JUNTES HO PODEM TOT

JUNTES HO PODEM TOT
Banc de crèdit, OKUPAT per vaga general!

divendres, 28 d’octubre de 2011

Quan intentar viure en normalitat (lingüística) passa a ser un acte de militància

Perdoneu la meva irregularitat a l'hora d'actualitzar. Ja porto vàries actualitzacions dient "demà parlaré de..." i no ho faig. Va com va. Tampoc cal que intenti parlar d'alguna cosa que, en aquell moment, no em ve de gust.

Però sí que vull parlar de llengua. No exactament com tenia previst, que era centrat sobretot en el Correllengua, sinó més aviat en intentar viure en català a les nostres vides quotidianes.

Abans que res, però, sí que vull fer alguna pinzellada sobre les sensacions que em van tornar a brotar arran del Correllengua. I és que, sincerament, en aquestes èpoques on part de la burgesia s'embolcalla amb l'estelada i s'omple la boca de la paraula "pàtria", veient en ella només un benefici econòmic (fi de l'espoli fiscal, i segurament més facilitats per la seva empresa), em sento força distant de l'independentisme més televisiu, d'aquest independentisme que per intentar créixer sembla que oblidi les seves arrels. [Cosa que en cap moment vol dir que dubti de la necessitat de la independència]

Però el Correllengua és una iniciativa que uneix les entitats dels Països Catalans al voltant de dues coses vitals per ser: llengua i cultura. Què som els catalans, sense això? Seríem un simple territori, amb una història concreta, però que en aquest present hipotètic només intentaria diferenciar-se a l'hora de reclamar la gestió dels seus calers. I no, la nació catalana és molt més. Som una llengua v/bellíssima que ha patit durant centenars d'anys la persecució de l'Estat per intentar eliminar-la. Som una cultura que ens fa diferents, ens identifica i ens enriqueix (ens enriqueix en el sentit que les cultures enriqueixen la societat).

I, segurament, molts pallassos sortiran a dir que no passaria res per una llengua, una cultura menys. Que l'important és entendre'ns. Doncs no, senyors. Nosaltres creiem que les llengües són un patrimoni importantíssim. Són un símbol d'identitat, de maneres de fer, d'entendre el món, són la història d'un poble, són part de nosaltres. Totes les llengües, és clar.

Jo, que em moc poc fora dels Països Catalans, tinc assumit que com que estic al territori on el català és la llengua pròpia, encara que hi hagi molta influència (degut a segles d'imposició) del castellà, faré l'esforç de parlar a tot arreu i amb tothom en català. Perquè, com a mínim, tothom l'hauria d'entendre. I si algú no l'entén i fa anys que viu aquí, li hauria de caure la cara de vergonya per arribar a un territori i no fer l'esforç d'aprendre'n la llengua pròpia. Alhora que, si algú de fora intenta aprendre el català però tothom li parla en castellà, el català deixa de ser útil per ell i per tant mai l'aprendrà, li ho estem dificultant.

Recentment he tingut una experiència que crec que reflexa prou el que passa en el tema lingüístic. He entrat a treballar a un magatzem on el que em va fer l'entrevista és català i catalanoparlant, però la majoria de treballadors són castellanoparlants. A més a més, un dels "caps" és francès.

Bé. Tots treballem als Països Catalans i, per tant, tothom hauria de, com a mínim, entendre el català. Així que vaig decidir seguir la meva militància lingüística en el primer curro que tinc fora de Matadepera. Cap dels meus companys de treball em van dir res perquè jo els parlés en català. Alguns feien l'esforç de parlar en català, tot i que els costa, alguns ho fan en castellà i fins i tot descobreixes que alguns són catalanoparlants i si no fos per començar a parlar-los en català no ho hagués sapigut mai.

Tot i això, no és habitual que algú es dediqui a parlar sempre en català. I clar, destaca i estranya a la penya. En canvi, que algú parli sempre en castellà no estranya a ningú... Bé, doncs, fent "jocs/acudits", n'hi havia un que només tenia lògica si es feia en castellà i vaig dir que, clar, jo estava epnsant en català i no ho podria haver sapigut mai. La conversa va desviar fins que un company em va dir que trobava de mala educació que jo parlés en català als castellanoparlants i que no compartia aquesta posició extremista.

La meva resposta la trobo de calaix. Facilíssima, lògica i coherent. Tot i ser el nou, i fer-me vergonya parlar així, el tema lingüístic és dels més clars que tinc i quan us escric aquestes línies ho faig absolutament convençut i, no només això, convençut que vosaltres podeu fer com jo. Bé, doncs, vaig dir-li que jo discrepava i que no estava agafant cap posició extremista; una posició extremista hagués estat que jo digués a la gent que em parlés en castellà. Però jo no feia això, jo deixo que parlin com vulguin i parlo jo com vull, sempre que ens entenguem. Extremista és que em facin parlar en castellà, o que jo faci parlar en català. Però que cadascú parli el que vulgui no és extremisme.

Em va agradar veure com la majoria de companys (no tots) deien que estaven d'acord amb mi i que no els molestava que els parlés en català. Fins i tot, un català d'origen paquistanès va començar a parlar amb mi en català, molt correcte per cert, i explicant-me que ell és d'una regió amb llengua pròpia i li molesta molt quan la menysprea algú, alhora que li mola molt que li parlin en ella. El noi és de Barcelona i, de debò, em va agradar veure que la integració en aquesta ciutat no va tant malament com pugui semblar si ho comparem amb altres llocs. La lluita per la defensa de la llengua no està, ni molt menys, perduda.

O no està perduda de moment, però depèn de com actuem els catalanoparlants. Perquè l'endemà d'aquesta pujada d'autoestima lingüística el meu cap, el que em va fer l'entrevista, catalanoparlant, em va dir que volia parlar un moment amb mi. Resumint, em va dir que hi havia gent que no feia servir massa el català, alhora que el francès no el dominava gaire, i que intentés adaptar-me a cadascú i parlar en castellà quan estiguéssim en grup. Em vaig quedar parat... tot i no enfrontar'm-hi, li vaig dir que jo fins ara havia parlat en català a tothom i no havia tingut cap problema i que ell havia vist que quan algú no m'entenia, que es veia que li costava (com el francès), jo l'ajudava repetint la frase llavors en castellà. Però coi! És que com volem que la gent aprengui català si no li parlem mai en la nostra llengua? Oi que ha vingut a treballar als Països Catalans, i viu aquí? Doncs si li costa l'ajudarem, però ell ha de fer l'esforç d'anar aprenent la llengua. Sinó, estem condemnats. Perdrem totes les batalles.

I a aquí és on vull arribar. D'una banda, la necessitat de parlar a tothom en català. Perquè sinó, queda relegada a una llengua d'escola, d'administració pública, que parles amb certa gent de tota la vida, però la d'ús social seria el castellà. D'altra banda, que queda palès que fer això és molt difícil, que porta a enfrontaments, polèmiques, haver-te de justificar. I això no agrada gens, molesta. A mi tampoc m'agrada. És la posició difícil. Però cal fer l'esforç, perquè el seu nivell de salut depèn de nosaltres. Cada cop que nosaltres canviem de llengua i ells no, perdem terreny. Doncs, almenys, ells que parlin el que vulguin, però no cal que cedim terreny nosaltres gratuïtament. Repeteixo, pot costar, però és necessari.

Hi ha molta gent que fa esforços. Què en seria del català, sense els escriptors que van començar a escriure en la seva llengua tot i potser tenir un mercat potencial menor, al començament? (ara ja molt més normalitzat). Què en seria del català a la música, si no fos pels que van començar a cantar-lo jugant's-hi molt, podent guanyar menys diners? (també al començament, ja que ara ja està molt més normalitzat el negoci de la música en català) Què en serà del català, si nosaltres ens canviem de llengua a la més mínima per comoditat? Cal esforç. Un esforç que és, simplement, parlar la nostra llengua.


Per últim, vull recordar aquella genial frase:

Una llengua no es perd quan els que no la saben no l'aprenen, sinó quan els que la saben no la usen.

I per això em sap greu veure com alguns catalans tenen por de que l'ús del català molesti als altres i intentin arraconar-lo, fer-lo més petit, que no pugui molestar, deixar-lo a un segon pla. Perquè són aquestes conductes les que ens porten a perdre normalitat lingüística. De debò, penseu-hi.

No em vull extendre més. Aviam si serveix perquè algú comenci la militància lingüística o, com a mínim, perquè els que ja la feu us dongui ànims per seguir al peu del canó.





Salut!

dimarts, 18 d’octubre de 2011

ETA, el dret a l'habitatge i la defensa de la llengua

Hem tingut un cap de setmana bastant mogudet. El dissabte, desenes de milers d'indignats sortien al carrer per seguir reclamant una democràcia més participativa i reivindicant que hi ha altres maneres de sortir de la crisi. Poc després, a Matadepera centenars de persones participaven del Correllengua mantenint la seva flama més viva que mai. I, com que això era poca cosa, dilluns es celebrava la "Conferència de Pau" on diferents agents implicats i internacionals volien traçar les línies que han de servir per acabar amb el conflicte basc, amb una resposta de l'extrema-dreta espanyola realment vomitiva (com ja ens van acostumant).


I vull començar pel final. Segurament perquè és més present i més polèmic.

El primer que cal que tinguem tots clars és que és un conflicte que no apareix fa 5, 10 o 20 anys. És un conflicte que apareix en un règim feixista, d'anul·lació dels drets socials i nacionals. En aquest context apareixen diverses resistències i, entre elles, ETA, una organització armada que lluita contra el feixisme i que, per tant, personalment, té tot el meu suport en aquest context.

Quan Franco mor al llit, comença una falsa transició on l'esquerra fa moltes renúncies i no només no es persegueix el feixisme sinó que la majoria segueixen mantenint quotes de poder. Amb una falsa democràcia tan i tan dèbil, i després d'una transició qualificable de farsa, és normal que els sectors més radicals rebutgin acceptar aquest nou model que neix corromput i, per tant, que segueixi la seva activitat. Ens trobem, doncs, que amb la suposada democràcia no es trenca la dinàmica de la lluita armada i directa, que apostava pel rupturisme amb el franquisme, i que es retroalimenta amb el manteniment també de la persecució a l'esquerra independentista basca i una fortíssima repressió. La lluita, en els dos bàndols, no canvia pas.

