar en una residència.

Bé, acabaré bruscament, però he de marxar a entrenar als nens.

El més important, crec, ja ho he dit i suposo que se m'entendrà.

Salut a tots i merci per seguir-vos passant!

gorina.

NINGÚ - ELS PETS

esperant un any millor...

2008-12-31T12:50:00.001-08:00

... cosa no molt difícil xd

Ep gent,

No sabia quina imatge posar. Una d'algun/s coneguts? quin seria l'adequat? Si tard o d'hora ens acabem distanciant i perden importància... Per què? si no hi ha ningú "tan especial"... no no.
Doncs... alguna imatge important de l'any? Esportiva no, l'esport és oci i no és prou important... algun esdeveniment polític important? N'hi ha hagut moltíssims, certament. Sense anar més lluny la revolta grega que tot just acaba de començar i que espero que arribi lluny. Però... buff... també ho trobo buit de contingut, monòton i que també té fi... és importantíssim, però la lluita és el dia a dia, no només treure la bandereta l'últim dia de l'any.

Bé... el fet és que pensant (i com diu una cançó de Menaix a Truà), l'únic que dura eternament és el cel, la terra. I per això he decidit posar una foto del poble. No és un paisatge maco com els que t'ensenyen a les postals, però és el meu. I això és el que fa que m'agradi. Perquè aquest poble té MOLTÍSSIMS defectes, i potser cada cop més, però de moment és el meu i m'agrada. O vull que m'agradi.

Res, espero que tingueu un bon any i que sigui millor que el passat...

salut!

POEMA DELS OPRIMITS - KEN ZAZPI

gorina.

El Nadal és la societat de consum!

2008-12-26T07:15:00.000-08:00

Ep gent,

avui no em ve gens de gust fer el típic (per sort típic i no ja tan estrany) discurs criticant el Nadal, on tothom ens tirem a les botigues a comprar menjar, roba, regals i altres petits luxes mentre moltíssima gent (i no només al Tercer Món) passa gana i li costa molt arribar a final de més. El típic discurs en què es critica el consumisme i en general tot el Nadal, dient que "un altre Nadal és possible, més humà i no tan material". No.

Com he dit, per sorpresa meva (i m'encanta), aquest any he vist via FaceBook, blogs, fotologs, etc. molta més gent criticant el Nadal i aquesta societat consumista on l'únic objectiu que tenen empreses (i, per tant, el govern) és que consumim molt i el Senyor que controla la empresa s'enriqueixi més (els treballadors cobren igual o, sinó, al puto carrer...).

El que he notat, però, és que la gent no acaba de dir quina és l'alternativa. I des d'aquí vull invitar als ja polititzats a reflexionar un xic...

sí, som molts els que estem en contra aquest Nadal i seguim consumint igual i sent un més del ramat, i pensem que escrivint un escrit al blog criticant el Nadal ens rentem la consciència i ens quedem tranquils. Són uns quants més els que no critiquen el Nadal, però es senten malament pel consumisme i intenten col·laborar en campanyes solidàries. I són la gran majoria els que prou feina tenen en comprar i comprar com per pensar en altres coses.

El grup que m'interessa a mi, avui, és el de gent que critica (i amb els que estic d'acord amb el que diuen, majoritàriament) el Nadal i el seu esperit, però no diuen res més. Collons! Resulta que fem l'anàlisi difícil, que agafem i ens posem contracorrent de tothom, criticant una festa que ens venen com a "felicitat, alegria, bondat" però que en realitat diu "compra, compra, compra!". Fem el més difícil i resulta que no ens atrevim a fer el que és útil per canviar aquesta mala tradició: proposar una alternativa, un canvi, un pla d'acció, un altre tipus de Nadal.

Veig molts blogs criticant el consumisme del Nadal, però per què ningú posa, per exemple: "el consumisme del nadal, blablabla... degut a aquest sistema capitalista on per l'únic que ens volen és per enriquir als amos de les grans empreses. Mentres ens basem en aquest sistema, el Nadal no serà una festa per la família, sinó una festa pels amos de les empreses, que aconseguiran enriquir-se més mentres la gent creu que compra felicitat que haurà de pagar durament el mes següent. El que cal fer és acabar amb aquest Sistema Consumista i crear-ne un on l'important no sigui el que tens, sinó com ets i la bondat que transmets" ?

No, la gent es queda només amb la crítica al Nadal.

Però si no ens oposem al sistema, si no comencem a actuar contra el Nadal, tot seguirà igual.

(i això va també per mi...)

Bé, no sé si m'haurà quedat massa bé. No sé si se m'haurà entès. Però bé...

a aprendre dels grecs! Mentres hi ha lluita, no hi ha espai pel consumisme!

gorina.

"No cal que m'ensenyis a pescar"

2008-12-21T14:17:00.000-08:00

(aquest "conte" l'he trobat al blog del Titot, cantant català, i el reprodueixo tal com està a alla: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116062)

A.B. solia dedicar els dissabtes al matí a recollir peixos per enviar a la gent de la llunyana Vall del Riu P., una zona subdesenvolupada molt castigada per la misèria i la fam.
Un dia, A.B. va creure que havia de fer un pas més i es va fer voluntari per anar a la Vall del Riu P.Només d'arribar es va trobar en W.Z. i li va dir:
―Hola, sóc del grup que us envien peixos. Hem pensat que en comptes de peixos seria millor que us portéssim una canya i us ensenyéssim a pescar.W.Z. li va dir ―Moltes gràcies pels peixos. T'ho dic sincerament. Gràcies a la vostra ajuda ara, a la Vall, només moren deu persones cada setmana, abans en morien dotze.
A.B., cofoi, li va dir ―Doncs a partir d'ara amb la canya...
―No cal que m'ensenyis a pescar ―el va interrompre W.Z.―,si ens vols ajudar el que has de fer és evitar que el teu veí, el senyor C.D. controli i exploti el nostre riu. Ell s'endú tots els peixos i els seus guàrdies no ens hi deixen ni acostar.
―Com vols que ho faci això? No ho puc pas fer!―
―Jo sí que no ho puc fer! Tu sí, viu al costat de casa teva― el va contradir W.Z.
―Ell explota el Riu P. d'acord amb la llei del meu país― va respondre A.B.
―Que és "la llei"?
- Allò que és just. ― va respondre A.B.
―I creus que és just que el senyor C.D. mantingui el control del Riu P. en base a un expoli fet quan érem una colònia vostra?
―No, certament.― va reconèixer A.B
―Aleshores la vostra llibertat es basa en la nostra opressió?
―Em temo que sí.
―Llavors, si ens vols ajudar, has de matar el senyor C.D.― va concloure W.Z
―No puc matar una persona! ―es va defensar A.B.
―No fent-ho permets que en morin 10 cada setmana a la Vall.
―Si el matés n'hiu posarien un altre.
―Mata'l també.
―Ni posarien un altre
―Mata'l també. ―insistí W.Z. ― Un cop morts dos directors de l'explotació del Riu P. ningú voldria ocupar aquest càrrec.
―Matar-los aniria contra la democràcia del meu país, la seva mort sortiria a tots els noticiaris, no podria viure amb aquesta càrrega! ―s'excusava A.B.
―Però podràs viure amb la càrrega de deu morts setmanals pel sol fet que no t'ho recordarà la televisió?

A.B. va tornar a casa i es va convèncer que el món era injust i que no podia fer res per canviar-ho. Va ser el pretext que va usar de suïcidi social. Ara els dissabtes al matí els passa al Centre Comercial G. i reconeix que és un simple usuari del món. Això sí, de tant en tant dóna peixos quan passen per casa els voluntaris de la Vall del Riu P.
W.Z morí de fam al cap de dues setmanes.

Visca la República, mort al Borbó!

2008-12-08T13:52:00.000-08:00

Bona nit,

doncs aquí tornem, després de força temps sense actualitzar. No per falta de notícies ni arguments, sinó per falta de temps, per altres distraccions... a veure si ara que s'acosta el Nadal (del que també se'n pot parlar força) aprofitem (en plural xd) per escriure més.

Com sabreu, dissabte es va celebrar el 30è aniversari d'aquesta Constitució espanyola, hereva del franquisme, escrita sota la por d'una revolta de l'exèrcit, escrita per no molestar als que manaven llavors. Aquesta constitució que assegura la vida d'una Monarquia anti-democràtica, d'un sistema que beneficia les desigualtats i d'unes lleis que prohibeixen la celebració de referèndums per l'autodeterminació dels pobles.

Però tot i que hi hagi gent que celebra aquesta Constitució (curiosament al mateix sac hi ha la monarquia, l'extrema dreta del PP i la falsa-esquerra amb fons espanyolista del PSOE) també som molts els que la rebutgem i es fan actes arreu del territori.
És per això que en Joan Tardà va participar en un acte en contra d'aquesta maleïda Constitució i el va acabar amb una frase que ha creat polèmica a les Espanyes: "Visca la República, mort al Borbó!"

Jo, des d'aquí, subratllo les seves paraules, dic que hi estic totalment d'acord i que trobo perfecte que ho digui. Perquè a mi m'és igual si el Borbó es mor o no, però el que vull és que perdi tot el poder i tota la riquesa il·legítima que aclapara.

Dit això, també vull fer un petit apunt criticant que en Tardà matisi aquesta frase dient que "es referia a Felip V". Mort al Borbó vol dir Mort a la Monarquia, i qui no ho vulgui entendre que s'hi posi fulles. Però no ens podem baixar els pantalons davant l'espanyolam.

CONTRA LA CONSTITUCIÓ,
CONTRA LA MONARQUIA,
VISCA LA REPÚBLICA, MORT AL BORBÓ!

gorina.

Felicitem a l'Obama, amb retard

2008-11-12T13:38:00.000-08:00

Ep gent,

segueixo sent el Gorina, que s'ha d'anar actualitzant això!

Com sabeu, no fa pas gaire el senyor Obama va guanyar les eleccions de l'Estat més important del món (ens agradi o no), de l'Estat que representa més cruament el capitalisme i de l'Estat que més recursos controla.
És lògic, doncs, que des d'aquest blog (com des de tants d'altres) volguem dedicar unes línies a aquest personatge i a les eleccions dels Estats Units en general.

Primer de tot, cal dir que en Bush ja no es podia tornar a presentar a aquestes eleccions. Aquest personatge era, sobretot, carismàtic. Els uns el volien molts i els altres l'odiaven a mort. Una cosa similar al que passava amb l'Aznar, si fa no fa, però que realment trobo que és exagerada, falsa i irreal.
Considero que és igual si el polític es diu Aznar, Bush, Fraga o Mc Cain (per dir alguns noms). L'important és el programa polític que es té i la ideologia amb la que (teòricament) has de ser coherent durant el teu mandat. Per tant, m'és igual si el senyor es diu Aznar, Rajoy o Piqué, són la mateixa merda. Però sembla que la gent només té mania a uns...

D'altra banda, amb l'Obama ha passat una cosa similar al que va passar amb el Zapatero. Les similituds són moltes i fins i tot els dos ens venien canvi, progrés i promeses molt maques. Zapatero no ha complert les expectatives, l'Obama imagino que anirà pel mateix camí.

Però em vull centrar sobretot en dos dels punts més importants de la campanya d'Obama (del McCain, el seu Rajoy particular, avui no toca parlar-ne):
1. És el primer president americà negre (o afroamericà o digeu-li com vulgueu). A aquesta tonteria la gent li dóna una importància brutal. Sí, és cert que els negres han patit molt, que mica en mica es va aconseguint la igualtat, que és bo que gent de qualsevol color arribi a la presidència, etc. Però això mai, mai, ha de fer que el candidat sumi punts positius. Jo sóc antiracista i considero que tots som (o hem de ser) iguals i, per tant, tractaré exactament igual al candidat blanc que al negre. No ho trobo important això i ni ho citaria si no fos per la importància que li dóna la gent.
2. L'Obama ven optimisme, ven canvi. I això tan tonto, això tan inútil, això tan-res, dóna uns resultats increïbles. I s'ha pogut veure amb la victòria aclaparant que ha obtingut. Però, realment, què collons és aquest "Yes, we can"? A mi no em diu res... Jo li preguntaria:
Quins canvis vol fer? Vol canviar el sistema? Vol acabar amb les desigualtats?
O vol seguir amb el mateix sistema que esclavitza i s'aprofita de mig món? I vol seguir beneficiant a les grans empreses que li han finançat la campanya?

Ho sento molt, però ni McCain ni Obama són gens del meu gust.
Cert, millor Obama que McCain, però em nego a conformarme amb el que em donen. Em nego a conformar-me en maquillar la imatge dels EUA però no canviar-ne res. Em nego a que els que controlen els Estats Units siguin els mateixos que sempre, els rics. M'hi nego, i per això no celebro la victòria d'Obama, per això no em deixo endur per la corrent propagandística brutal que ens fan TOTS els mitjans de comunicació.

Ho sento, però el canvi d'Obama és massa petit. És com el de Zapatero amb el PP.
I, a mi, no em serveix. No m'arregla l'Estat. No em dóna el que vull.

Salut, i no ens hem de deixar emportar per quatre frases maques, ni per la propaganda dels mitjans. Cal tenir les idees clares i no vendre-les per quatre llenties. Cal seguir lluitant.

Futbol?

2008-11-09T07:30:00.000-08:00

Ep gent,

avui no toca parlar de política. No ho és tot, la política.
I parlaré des de les meves vivències en el món del futbol, en concret en el Matadepera. I és que el futbol, independentment que t'agradi o no, independentment de si hi estàs a favor o no (és un negoci molt criticable), és un esport de masses, molt practicat, molt important, i que esdevé un factor més en la relació entre la gent i en l'educació de les persones i que reflecteix alhora com són les persones que practiquen i/o segueixen aquest esport.

És per aquesta importància del futbol (i l'esport en general, depèn la zona l'esport majoritari és un o altre, però la importància és la mateixa) que cal que s'aconsegueixi crear un ambient idoni en cada club per a que l'educació tan futbolística com personal dels nanos sigui la millor. És per això que trobo realment de pena que per exemple a Matadepera, com en altres camps, es jugui en un camp que no és gens clar, amb platges, bams, un camp petit, etc. que ajuda a tot menys a jugar a futbol.

Però no parlarem del lamentable estat del camp del Matadepera, que no permet pas jugar a futbol sinó a pilotassos. Parlarem de la lamentable educació que tenen certes persones (i això passa tan en categories de cadet com en amaters, de 28 i més anys) que es dediquen a donar patades, insultar, colpejar i embrutar el futbol. I d'aquesta gent te'n trobes gairebé cada setmana.
Trobo lamentable que hi hagi persones que es dediquin a barallar-se amb tothom enlloc de jugar a futbol i disfrutar amb bon rotllo. I per què passa això? És fàcil de veure si vas a veure algun partit de nens més petits, on els pares des de la grada es dediquen a insultar a l'àrbitre i a tot quisqui i animen al fill a liar-la.
De tal pare, tal fill.

I és aquí on els clubs haurien d'actuar. Però sembla que a els clubs els sembla perfecte que els seus jugadors acabin a òsties setmana sí setmana també. La violència s'ha instaurat en el món del futbol (tan a les grades com en el camp) i és un clar reflexe d'una societat on no s'educa a les noves generacions i on aquestes aprenen el que fan els pares i el seu voltant: violència, violència i violència.

Cuideu-vos!

Ho aconseguirem!

2008-11-02T13:12:00.000-08:00

Ep gent!

Torno a ser el Gorina, després de força temps sense actualitzar... la veritat és que les estones lliures que tinc les aprofito més per a no fer res que per a cap altra cosa, però bé. Trobo que aquest era un moment bo per actualitzar, que s'ha de seguir fent, encara que no sigui amb grans escrits ni sobre temes d'actualitat (que últimament n'hi ha forces, per cert)

Doncs bé, avui toca pujar-nos la moral.
I ho començaré explicant una anècdota que els va passar als meus pares aquest estiu, de vacances a Estartit. Jo tenia la tovallola amb l'estelada estirada a la platja (i jo banyant-me), i de cop va aparèixer un noi (d'uns 30 anys aproximadament) que els va preguntar als meus pares (la conversa, òbviament, no és textual xd):
Noi: Teniu res a veure amb aquesta tovallola?
Mare: Sí, és del meu fill. Per què?
N: Perquè m'agrada molt. Creieu que ho aconseguirem?
M: No ho sé, el meu fill està convençut que cada cop som més.
N: Bé, jo no ho tinc tan clar, però tan de bo sigui així!

I sí companys, ho penso. I cada cop ho tinc més clar.
I no només la independència, sinó un món amb més justícia, un món amb menys desigualtat, un món millor.
I alguns direu que estic boig, que la classe política fot putar (fins i tot els que haurien de ser "els nostres"), que la gent passa de tot, etc. però quan veig una important massa de gent movent-se per ambients alternatius, sigui manifestacions, siguin concerts, siguin samarretes, etc. ho tinc claríssim: guanyarem!
I pot ser amb coses tan tontes com un concert. Sí. Podeu dir que la música mou molta gent, que no tothom que va als concerts creu el que canta, que és per anar de borratxera, etc. però hi haurà un dia en què ens haurem de posicionar: dependència o independència, desigualtat o igualtat. I serà llavors quan tota aquesta gent ens donarà el seu suport, quan sortirà gent preparada que no ens trairà per un bon sou al Govern, quan HO ACONSEGUIREM.

Visca el poble!

Pressupostos de l'Estat

2008-10-18T14:20:00.000-07:00

Ep gent,

sóc el Gorina, actualitzant ara que tinc temps i m'avorreixo...
realment, les setmanes es fan força dures amb el Treball de Recerca. Però bé, farem un festival quan l'acabem :D

Avui m'agradaria parlar d'un tema força actual: els Pressupostos Generals de l'Estat.
Com suposo que sabeu, els partits catalans (CIU-ERC-IC, ja que el PSOE és espanyol) han decidit votar negativament els Pressupostos Generals sobretot per la falta de diners que se'ns retorna a Catalunya, que consideren insuficient.
Òbviament no entraré a valorar això. És obvi que tenen raó, que s'ha de votar que no i que el finançament que ens vol donar Espanya és tan penós que no mereix ni mirar-se'l. Tampoc valoraré el vot negatiu del PP, normal. Ni el vot positiu dels "diputats catalans del PSOE" ja que ho considero normal: el que és important no és d'on ets sinó la ideologia, i en això PSC=PSOE i, òbviament, voten el mateix.

El que m'agradaria fer veure és que, ni anant junts més de la meitat dels diputats catalans, la dependència que tenim de Madrid fa que siguin ells, els espanyols, els que decideixin quants diners ens tornen (perquè eren nostres, recordo) i com ens hem de desenvolupar.
I pot semblar una tonteria, però hi ha moltíssima gent encaparrada en que, si els catalans anéssim tots junts, si féssim les coses bé, Espanya ens hauria de fer cas i viuriem millor. Això és una IMMENSA MENTIDA perquè: primer, és impossible que el 75% (poso xifra força baixa i tot!) dels diputats catalans es posin d'acord en què i com s'han de fer les coses; i, segon, perquè els espanyols, quan no ens volguin donar alguna cosa (com més diners) buscaran el suport a un altre lloc i, sinó, en ells mateixos (recordem que PSOE+PP=99% gairebé xd).

I no afegeixo gran cosa més.
Només això: Espanya no ens necessita. Si volem tenir diners, millorar, més infraestructures o, simplement, volem decidir nosaltres què volem fer amb les nostres coses només hi ha una via: independència.
I això es demostra dia a dia: els partits catalans + PP voten no els pressupostos, però el PSOE ja s'espavila en buscar suports que per 4 duros li donaran suport a ell i al seu model d'Estat. I, mentrestant, els catalans ens culpem a nosaltres i als bascos (que donen suport al PSOE) d'aquesta desgràcia, en comptes de dir clarament que això és culpa de l'Estat Espanyol i que hem d'acabar amb la dependència a la qual estem sotmesos.

Que vagi tot molt bé! ;)

La crisi s'acosta...

2008-10-03T13:25:00.000-07:00

Ep gent,

torno a ser en Gorina, actualitzant, per variar, i intentant fer-ho sovint.

Com sabeu (a les notícies i arreu ens atabalen amb això) estem entrant en una crisi econòmica, és a dir, un període en el que l'economia va malament i, per tant, hi ha falta de llocs de treball, diners, menjar,... un període on es produeix molt menys i, per tant, es necessiten menys treballadors. Aquests, simplement, es queden sense treball, sense diners i, per tant, en pobresa.

Tot i que des del Govern Espanyol (i la majoria de polítics) se'ns intenta fer creure que ja hem entrat en crisi però que durarà només 1 ó 2 anys i se solucionarà ràpid, la realitat és que encara no hem entrat en crisi (estem en una desacceleració), però aquesta s'acosta ràpidament i sembla que serà molt més dura del que la població creu.
Ara, però, les empreses ja han començat a acomiadar a part dels seus treballadors (SEAT, ho ha fet amb 4.700, per exemple) i aquests es queden a l'atur, sense diners, amb una família per alimentar i, segurament, també una hipoteca a pagar.
I això, companys, només acaba de començar.

Amb els mesos seran cada cop més els treballadors a l'atur. És a dir, el nombre de famílies que patirà, i molt, per poder viure. I això és molt greu.

I per què passa això?
Molts economistes et diran que el mercat s'ha saturat, que la gent no compra, etc. però, realment, el que ha passat (i passarà fins que no ho canviem) és que el sistema capitalista establert a bona part del món es basa en períodes de creixement (on tot és molt maco) i en períodes de crisi (on el poble pateix). És per això que des de sempre estem condemnats a patir aquesta crisi.
És cert que aquesta crisi pot ser més bèstia o més lleugera, però en un estat capitalista, on cadascú mira per ell (sobretot els rics, que són qui manen) és clar que és més fàcil que la crisi sigui dura que no pas lleu.

Per acabar m'agradaria recordar que qui pateix més les crisis és el poble, la classe treballadora. No perquè sigui una de les coses que sempre es diuen i sigui guai defensar aquesta classe, sinó perquè els treballadors són els primers a ser acomiadats, a quedar-se sense feina, sense diners. En canvi, els rics, els que controlen les empreses, són els que podran seguir vivint força tranquils. Potser sí que guanyaran menys diners, però ja s'encarregaran ells d'acomiadar als treballadors (és a dir, de fer que centenars de famílies passin gana) per a no perdre'ls ells (una/poques família/es).

I a aquí és quan jo us pregunto... què és, per vosaltres, més important: el benefici de l'empresa/amo, o la remuneració per als treballadors?

Cadascú que s'apliqui la seva resposta...

Salut!

P.D. En aquest text és possible que tingui varis errors, no sóc expert en economia... però és mitjanament com ho veig. Si algú vol corregir-me, estaré encantat!

Els nens escrivien sobre la guerra

2008-10-01T10:04:00.000-07:00

Ep gent,

torno a ser el Gorina i avui toca una actualització un pèl diferent...
faig el treball de recerca sobre la Transició i m'ha tocat documentar-me sobre què hi havia abans, a la Dictadura. Em va sorprendre que hi hagués certes revistes escrites per nens, o on els nens hi escrivien, com "Tibidabo", "Petits" o "Patufet".

El llibre que m'he llegit dóna alguns exemples del que escrivien els nens sobre la guerra. Us en deixo alguns fragments que no comentaré, això us ho deixo per vosaltres:

"Jo abans de la guerra anava a l'Escola del Mar i m'agradava molt perquè em banyava tots els matins. El divendres van venir a bombardejar i van tirar una bomba incendiària a l'Escola del Mar i la van cremar tota. Quan el papà ho va saber es va posar a plorar perquè s'estimava molt aquella escola."
(Rita Bel, 9 anys. Escrit a la revista "Tibidabo")

"La meva tia torra blat per fer cafè. Un dia vaig anar a buscar el pa i uns nois me'l van prendre"
(Antoni Castro, 7 anys. A la publicació "Petits")

"L'altra nit vaig somiar que un avió feixista em tirava bombes i jo amb la mà, les hi tornava."
(Remei Rius, 8 anys. Escrit a "Tibidabo")

Salut!

Boixos Nois

2008-09-28T06:45:00.000-07:00

Ep gent,

avui toca, per desgràcia, fer propaganda a aquest grup ultra del Barça, els Boixos, que en el derbi d'ahir contra l'Espanyol, per variar, la van tornar a liar.
Ahir era l'últim derbi que es jugaria a Montjuïc, ja que els pericos se'n van de Barcelona la pròxima temporada. Per això els Boixos van voler preparar-los un bon comiat, tirant (entre altres coses, imagino) bengales als seguidors pericos (en una zona del tot normal, no pas ultres com el BB.BB.)

Per començar voldria denunciar aquest lamentable espectacle que es va veure ahir. Mentre tots fruíem d'un gran partit de futbol (tot i perdre) com feia temps que no vèiem, els Boixos van haver de demostrar que segueixen sent igual de subnormals que sempre.

Alguns ens diran que els Boixos són un grup d'animació que anima molt, que no tots són violents, que és el Laporta el que hi fot merder, que gràcies als Boixos s'animava al Camp Nou i que feia goig veure'ls, que són independentistes i defensen Catalunya, etc...
però, sincerament, espectacles com els d'ahir justifiquen clarament que se'ls fagi fora del Camp Nou i, al meu parer, s'haurien de fer fora de tots els camps.

Tan malament està al nostra societat que ens prenem els partits de FUTBOL (un esport com un altre) com si fos la Guerra Civil? Que la gent es pensa que va a lluitar contra un altre bàndol, contra un enemic que es distingeix per portar uns colors diferents?
Realment hi ha gent que no veu que una cosa són els equips de futbol i una altra les persones que el segueixen? Que l'equip es tria perquè sí, sense que cap sigui millor que un altre, sense que els seguidors de l'equip X siguin diferents als de l'equip Y?
Jo és que quan sento a parlar a la gent al·luciono... sentir que "els pericos s'ho mereixien, per espanyolistes". Se'm cauen els collons a terra.

Fins que no sapiguem distingir entre un puto partit de futbol, on la gràcia és veure-hi jugar a futbol i amb una qualitat increïble com ho fan alguns jugadors, i una guerra contra una gent de la qual no en sabem res, no anirem enlloc.

Aplaudeixo a en Laporta per haver tret aquesta gent del Camp Nou, no representen a ningú, i animo a tots els altres Presidents de clubs esportius a lluitar contra la violència en els camps de futbol (UltraSSur, BB.BB., etc.)

Boixos no!
Barça sí!

Hem tornat!

2008-09-25T14:51:00.000-07:00

Doncs això, hem tornat!

I m'atreveixo a dir hem, tot i que a veure si el Joel s'anima gaire o no... xd
I per tornar de la millor manera, una foto del MESTRE! Del Follet Tortuga, el més mall dels malls abans que existís el mallisme!

I res, venim amb ganes per aplaudir actes arreu dels Països Catalans, com el Correllengua, denunciar les polítiques de l'Estat espanyol i també de la Generalitat. Podem parlar d'educació (força nefasta, actualment) o fins i tot de com el mal temps ens pot arribar a canviar l'estat anímic totalment i a fotre'ns de mala llet (com ha estat el cas d'un servidor xd).

Però bé , avui és el primer dia i només obrirem una enquesta i esperem que seguiu venint a veure'ns.

Moltes gràcies als pocs que us passareu.

Visca la terra!

Parlem de diners

2008-07-21T13:54:00.000-07:00

Ep gent.

Avui torno a ser el Gorina, molestant per aquí.
M'agradaria parlar d'un tem a (una mica per sobre) que, ni domino massa, ni sé les dades exactes ni tinc ganes de buscar-les. Però és un tema que cada cop és més i més obvi i que podria ajudar molt als no convençuts a veure que quan més temps estiguem a Espanya, més hi perdrem.

I és que fa uns dies, no masses, es van publicar les famoses balances fiscals en les que hi diu quines Comunitats Autònomes són més solidàries i, en canvi, quines són les que reben més.
Els resultats eren els esperats (per això no les publicaven, els espanyols!) i, efectivament, Catalunya té un dèficit important, gairebé igual al que havia assenyalat la Fundació Josep Irla (propera a ERC). Però no només això, sinó que les 3 Comunitats Autònomes més espoliades són, precisament, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià (en aquest ordre). No us sona una mica a Països Catalans, això? I Espanya putejant-nos, per variar una mica...
Crec que des d'aquest blog s'ha de posar en evidència aquest espoli que patim els PPCC per part de l'Estat espanyol i demanem que s'acabi, tot i que no ens mamem el dit i sabem que si Espanya ens vol és, sobretot, per la pela i, per tant, si volem acabar amb l'espoli hem de deixar de ser espanyols, una vegada més.

Fa gràcia, a més, que els espanyols diguin que som molt solidaris. Quina solidaritat és la que et fa pobre, la que et fa tenir números vermells, en benefici d'altri que t'insulta i vol eliminar la teva cultura?
D'això, companys, no se'n diu solidaritat. D'això se'n diu espoli. Robatori. La solidaritat es dóna voluntàriament i aquest, precisament, no n'és el cas.

I canviant una mica, no massa, de tema: avui he escoltat per les notícies que les empreses que millor passaran la crisis seran aquelles que exporten força a fora de l'Estat espanyol.
No entraré a valorar el model econòmic actual, que ens permet crisis com aquesta que aviat patirem, sinó que voldria contrarestar l'argument típic de "si Catalunya fos independent, els espanyols no comprarien res a empreses catalanes i ens arruinaríem". Doncs guaiteu quina ruïna! Tot i que som molts els que diem que això no seria cap problema, ja que l'actual mercat hauria de ser Europa i no Espanya, aquesta notícia ens diu clarament que qui vol sobreviure ha d'obrir-se mercat i no quedar-se a Espanya...

bé, era només comentar la notícia.

A veure si a partir d'ara m'animo (El Joel ja ni el conto xd) a comentar temes més amens, com música, esport, etc...

Cuideu-vos molt!!

gorina.

La mania de criticar

2008-07-15T14:30:00.000-07:00

Ep gent,
torno a ser el Gorina, actualitzant després d'una Acampada Jove'08 realment genial, tot i que passada per aigua, per desgràcia.

Però, tot i que ha estat genial, sempre hi ha coses que fan reflexionar o almenys dir "com es pot ser tan subnormal?". Perquè sovint tendim a mitificar el moviment independentista com si fóssim persones molt intel·ligents, cultes, nets i educats. Però no, desenganyem-nos, som humans i no som superiors a ningú, per desgràcia, i algunes vivències de l'Acampada ho demostren, almenys per part d'alguns energumens.

Segurament molts sabreu que durant la segona nit de l'Acampada, a les acaballes, hi va haver força brega i unes nates que no tenen res a envejar a les de Zona Hermètica, ans al contrari. Però no és d'això del que em volia queixar, sinó la puta mania anti-jerki que té la gent.
Jo, que cada cop em considero més lluny políticament d'aquesta gent (bàsicament per la incoherència que demostren, no per res més), entenc perfectament que la gent critiqui a les JERC, que no hi estigui a favor, que en despotriqui o, fins i tot, que els consideri igual de venuts que a la gent de CiU (tot i no compartir aquesta idea, jo). També entenc que critiquin a alguna gent de l'organització, per anar de prepotents (ja ho diuen, el poder corrompeix a la gent) fent de segurates i controlant-ho tot, allà amb els walkies, com si fossin més importants.

Tot això ho puc arribar a entendre, i algunes coses compartir-les. El que no entendré mai i, ans al contrari, criticaré sempre és el fet d'anar a tocar als collons als militants de les JERC. Qui collons s'han pensat que són, els que ho fan? Que ells són molt millors? Que són superior? Que la seva raça està per sobre dels jerkis i, per tant, poden insultar-los, putejar-los i ridiculitzar-los?
Fins a quin punt estem arribant, gent?
Sincerament, s'ha de ser subnormal per insultar a algú que milita a una organització que no t'agrada. I encara més anar a un festival organitzat per aquesta organització i començar a guixar "putos jerkis" i cridar "jerki qui no segui" o cagar-te amb els jerkis perquè, per culpa de la pluja, s'han hagut de suspendre els concerts, tot i que ells s'ho currin habilitant pavellons tot i no tenir-ne cap obligació.

Però el que ja és de imbècil perdut, el que és d'un nivell de xapo, als que tant critiquem i fem veure que nosaltres som millors, és dir "anem a putejar als jerkis! Tirem els lavabos i que es fotin els putos jerkis" i, entre dos, començar a fer balancejar el puto polyklin i llançar-lo a terra.
I no, no exagero, ho he vist en directe i m'he cremat per dins, sense poder dir res perquè els senyorets "són superiors" (ho eren, en número).

Arriba un moment, companys, que la radicalitat traspassa la línia del respecte i llavors és quan ens tornem en imbècils, en púrria, en desgraciats. I jo, amb la gent que és capaç de fer aquest tipus de coses, amb la gent que viu obsessionada en contra de les JERC, jo no hi vull tenir massa cosa en comú.
I, ull!, jo no estic dient que no vull res en comú amb els que estan en contra de les JERC, sinó amb els que hi estan obsessionats fins el punt de tirar un lavabo d'aquests ronyosos on els acampats podem anar a pixar.

I ara canviaré de tema, i és que la Selecció Catalana d'Hoquei Patins està jugant partits oficials de la Copa... Amèrica!
Sí, sí, senyors, tal com ho sentiu! Amèrica!
Fixeu-vos com està el pati que, per culpa d'Espanya que no ens deixa competir oficialment, hem d'anar a competir a un continent que no és el nostre, a Amèrica, amb seleccions amb bon nivell com Argentina.
Realment trist que siguem un país normal a Amèrica i no pas a Europa... però vaja, coses que passen en aquest món injust per definició.

Només desitjar molta sort a la Nostra Selecció i, de pas, criticar que TVE3 no en retransmeti tots els partits, tot i que ho hauria de fer tractant-se realment de la Selecció Nacional.

Cuideu-vos molt gent!

gorina.

Manifiesto por la lengua común?

2008-07-07T13:15:00.000-07:00

Bones, companys.

Fot anys que no escrivim a aquí i crec que ja tocava fer-ho. A l'estiu es fa força dur escriure res, i menys amb una mica de sentit, però bé... intentaré fer-ho encara que sigui un parell de cops al mes i ho anunciaré al fotolog, si us interessa.

Avui m'agradaria parlar de l'anomenat "Manifiesto por la lengua común", impulsat per sectors espanyolistes, que vol promoure la llengua espanyola a territoris catalans, bascos i gallecs amb l'excusa de la suposada persecució que pateix la llengua espanyola (estrangera) en els nostres territoris. Per cert, Tele5, el PP, Telemadrid i personatges com la Montserrat Caballé li donen suport... déu ni do com està el pati.
Si voleu veure'n una notícia del diari AVUI, aquí us en deixo l'enllaç.

Bé, el que més voldria comentar d'aquest Manifest és com pot ser que hi hagi gent que no entengui que hi hagi llocs on hi hagi una cultura diferent a la espanyola.
Encara que Catalunya fos Espanya, que per mi no ho és, els espanyols (molts, no tots, òbviament) tenen imprès al cervell que a Espanya només hi ha una llengua, només hi ha una cultura, i que aquestes llengües i cultures s'han de parlar a TOT arreu de l'Estat (incloent els Països Catalans, Euskal Herria i Galiza) independentment que aquests tinguin una altra cultura. No els entra al cap que hi hagi gent que no tingui una cultura espanyola, sinó catalana. I això no té RES a veure amb l'independentisme, eh!
Jo crec que aquesta gent creu que els catalans tenim una cultura i una llengua pròpia per molestar, per putejar als espanyols. No pas per una història, per una identitat pròpia.

I el fet de tenir aquesta visió els fa ser tant casposos que són capaços de crear manifestos com aquest que, siguem clars, tots sabem que va a perjudicar les llengües minoritzades que encara segueixen vives dins l'Estat Espanyol: català, basc i gallec.
Jo no tinc RES en contra del castellà. M'agrada saber-lo, m'agradaria saber també altres llengües però se'm donen massa bé... però el que passa és una cosa molt senzilla: la llengua castellana té un Estat a darrere que vetllarà per la seva supervivència, tots els catalans sabem castellà. Però, en canvi, el català no té cap Estat darrere que vetlli per llur salut, cosa que fa que passi a ser una llengua de segona i calgui promoure-la i fer-li una discriminació positiva. I la demostració és que no tots els catalans saben català.

I, mentrestant, l'espanyolisme segueix manifestant la seva poca pluralitat amb manifestos com aquest, recolzats per alguns catalans dels quals ens hauríem de plantejar moltes coses. La primera, deixar d'honorar-los com a ídols.

Visca els Països Catalans lliures!

gorina.