Avui no vull parlar de política, com faig sovint en aquest blog. I no vull, no perquè no hi pensi ni tingui temes de què parlar (n'hi ha molts, tant d'actualitat com de debat més general), ni perquè em faltin arguments contra la política anti-social de CiU o el discurs patètic de l'esquerra capitalista incapaç de plantar cara a la dreta ni de seduir el seu electorat.
No vull perquè ja fa uns dies que tinc una altra cosa que m'ocupa el cap i, per sort, també part del temps.
Aquest any (2on any a la uni) ha sigut prou diferent als altres 19 passats fins ara. I, sobretot, diferent a l'any passat. Per començar, aquest any he jugat a un equip ple d'amics (que al cap i a la fi és el més important), sense la competitivitat a la pell, jugant minuts i a més podent disfrutar d'haver quedat campions de lliga; mentre l'any passat jugava en un equip ple de desconeguts amb qui no hi tenia res en comú, més preocupats en competir i arribar a ser alguna cosa en un món superficial (el del futbol), on m'hi sentia desplaçat i, a sobre, havia d'entrenar dur cada dia de la setmana amb el cansansament físic (sumat al mental d'haver-hi d'anar) que això em suposava.
A més, el primer any d'universitat també va ser prou diferent al segon. Més enllà de les notes, que sincerament no em preocupa massa-gens, la UPF és una universitat "especial" i em va costar trobar el meu lloc. Moure'm amb una gent amb qui també hi tenia poc en comú, no acaba d'agradar a ningú. Enguany, però, he conegut a gent des del meu punt de vista molt més interessant i he pogut seguir mantenint relació amb aquells (pocs) que l'any passat em semblaven persones "dignah de admirá!". Es fa prou diferent, la universitat, segons amb qui la comparteixis.
I ara que ho escric, veig clarament la diferència en aquests dos àmbits. I segurament l'any passat se'm va ajuntar tot. La diferència: compartir espais amb amics i gent afí, o compartir-los amb qui no tens res amb comú i per tant t'hi sents desplaçat.
(deixeu-me escriure dient-li directament)
Però el que realment em té mentalment ocupat aquests dies és una altra cosa. Una altra cosa que és la cirereta del pastís que s'ha anat construint aquest any. La cirereta, com tot allò bo, s'ha fet esperar. Però crec que ha valgut la pena. Ets una persona amb qui m'hi he sentit a gust com amb ben poques. Que el que em passa amb tu, no em passa amb ningú més. Que tot va començar fent el capullo, uns riures, després unes converses que se'ns en naven de les mans... i ara no m'imagino estant gaire temps lluny de tu. Que quan ens diem adéu, se'm fa un buit a l'estómac. Que quan estic amb tu, el món s'atura i la felicitat m'omple tot el cos. Tot.
Aquestes últimes setmanes a prop teu han estat especials. Han estat positives. Has fet suportable allò que no ho és. Has fet millor allò que ja és bo. Has fet únics moments pel simple fet que eren al teu costat. I m'estan venint mil d'aquests moments a la memòria (alguns que ja hem comentat, altres que no) que em dibuixen un somriure estúpid a la cara.
I m'encanta pensar que tot va començar gràcies a la teva motxilla oberta i a la tonteria que portàvem amb la Núria, bàsicament. I anar-te trobant. Anar-te descobrint. I, més tard, anar-me atrapant. No sé què passarà a mitjà o llarg termini, però sé que ets una persona única. Única. I ho seràs vagin com vagin les coses. No em preocupa. Vals massa com perquè em preocupi. Però ahir després d'estar al cel, quan vas dir adéu i veia com marxaves, notava com jo encara estava al cel però amb tu massa lluny (físicament). I et volia. Et vull. I les hores sense tu poden estar de puta mare. De fet, m'encanta, perquè fa temps que ho són. Però amb tu tenen un plus especial. I... amb un somriure a vegades es pot dir molt més que amb tanta lletra. I somric.