Però, per desgràcia, la gent que ha renunciat a canviar el model de societat i ha volgut creure's (o acceptar còmodament) la democràtica monarquia ha estat prou majoritària i això ha legitimitat tota la farsa que acompanyava la Transició. I quan legitimes un Estat estàs, alhora, deslegitimant les accions violentes que s'hi fan en contra. Tots trobaríem lògic una bomba contra la policia de d'un dictador, però no a la d'una democràcia acceptada per la majoria de la població.

Així, amb els anys, dins l'Esquerra Abertzale s'ha anat imposant la idea que era preferible acceptar les regles del joc de l'Estat, destruir l'Estat des de dins, construir la Unitat Popular per tots els mitjans viables i entre els quals, òbviament, no hi ha una violència que et deslegitima i que legitima la repressió a què et sotmet l'enemic.

No cal que comenci ara a citar les mil passes que ha fet l'Esquerra Abertzale, els presos d'ETA, les múltiples declaracions, l'acostament a altres formacions polítiques amb la creació de Bildu, etc. etc. etc... per avançar cap al procés de pau.

Ahir, dilluns, tots els mitjans es van fer ressò de la Conferència per la pau que va reunir a varis actors bascos i espanyols amb actors internacionals (de nivell!) per marcar unes pautes i fets que serveixin per avançar cap a una situació de no-violència. Els sociates han fet un doble joc, assistint-hi però alhora dient que no hi tenen res a veure i que no se li ha de fer gaire cas, mentre que l'extrema-dreta espanyolista liderada pel PP i seguida pel seu entorn (i penya més xunga) ha decidit tirar tota la merda i intentar dificultar tant com es pugui la realització d'aqusts passos que han de portar a la pau.


Parlo des de la distància i, per tant, no veig exactament el moviment diari de cada sector polític. Però la reacció pepera ha estat espectacular. Per tots els mitjans i des de totes les plataformes (diaris, AVT, PP, Telemadrid, Intereconomia, opinadors, ...) han començat a vomitar contra la conferència titllant als assistents d'estar "al servei d'ETA".



Vull dir 4 coses sobre això. 4 coses que tota la gent que pensi una mica ja ha pensat i dit. La primera cosa és claríssima: si l'estratègia d'ETA és avançar cap a la pau, benvinguda sigui. Benvinguda l'estratègia d'ETA, benvinguts els assistents que la segueixen, i benvingut el procés que ha de portar la pau a Euskal Herria. La segona cosa va relacionada: si "l'estratègia d'ETA" és fer una "conferència de pau" amb tots els actors, els que s'oposen a aquesta estratègia és que volen mantenir la violència, no? El PP, l'AVT, Intereconomia, l'ABC... amb tota la merda que tiren demostren que estan interessats en mantenir un escenari de violència i no pas avançar cap a la pau.

I tot i que no ho diuen obertament, les raons que porten al PP a estar interessats en mantenir l'escenari actual són compartides pel PSOE. D'una banda, perquè l'existència d'ETA serveix per justificar la repressió i l'escanyament a tot el Moviment Basc d'Alliberament Nacional: diaris, organitzacions per la llengua, organitzacions juvenils, assembles de veïns, moviment okupa, i un llarg etcètera de persones que s'organitzen pel canvi social i nacional. L'altra, com ha quedat demostrat, és que la força de l'Esquerra Independentista ha anat creixient i teixint complicitats malgrat la persecució que ha patit i ha permès que, per primer cop, una força descaradament d'esquerres i independentista (BILDU) sigui la primera força en regidors a Euskal Herria i, segons sembla, el 20N pot obtenir uns resultats espectaculars. Els que accepten les fronteres espanyoles estan perdent un poder que porten desenes i desenes d'anys controlat, i una força totalment rupturista en tots els nivells és qui els està prenent no només les cadires, sinó l'estabilitat d'un sistema (capitalista) i d'un Estat (espanyol) que, si segueix aquesta dinàmica, tenen els dies comptats. I això els fa molta por. Molta. Molta més que la violència que actualment pugui fer ETA.


Realment, avui, només volia deixar clars aquests 2 últims paràgrafs. Malgrat tot el que puguin dir, malgrat que molts mitjans no s'atreveixen a dir-ho clarament, és l'Esquerra Abertzale qui impulsa i qui ho aposta tot pel procés de pau, mentre l'Estat i els seus partits miren amb por aquests moviments: amb por perquè amb la fi d'ETA hi tenen molt a perdre i molt poc a guanyar.

Però, com va dir l'Arnaldo Otegi: "l'Esquerra abertzale no ha nascut per resistir, ha nascut per guanyar. I guanyarem!"





D'habitatge i llengua ja en parlaré més tard... que m'he enrotllat massa :P