Tot això ja ho saps. Però necessitava escriure-ho.
http://www.youtube.com/watch?v=V1Nwg6dFF6c
El seguirem fent créixer, no? :)
No vull perquè ja fa uns dies que tinc una altra cosa que m'ocupa el cap i, per sort, també part del temps.
Aquest any (2on any a la uni) ha sigut prou diferent als altres 19 passats fins ara. I, sobretot, diferent a l'any passat. Per començar, aquest any he jugat a un equip ple d'amics (que al cap i a la fi és el més important), sense la competitivitat a la pell, jugant minuts i a més podent disfrutar d'haver quedat campions de lliga; mentre l'any passat jugava en un equip ple de desconeguts amb qui no hi tenia res en comú, més preocupats en competir i arribar a ser alguna cosa en un món superficial (el del futbol), on m'hi sentia desplaçat i, a sobre, havia d'entrenar dur cada dia de la setmana amb el cansansament físic (sumat al mental d'haver-hi d'anar) que això em suposava.
A més, el primer any d'universitat també va ser prou diferent al segon. Més enllà de les notes, que sincerament no em preocupa massa-gens, la UPF és una universitat "especial" i em va costar trobar el meu lloc. Moure'm amb una gent amb qui també hi tenia poc en comú, no acaba d'agradar a ningú. Enguany, però, he conegut a gent des del meu punt de vista molt més interessant i he pogut seguir mantenint relació amb aquells (pocs) que l'any passat em semblaven persones "dignah de admirá!". Es fa prou diferent, la universitat, segons amb qui la comparteixis.
I ara que ho escric, veig clarament la diferència en aquests dos àmbits. I segurament l'any passat se'm va ajuntar tot. La diferència: compartir espais amb amics i gent afí, o compartir-los amb qui no tens res amb comú i per tant t'hi sents desplaçat.
(deixeu-me escriure dient-li directament)
Però el que realment em té mentalment ocupat aquests dies és una altra cosa. Una altra cosa que és la cirereta del pastís que s'ha anat construint aquest any. La cirereta, com tot allò bo, s'ha fet esperar. Però crec que ha valgut la pena. Ets una persona amb qui m'hi he sentit a gust com amb ben poques. Que el que em passa amb tu, no em passa amb ningú més. Que tot va començar fent el capullo, uns riures, després unes converses que se'ns en naven de les mans... i ara no m'imagino estant gaire temps lluny de tu. Que quan ens diem adéu, se'm fa un buit a l'estómac. Que quan estic amb tu, el món s'atura i la felicitat m'omple tot el cos. Tot.
Aquestes últimes setmanes a prop teu han estat especials. Han estat positives. Has fet suportable allò que no ho és. Has fet millor allò que ja és bo. Has fet únics moments pel simple fet que eren al teu costat. I m'estan venint mil d'aquests moments a la memòria (alguns que ja hem comentat, altres que no) que em dibuixen un somriure estúpid a la cara.
I m'encanta pensar que tot va començar gràcies a la teva motxilla oberta i a la tonteria que portàvem amb la Núria, bàsicament. I anar-te trobant. Anar-te descobrint. I, més tard, anar-me atrapant. No sé què passarà a mitjà o llarg termini, però sé que ets una persona única. Única. I ho seràs vagin com vagin les coses. No em preocupa. Vals massa com perquè em preocupi. Però ahir després d'estar al cel, quan vas dir adéu i veia com marxaves, notava com jo encara estava al cel però amb tu massa lluny (físicament). I et volia. Et vull. I les hores sense tu poden estar de puta mare. De fet, m'encanta, perquè fa temps que ho són. Però amb tu tenen un plus especial. I... amb un somriure a vegades es pot dir molt més que amb tanta lletra. I somric.
Tot això ja ho saps. Però necessitava escriure-ho.
http://www.youtube.com/watch?v=V1Nwg6dFF6c
El seguirem fent créixer, no? :)
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari